"A l'atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida, i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."
M. Mercè Marçal
Fes un tomb i...

llegeix, opina, crítica, comenta, etc.

dissabte, 31 de desembre de 2011

Cap al 12

Abans que acabi l'any us vull desitjar que cremeu tot lo dolent que hagi portat el 2011, agafeu ben fort el que ha estat bo i porteu-ho cap al 2012!

Feliç any nou!

dimecres, 16 de novembre de 2011

20-N, VOTA però NO ELS VOTIS!

Cada vegada és més complicat acceptar les regles democràtiques i participar del joc polític. Crec que avui dia tots som conscients que tot és una farsa i que votant no aconseguirem quasi ve res, però no votar encara és pitjor!

Si no ens unim no aconseguirem canviar les coses. Si no estem d'acord amb els que ens governen diguem-ho ben alt i ben clar, al carrer i a les urnes. 
No anar a votar pot tenir molt de significat, hi estic d'acord, però si no aconseguim que la major part de la població no voti no aconseguirem que l'abstenció tingui sentit. Si l'única manera d'aconseguir canvis en la política més propera és participant del seu joc, doncs fem-ho, però fem-ho bé!! 
Crec que s'ha d'anar a votar encara que no ens identifiquem amb cap partit polític. Si no volem que segueixin guanyant els partits de sempre i no volem continuar mantenint-nos en el bipartidisme PSOE-PP doncs votem als partits minoritaris. I si ni els minoritaris ens convencen, doncs anem a votar i fem-ho nul, però deixem de votar en blanc i deixem de quedar-nos a casa per les el·leccions, perquè sinó seguirem beneficiant als de sempre i no canviarem res.

Penjo un vídeo molt explicatiu. Si dubteu dediqueu-hi 5 minuts (Feu-lo córrer per les xarxes socials!!).

El 20-N tots Anonymus!


Si voleu podeu veure el vídeo complet.



dissabte, 15 d’octubre de 2011

15 d'Octubre

(Del llibre de Jaume Soler i M. Mercè Conangla No són contes... és la vida!)

Inspirat en les paraules de Pau Casals


Ets una meravella.

 Cada segon que vivim és un moment nou i singular en l'univers, un moment que no es repetirà mai més. I què ensenyem als nostres nens? Els ensenyem que dos i dos són quatre i que París és la capital de França. Quan els instruirem sobre qui són ells?


Hauríem de dir a cadascun d'ells:
     - Saps qui ets? Ets una meravella, ets únic. En tots els anys que han passat, no hi ha hagut cap altre nen com tu. L'agilitat de les teves cames, l'habilitat dels teus dits, la teva manera de moure't... Tu pots arribar a ser un Shakespeare, un Miquel Àngel o un Beethoven. Tens capacitat per a qualsevol cosa. Ets una joia. I, quan creixis, ¿podràs fer mal a un altre ser que sigui com tu, una meravella?
     Cal que treballis -tots hem de treballar- per fer que el món sigui digne dels seus nens.


Avui és 15 d'octubre i sense TU no podem!





dijous, 29 de setembre de 2011

El sacrifici de cançons...

La vida està plena d'etapes, i les etapes estan plenes de cançons que les evoquen; així doncs a la vida vas guanyant i perdent cançons, i de vegades, has de sacrificar records i per tant, has de sacrificar cançons també...
Hi ha cançons que et retornen a llocs, moments i persones que de vegades t'alegra recordar i que de vegades no et permeten oblidar i jo (persona sensible per excel·lència) he d'anar eliminant cançons i llistes de reproducció per deixar de recordar-me d'allò que no em fa bé. Per sort, després d'un sacrifici musical, apareix una nova cançó que t'omple altra vegada la nova etapa vital, igual que apareixen persones i situacions que li donen sentit.
Fa mesos a la meva vida va aprèixer una veu, vaja, un cantant, carregat de noves cançons i que m'ha conduit fins a una nova etapa, el Toni Zenet. Siguem realistes, hi ha noves cançons que també em recorden al passat, però que endolceixen el record, encara que no sempre sigui positiu.
Us deixo una cançó preciosa que estic segura que no deixarà indiferent a ningú i que, tant de bo, us acompanyi en una nova etapa.


Cal dir també que, per sort, les cançons es sacrifiquen temporalment però mai desapareixen ni s'esborren i sempre arriba un moment en que pots recuperar-les i reviure-les de nou!

(No puc evitar afegir un nou enllaç, una cançó tan bona com l'anterior amb un videoclip encisador...)



dilluns, 29 d’agost de 2011

Ningú té la CULPA!!

Estem massa acostumats a buscar (i trobar) culpables de les coses que passen. Des de petits interioritzem la paraula CULPA i la utilitzem per justificar les coses que no ens agraden o que no volem acceptar. Crec que hauriem de deixar de parlar de culpa i utilitzar paraules com responsabilitat, causa, etc.
Les coses sovint passen perquè han de passar, no per una qüestió de culpa, les coses no van malament "per culpa de...", sinó que les circumstàncies fan que les coses vagin malament, digue-li per falta de responsabilitat dels propis actes, per espectatives errònies creades en relació a alguna cosa, però tot sovint acabem culpant a algú quan en realitat no hi ha culpables, perquè en el fons cada persona és responsable (en la majoria dels casos) de la seva felicitat o infelicitat.
Probablement, el pitjor del concepte culpa és sentir-se "culpable de..." i haver de conviure amb aquest sentiment.



Sovint els actes que en un moment donat fem per algun motiu, que amb el temps podem considerar erronis, després nosaltres mateixos els transformem en culpa, i haver d'arrossegar el pes de la culpa d'alguna acció es pot fer insuportable. El millor és acceptar que en un moment donat pensaves d'una determinada manera i vas actuar en conseqüència, encara que amb el pas del temps i després de donar-li mil voltes, potser arribis a pensar que et vas equivocar o que podries haver actuat diferent. És més, sovint, el sentiment de culpabilitat va associat a una exigència massa elevada amb nosaltres mateixos (xeic, que som humans!!) i, fins i tot, amb mancances afectives de la propia persona que fan que creguem que hem de fer contents a tots els que ens envolten tal i com ens agradaria que ens féssin contents a nosaltres mateixos.
A més, equivocar-se no és culpa de ningú, és normal i fins i tot sà i útil, sinó, com aprendríem a fer bé les coses, ningú neix ensenyat i de tot se n'aprèn.
Així doncs, jo opto per començar canviant el meu vocabulari i, poc a poc, anar canviant el pensament.
Tot i així, si amb alguna acció he ferit algú, el millor no és sentir-me culpable, sinó disculpar-me amb aquell a qui he fet patir, encara que no ho hagi fet amb intenció.

Apa, després d'expressar un sentiment (altrament dit, desfogar-se) us desitjo salut i alegria per cada dia!

I no patiu, que no convertiré pas el bloc en un manual d'autoajuda... hahaha!

diumenge, 28 d’agost de 2011

Entrada 101!!!

Iep, iep, iep! Altuuu!!

Quasi em passa desapercebut que amb aquesta... ja he fet més de 100 entrades al meu blog, exactament aquesta és l'entrada 101! Uaaau!!!

Quan el vaig començar no tenia gaire clar quant duraria, si només serien quatre històrietes i prou, si faria xarxa amb altres blogs, si l'utilitzaria com a espai de creació, com a lloc informatiu, etc. Al final, sense ni plantejar-m'ho, és un poti-poti de tot el que tinc ganes d'explicar, d'inventar o de compartir.

Tenir un blog ha resultat ser una experiència genial i molt gratificant!  Dic que és genial perquè em serveix com a distracció, també com a punt de comunicació o informació de com em sento, del que faig o del que passa al meu voltant, i perquè també s'ha convertit en un espai de creació de "puta mare" (disculpeu l'expressió però és que no n'hi ha cap altra que expressi millor el que vull dir!).

A més, el blog enganxa... i molt! Quan veus que hi ha gent que et llegeix i s'interssa pel que escrius i que participa de les propostes que fas o opina sobre el que expliques, et motiva a seguir escrivint i a seguir participant de la blogosfera, perquè no només m'he enganxat a escriure, sinó que també m'he enganxat a llegir molts blogs interessantíssims, divertidíssims o simplement originals!

Així doncs, després de 2 anys de tenir blog (el dia 12 d'agost va ser el meu segon aniversari, que com que sóc molt despistada em va passar desapercebut) estic molt i molt contenta de l'experiència i de la xarxa de relacions virtuals que hi he establert! I si tot va bé, hi haurà blog per uns quants dies encara!!

Apa, salut i gràcies a tots els que han fet possible que avui estigui tan contenta de tenir un blog!



divendres, 26 d’agost de 2011

L'home de Vitruvi és IMPOTENT

Fa 7 anys que em vaig separar, però no us penséssiu pas que esteu llegint a una solterona solitària, què va! Als meus 42 anyets estic de molt bon veure encara i, de tant en tant, vaig tenint els meus afers amatoris, però... jo ja no estic per tornar-me a aparellar que sola s'hi està molt bé!

Doncs fa un parell de mesos vaig fer una ruta per Europa amb un parell de companyes de feina i, ves per on, a una botiga d'encants de Praga, vaig trobar un quadre amb una rèplica de l'Home de Vitruvi que va captar la meva atenció! La vaig comprar i quan vaig tornar a casa la vaig penjar a una paret de la meva habitació.



Jo sempre he estat una persona de gran sensibilitat, per l'art, la música, el cinema, etc. Així que des de la primera nit en que vaig penjar el quadre vaig començar a somniar amb aquest home musculós. Als primers somnis l'Home de Vitruvi apareixia com si fos un amic meu, m'hi veia prenent cafè, sortint de copes o anant a la platja... fins ahir. La passada nit, l'Home de Vitruvi es va convertir en el meu amant somniat! Us podria relatar tot el somni, però m'ho estalviaré i passaré directament a la fase amatòria. Doncs això, després de diferents estira i afluixa en el somni fèiem cap al llit, ens fèiem petonets, carícies, massatges... i finalment, quan arribava el moment clau de la relació sexual onírica, pataxof! L'Home de Vitruvi se m'asseu al costat del llit i em diu:

- Estimada, jo ja fa anys que, després d'una seria malaltia, vaig quedar-me impotent! Però tranquil·la, he portat el meu maletí sexual.

Aleshores, l'apost senyor treia del costat del llit un maletí ple de cigales de plàstic i altres estris per donar-me plaer, com si fos un d'aquells venedors de tuppersex, sabeu?

Llavors m'he despertat tota suada, he mirat el despertador i he vist que eren les 5 de la matinada, tot i així m'he aixecat d'una revolada, he despenjat el quadre i l'he penjat a l'habitació dels enredos. No el vull tenir més a l'habitació, a veure si ara el somni es convertirà amb un déjà vu!



Ale, amb una mica de retard, aquesta és la meva aportació a l'últim Relats Conjunts!

dimecres, 24 d’agost de 2011

Lectors anònims

Avui he tingut una bona sorpresa! 

He parlat amb una dona (senyora de cap a peus) bastant més gran que jo i que aprecio molt. En un moment de la conversa m'ha dit:

- Ai! Ara que hi penso. M'agrada molt el teu bloc!

Jo m'he quedat paradíssima. Fins i tot he tingut una mica de vergonya; perquè tot i que en el bloc no s'expliquen intimitats, si que s'expliquen coses que formen part de tu (i del teu tu més profund), encara que sigui entre línies (o entre entrades) o que només representin determinats espais vitals. Immediatament després m'he sentit afalagada, sobretot quan m'ha dit que s'ho llegeix tot, fins i tot la novel·la (A l'altra banda de la paret), que diu que també li va agradar molt.

Sóc conscient que ella també m'aprecia, així que és probable que en realitat no li agradi tant com diu el meu bloc, però amb l'estoneta que hem parlat m'ha demostrat que realment l'havia llegit en varies ocasions. 

Això m'ha fet molt conscient que, no només les persones que públicament et segueixen són les teves seguidores reals, i que hi ha més gent que, tot i que per tu puguin ser veritables desconeguts, poden fer un seguiment de les coses que fas o que et passen  a través del bloc (depèn de com utilitzis) i per tant, també poden fer-ne un judici (o prejudici). 

Siiiii! Ja ho sé que me'n podria haver adonat abans d'això, i que des de l'inici sabia que era probable que fos així, sobretot quan en crear-lo vaig marcar l'opció de fer-lo públic, però... fins avui no he pres consciència de la capacitat comunicativa/informativa dels blocs, vaja... del meu bloc (http://www.youtube.com/watch?v=-HeRaXfsdSQ)!!

Au, sigueu conscients de la realitat... i si pot ser, una mica més rapid que jo!

Fins aviat!


divendres, 19 d’agost de 2011

Decàleg de l'oblit

Imatge del bloc El Reflexólogo de Rebo Perez


  1. Voler oblidar (el + important)
  2. No anomenar
  3. Aprendre a seleccionar els records
  4. Racionalitzar les accions
  5. Marxar en el moment oportú dels llocs que inciten a recordar
  6. Convertir els records "aparentment" bons en dolents i els dolents en pitjors
  7. Deixar de justificar i esforçar-se a eliminar
  8. Esborrar causes i conseqüències
  9. Desconnectar dels pensaments absurds que no porten enlloc
  10. Carpe Diem (el 2n + important)

Queda dit... la feina és portar-lo a la pràctica!

De moment seguiré utilitzant la filosofia d'un amic blocaire "Un problema ben encarat és un problema mig resolt".

dilluns, 8 d’agost de 2011

Reugenio!!

Jo sóc de riure fàcil, però això no significa que tot tipus d'humor em faci riure... Hi ha molts tipus d'humoristes i molta gent amb gràcia però, i estic totalment segura que molts de vosaltres estareu d'acord amb mi, qui més m'ha fet riure amb els seus acudits ha estat l'Eugenio. És el millor que he escoltat amb diferència. Suposo que el que m'agradava era que no es fes el graciós i actués sempre amb un posat molt seriós tot i fer broma,

Sempre havia vist l'Eugenio per la TV, però fa uns anys, després que hagués mort, m'hi vaig aficionar tant que fins i tot l'escoltava abans d'anar a dormir. Molts dels seus acudits me'ls sé de memòria i encara ric quan els torno a sentir.

Doncs ahir, a les festes del meu poble, vaig tenir el plaer de tornar a riure de valent amb un imitador seu, el Reugenio. M'havien comentat que era fill seu, ara que he buscat una mica més d'informació crec que puc afirmar que no ho és, tot i la seva semblança física, guaiteu!





I el to de veu és pràcticament igual. Jo crec que si només l'hagués escoltat hagués cregut que era una gravació de l'Eugenio original.

Tot i que a l'espectacle explica els mateixos "conte-acudits" que el mític Eugenio, també deixa espai a la improvització, relacionant les històries que explica amb el lloc on és, o almenys així ho va fer ahir. I com a novetat, al final de l'espectacle tira una foto al public, que més tard penja a la seva web perquè els espectadors s'hi trobin. Avui al poble hi havia opinions de tot tipus, uns que deien que no s'hi assemblava prou, altres que deien que hauria pogut innovar més, altres que van sortir molt satisfets, etc.

Si trobo la imatge de l'espectacle d'ahir ja la penjaré, però de moment us deixo un vídeo perquè vosaltres en feu les comparacions pertinents i en tragueu les vostres conclusions.





Diuen que les "segundas partes nunca fueron buenas", però la veritat és que ahir jo m'ho vaig passar molt bé! No era l'Eugenio, però s'hi assemblava molt!

Jo us el recomano!

dimarts, 26 de juliol de 2011

El vertigen del trapezista

Després de més d'un mes d'aturada total de les dinàmiques blocaires, retorno amb ganes d'entrar de nou a la blogosfera.

Aprofitaré aquesta entrada per recomanar el llibre d'un amic blocaire que la majoria de vosaltres coneixeu, en Jesús M. Tibau, perquè qui més qui menys, alguna vegada haurà participat a algun dels seus jocs literaris.

A mi m'agrada molt llegir, per això St. Jordi és una de les meves festes populars preferides. Enguany, entre altres llibres que em vaig comprar, també va caure a la meva bossa El vertigen del trapezista, que a més va ser el primer que em vaig llegir tan bon punt vaig arribar a casa.


Aquest llibre, darrere un títol tan "trepidant", amaga 34 contes de tota mena, que són molt ràpids de llegir i que sempre et porten a una magnifica reflexió. El que més destacaria és el realisme que desprenen, ja que totes les històries que hi podeu llegir s'apropen molt a la realitat de la gent d'apeu i això, probablement és el que més m'ha agradat. A més, jo que sóc de Mont-roig del Camp, un poble proper a Cornudella del Montsant i que he passejat per la Serra del Montsant en diferents ocasions, pràcticament podia imaginar-me al mig de totes les històries, imaginava els carrers, els personatges, etc. I quan un llibre et fa sentir "com a casa" sempre és d'agrair.

Així doncs, us recomano que el compreu i el llegiu quan en tingueu ocasió, i per posar-vos la mel a la boca, us penjo un vídeo on podreu llegir l'últim fragment del llibre.


Apa, salut i fins aviat!!!



dimarts, 14 de juny de 2011

A l'altra banda de la paret (44) Última escena!!!

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a…

A l'altra banda de la paret
(Per veure l'escena 43 seguiu l'enllaç a ricderiure bloc)



Escena 44


Dijous a les 11:30 h.

El Daniel ha marxat i el Joel i la Natàlia s'han quedat al parc. Quan el perden de vista, el Joel una mica més alleujat comenta.
- T'ha semblat sincer aquest home?
- No sé, i a tu?
- La veritat és que si, no m'ha semblat gaire afectat, però tampoc m'ha semblat que m'enganyés quan m'ha dit que intentaria solucionar-ho, tot i que em pensava que seria més complicat convèncer-lo perquè m'ajudés.
- Home, no sembla que se l'estimi gaire a la seva dona, potser li has donat l'excusa perfecte per separar-se.
- Ell feia cara de no estar gens informat del que fa o deixa de fer ella, ni tan sols sabia que ella m'havia fet fora del pis.
- Ja, això és molt fort! I no ha semblat que es sorprengués gaire quan l'hi has explicat lo de la denúncia per assetjament al gimnàs.
- Hostia! Espero que compleixi el que ha dit i la Carme retiri la denúncia. No em pot deixar sense casa i sense feina la molt cabrona!
- Bueno Joel, ell ha dit que ens ajudaria, oi? Doncs hi haurem de confiar. Anem a casa?
- Va sí, deixem de pensar en això que encara faré un disbarat. Anem!

I fent un passeig marxen del parc una mica més tranquils. El Joel espera que aquest malson no duri gaire.


Dues setmanes després.

El Joel encara no ha rebut cap trucada del Daniel, ni de la feina, ni de ningú, sembla que res canvia, i pensa que potser l'home s'ho ha repensat o bé no ha pogut convèncer a la Carme perquè retiri la denúncia d'assetjament i pugui tornar al gimnàs. El Joel està histèric, fins i tot li costa dormir a les nits. La única cosa que li sembla positiva és que la Natàlia és al seu costat, que confia en ell i li dóna suport, sinó ja s'hauria tornat boig. Llavors decideix fer alguna cosa especial per agrair-li a la Nat tot el que fa per ell i fer-li un sopar sorpresa.

- Són les 20.30 h., la Natàlia no arribarà fins a les deu i encara falta més d'una hora, vaig a comprar -, pensa el Joel, i decideix apropar-se a un supermercat d'aquests que tanquen més tard a comprar quatre coses per preparar-li un sopar romàntic. Agafa la moto i se'n va a comprar.

Una hora després torna carregat amb dues bosses, però quan entra al pis s'adona que la Natàlia ja ha arribat i està preparant el sopar. Dissimuladament, el Joel amaga totes les coses al rebost i li diu.
- No m'has dit que vindries a les deu avui?
- Sí, havia quedat amb la Joana, però al final se n'ha anat al cine amb el Miquel. I tu, d'on vens tan tard?
- Mira, he sortit a fer un tomb amb moto per tranquil·litzar-me, porto tota la tarda mirant el telèfon i no sona. He intentat localitzar de nou al maleït Daniel i no hi ha manera que m'agafi el telèfon.
- Va Joel, no et preocupis, relaxa't...
- Ai Nat, espero sortir-ne ben parat d'aquesta.
- Vinga, no hi pensis més, el sopar ja està preparat!

El Joel, ràpidament, para la taula i decideix que ja li prepararà el sopar l'endemà.

El dia següent el Joel i la Natàlia passen tot el dia fora de casa, tot i no haver-s'ho planejat gaire, porten una vida semblant a la de qualsevol parella, i passen tot el temps que poden junts. Després d'aquestes setmanes d'estrès, tot i que no han rebut notícies del Daniel, sembla que almenys la seva relació s'ha anat reforçant.

Al vespre, el Joel aprofita que la Natàlia va a fer una visita als seus pares i se'n va cap a casa a preparar el sopar sorpresa per la Nat. Tot i que només prepara unes pizzes, decora el menjador com si fos una haima, enretira els mobles, posa coixins sobre la catifa del menjador, col·loca espelmes per tota la casa, posa una ampolla de vi a la nevera, i reprodueix una selecció de música especial pel moment.

Quan la Natàlia arriba es queda sorpresa i s'emociona en veure el que li ha preparat el Joel. L'abraça,li fa un petó i junts seuen a terra per sopar. El Joel serveix el vi i tot just quan són a punt de brindar, sona el timbre de la porta del pis La Natàlia s'aixeca, obre la porta i es queda totalment estorada en veure que hi ha dos policies.

- Bona nit, hi ha el Joel Llaberia a casa seva.
- Mmm... - La Natàlia s'ha quedat blanca, i no pot ni respondre. De seguida veu al Joel al seu darrere que diu.
- Sí, sóc jo.

Automàticament un dels policies es treu les manilles de la butxaca i s'apropa al Joel i l'emmanilla mentre l'altre policia diu.

- Sr. Joel Llaberia Guardiola, queda vostè detingut com a presumpte autor de l'assassinat de la Sra. Carme Montagut Solé.
- Com?? Això no pot ser? Jo no he fet res? - Diu el Joel mentre la policia el pren escales avall. 



Uau!!! Aquesta història ja es veia a venir que no podia acabar bé...

Esperem no haver decepcionat gaire als/les lectors/es amb aquest final tan dràstic.
Qui sap?
Potser aquesta història no s'acaba aquí?
Potser aquesta història algun dia continúa?
Però de moment, tot i que en Ric i jo ens hem divertit molt fent-la i llegint els vostres comentaris, hem decidit prendre'ns un descans que no sabem quant durarà.

Fins la propera!!!



Si voleu llegir els capítols anteriors seguiu els enllaços:

diumenge, 5 de juny de 2011

A l'altra banda de la paret (41)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a…

A l'altra banda de la paret
(Per veure l'escena 42 seguiu l'enllaç a ricderiure bloc)




Divendres 11.30 h.

Avui és un dia complicat, el Joel des de les 8 h. del matí que està reunit amb diferents advocats que estudien el seu cas de moving immobiliari, però, tot i que s’ho han mirat de totes les formes possibles, no poden fer res perquè el Joel no hagi de marxar del seu pis, el Joel ha de ser fora abans de les 00 h., a les 10 h. ja l’han trucat els advocats de la Carme per recordar-li.

En sortir del despatx, realment deprimit, truca al Miquel.

- Iep Joel, què dius?
- Ei Miquel! Et necessito, m’has d’ajudar?
- Què et passa?
- Tio, em fan fora del pis, he de buidar-lo abans de demà, m’hauràs d’ajudar.
- Però què dius? Com que et fan fora? Perquè?
- Miquel, ara no t’ho puc explicar, trobem-nos ara al meu pis, et necessitaré tot el dia.
- Estic flipant! D’acord, d’acord, ara hi vaig, ens veiem allà!

En penjar el telèfon el Joel està realment deprimit i la llagrimeta li està a punt de caure. Es sent maltractat, utilitzat, estafat, acossat... està INDIGNAT!! - Però com és possible?? - es pregunta constantment. De sobte li sona el telèfon.
- Què?
- Ostres quina manera de contestar! - Diu la Natàlia des de l’altra banda de l’aparell.
- Ei Nat! Tia, que he de marxar avui mateix del pis! Els advocats em diuen que no hi puc fer res, que la Carme guanya.
- Però què dius? Això no és just! Alguna cosa s’ha de poder fer!
- Doncs no tia! Estic fet caldo, i ara m’he de posar a desmantellar el pis, perquè tot el que no hagi tret abans de les 12 de la nit ja no serà meu.
- Uala!! No m’ho puc creure! I com ho faràs? T’ajudo?
- Doncs no sé, li he demanat al Miquel que vingui a ajudar-me a desmuntar-lo i carregar paquets, que de moment portaré a casa dels meus pares.
- Ei, doncs jo aquesta tarda no treballo, així que jo us preparo dinar i després t’ajudo a fer paquets. I si ho necessites, pots deixar coses al meu pis.
- Gràcies... - El Joel ja no pot aguantar les llàgrimes i se li trenca la veu.
- Ei Joel! Va ànim... te’n sortiràs! - L’intenta animar la Natàlia.
- Tia... és que això és molt fort, com pot tenir dret aquesta mala puta a fer-me això! Buff! La mataria!
- Va Joel, anima’t i ara no et lamentis que tenim molta feina. A partir de demà ens posem en acció, jo parlaré amb el meu pare a veure si els seus advocats de la feina poden donar-te un cop de mà perquè puguis denunciar aquesta dona.
- Val. Gràcies Natàlia!

El Joel penja el telèfon i tot i sentir que les llàgrimes li regalimen galta avall, sent que de dintre seu brolla certa força, barrejada amb l’odi i la ràbia que sent pel que li està passant. En arribar a casa, s’asseu al sofà, es mira el pis de banda a banda. - Em fan fora de casa meva... - pensa contínuament; i automàticament s’activa i comença a buidar els mobles del menjador. De seguida li sona el timbre de la porta. Són el Miquel i la Joana que venen a ajudar-lo. Poc després arriba la Natàlia. Ve carregada de caixes de cartró que ha agafat de l’escola.

- Joel, crec que les caixes t’aniran bé, oi?
- Ostres, gràcies Nat! Ni hi havia pensat. Ets un sol!
- De res guapo! Vaig a fer el dinar, us aviso quan el tingui, d’acord. Ei! Deixem les portes dels pisos obertes i així podeu anar portant trastos al meu pis i jo poso música.
- D’acord!

Mentre van desmuntant el pis el Joel els hi explica a la Joana i el Miquel tota la història de la Carme. Els amics també estan trasbalsats, i empesa per la mala llet la Joana fa una proposta.

- Ei Joel! Li podem deixar un regalet a aquesta meuca.
- Què vols dir?
- Doncs, que abans de marxar li podem fer una putada.
- Com què? - pregunta el Miquel.
- Com pintar-li les parets amb spray i que s’hagi de gastar els diners pintant-lo abans de llogar-lo.
- Oleee!! Bona idea! - Respon el Miquel.
- Ei! No, no, no... que encara em caurà més marrón i hauré de pagar jo la pintura!
- Què va!! Segur que li podem fer alguna putada, no pot quedar impune això! - Diu el Miquel exaltat.
- No sé, primer recollim i després ja veuré... - Diu el Joel calmant els ànims.

Amb això es sent la Natàlia que crida - A dinaaaaaar!!; tots deixen la casa tal i com està i se’n van a ca la Nat, que ja ha parat la taula i està servint els plats.

- He fet uns macarrons d’albergínia, espero que us agradin. - Diu la Natàlia.
- Ep! Que la Nat és una gran cuinera, segur que ens lleparem els dits. - Comenta la Joana.
- Bua! Tinc una gana, jo no he ni esmorzat... - Diu el Miquel.
- A mi, només de pensar que sóc convidat per una noia tan maca ja estic content i se’m passa el mal rollo... - Diu el Joel mirant-se la Natàlia amb un somriure encantador.
- Gràcies Joel, espero que aquest no sigui el nostre primer i últim dinar junts...- Respon la Natàlia.
- No ho serà, segur! - Diu el Joel amb un to molt insinuant.

En poca estona dinen, fan un cafè i se’n van tots cap al pis del Joel. Mentre la Joana i el Miquel segueixen desmantellant el menjador i la cuina, la Natàlia comença a recollir el lavabo i el Joel es posa a desmuntar la seva habitació. Quan la Natàlia acaba, es posa a desembarassar l’habitació de convidats, on s’uneix poc després el Joel.

- Au xiquet, ha arribat el gran dia de recollir totes les andròmines d’aquesta habitació! Hehehe! - Diu la Natàlia amb picardia.
- I això que ara ja no hi ha de dormir cap altre convidat...- Diu el Joel.
- De fet, jo he d’agraïr que sempre estigués plena de trastos aquesta habitació, així he pogut dormir amb tu els dos cops que he vingut. - Comenta la Natàlia fent-li una frega al cap al Joel.
- Hahaha! Per això jo mai l’endreçava...- Diu ell entre rialles.

A l’habitació de convidats hi ha una estanteria que arriba gairebé al sostre, i l’escala del Joel només té tres esglaons, amb lo qual no arriben fins a la part superior on hi queden llibres, caixes, bosses i altres coses.

- Nen! I com ho vas posar això a dalt de tot?? - Pregunta la Natàlia.
- És que abans tenia una escala més alta, que es va trencar, però... i si posem un tamboret damunt l’escala? Tu no peses gaire i si t’hi enfiles segur que hi arribes! Ho provem?? - Proposa el Joel.
- Ostres! Jo sóc una mica cagada amb les altures... però va, provem-ho!- Respon ella.

Dit i fet. Col·loquen un tamboret sobre l’escala i la Natàlia s’hi enfila.

- Aguanta’l bé eh! Que com caigui prendré mal! - Diu ella des de sobre el tamboret.
- Tranquil·la! Amb mi estàs segura, hihihi!- Respon el Joel mentre amb una mà aguanta el tamboret i amb l’altra li agafa una cama a ella.

Ella va agafant coses i les va posant a les estanteries inferiors per poder-les agafar des de terra, mentre sent que el Joel li fa carícies a la cama per on l’agafa. La Natàlia està contenta, sembla que tot i les adversitats l’amistat amb el Joel s’està refermant, realment hi està molt bé amb ell i s’hi sent molt a gust. El Joel, tot i que està vigilant que el tamboret no es mogui, no pot evitar excitar-se en tocar la pell de la noia, - És tan maca...- pensa. A pesar de la putada que li està fent la Carme està molt satisfet d’haver creat aquest lligam amb la Natàlia, i està content que els malentesos amb ella s’hagin solucionat, perquè s’adona que aquesta noia val molt la pena.

- Ja ho tenim tot fora! Baixo eh... - Diu la Natàlia un cop té recollida tota la part superior de l’estanteria.
- Vinga, t’ajudo a baixar, posa el peu a l’últim esglaó. - Diu el Joel.

En baixar el peu, el tamboret es mou, la Natàlia perd l’equilibri i, tot i que el Joel intenta aguantar-la, li cau a sobre els braços, amb prou força per fer-lo caure a ell, i els dos fan cap a sobre el llit. Tot i l’ensurt, no ha passat res, per sort el llit estava buit i la Natàlia ha fet cap a sobre del Joel. Només es tracta de segons, però el contacte dels dos cossos els tensa a tots dos i acaben abraçant-se sobre el llit. El soroll de la caiguda ha esglaiat al Miquel i la Joana que corren cap a l’habitació a veure els amics.

- Ai! Mira que monus...- Diu la Joana en veure els dos amics abraçats sobre el llit.
- Iep! Mite'ls com fan la feina aquests, hehehe! - Diu el Miquel sorneguer.

Ràpidament el Joel i la Natàlia es separen i s’aixequen tots enrojolats. La casa ja està pràcticament desmantellada, però encara falta encaixar la majoria de les coses, desmuntar els mobles i prendre-ho tot. Són les 18.30 h.


Aiaiai! Que sembla que hi ha feeling de debò ara!
A veure si no s'espatlla amb la Natàlia, que prou problemes té el Joel ara!





Si voleu llegir els capítols anteriors seguiu els enllaços:

divendres, 3 de juny de 2011

Juicy Salif

Fa rabia, però tots vivim bastant de cara a la galeria, i sempre volem quedar bé amb tothom. I de vegades per voler quedar bé fem el ridícul (alguns més que els altres, eh...).

Sense anar més lluny, fa dues setmanes vaig fer 40 anys i em van fer una festa d'aniversari. En aquesta festa hi havia aquells amics que tens a prop sempre i aquells que només veus a les festes d'aniversari; i tots ells van fer-me un regal. I, ja se sap, quan es tracta de regals d'aniversari de vegades ens regalen coses molt útils, de vegades coses que ens encanten i altres vegades coses que no ens agraden gens i que no sabem que fer-ne un cop arribem a casa (o sigui, un "pongo"!).

Doncs bé, el dia de la meva festa d'aniversari va venir la Janina, una amiga no massa amiga (ja m'enteneu oi?), amb la qual vaig tenir relació en un curs de tai-chi que vaig fer fa un parell d'anys.  Ella és hostessa de vol de no sé quina companyia molt important de Suïssa i es passa la vida volant, amb lo qual és complicat tenir-hi una relació massa propera. La Janina, és molt "pija", molt snob i presumeix sempre de molt bon tipet (que a mi, sincerament, no m'agrada perquè no té ni pit ni cul...), i a més utilitza un accent molt estrany que ella diu que se li enganxa de parlar tants idiomes (que consti que jo estic segura que és forçat...), que la fa molt popular.

Doncs la Janina també em va portar un regal. Jo, la veritat, és que estava atabalada amb tantes emocions i quan vaig obrir el seu regal em vaig quedar parada (amb cara de poker, sabeu?), perquè de dins l'emboltori en vaig treure una espècie d'aranya d'acer inoxidable que feia més por que altra cosa, però ràpidament vaig dedicar-li un somriure d'orella a orella mentre deia: Oohohohohooo! Que monoooooo!!, perquè la Janina no s'adonés que allò em semblava ben bé un trasto que faria cap a la papererea de seguida que posés els peus a casa, però és clar, qui sap si allò era una obra d'art moderna (i jo no podia pas demostrar que no en tenia ni idea...). Ella de seguida em va dir: Ai! M'alegro que t'agradi! És original, oi? Espero que el facis servir cada dia... I jo tot i dir: I taaaaant!; per dins pensava: perquè coi ho he de fer servir això jo??; però sense perdre ni un segon més en la qüestió, vaig seguir atenent a la resta de convidats.

Un parell d'hores després la Janina es va acostar a mi i em va dir: Bé Dolors, jo ja he de marxar perquè demà de bon matí surto cap a Ginebra, però d'aquí a un parell de setmanes tindré uns dies de vacances, si vols, podem quedar per esmorzar i... vinc a casa teva i em fas un suc, d'acord?; i jo, pensant que això són frases típiques que es diuen (i després mai arriba el dia d'anar a esmorzar.), li vaig dir: A veure si és veritat que quedem!; i la vaig acomiadar.

Avui a les 9.30 h. del matí m'ha trucat la Janina i m'ha dit: Hola Dolors, estic pel barri, em convides a esmorzar?; i jo (tot i no tenir-ne gaires ganes), li he dit: i tant, ja pots venir quan vulguis!. I ràpidament, m'he posat les sabates i he sortit al carrer a buscar suc (perquè he recordat que em va dir que volia suc el dia de la festa!), i quan he arribat a casa i l'he posat a la nevera, m'he recordat del seu regal, així que ràpidament he rebuscat dins l'armari dels enredos (on van acabar gran part dels regals d'aniversari), fins que he trobat l'horrible aranya que em va regalar i ràpidament l'he col·locat a sobre el moble de la tele.

Quan la Janina ha arribat, jo ja tenia la taula parada amb una gerra de suc de taronja, torrades, melmelada i unes pastes del forn de sota casa. Ens hem assegut a taula i la Janina s'ha mirat la gerra de suc i ha dit: T'ha anat bé el regal, oi? Ara tastarem si el suc és bo; jo que no entenia de cap de les maneres perquè tenia aquella fixació amb el suc, només he somrigut mentre assentia amb el cap (o sigui, mentre li seguia la corrent.). Fins que després del primer glop ha dit: Ai Dolors! Si això sembla "Fruco"...; i jo he respòs: Ai, és que és "Fruco", que no t'agrada aquesta marca?; i ella ha dit: Però em pensava que hauries fet servir l'espremedor que jo et vaig regalar... que no t'ha anat bé?.

I llavors immediatament he entès que, per voler quedar bé acabaria fent el ridícul inventant-me qualsevol excusa que encara em deixaria més en evidència.




I fins aquí la meva aportació a RELATS CONJUNTS!

dijous, 2 de juny de 2011

L'àngel i el dimoni



(Com a totes les consciències, a la meva també hi conviuen un àngel i un dimoni.)


- No ho hauria de fer?
- Però com que no, si és precisament el que més desitja...
- Però després serà un problema...
- Però si ara això la fa feliç! Què més dóna el que passarà després?
- Ha de ser responsable i actuar amb peus de plom per després estar contenta, això no la farà feliç!
- Però si ja està contenta, i encara hi pot estar més si ho fa.
- El que ha de fer és gira-se d'esquena i pensar en una altra cosa que a la llarga li faci més profit.
- El que ha de fer és aprofitar! Viure la vida!
- Ai... la vida és molt llarga! I el que vindrà serà la conseqüència del que faci ara...
- Però el que vindrà no ho ha vist ningú i això ho té a tocar!
- Fes-me cas, oblida-te'n i fuig d'aquí.
- Fes-me cas, no pensis en res més que en fer realitat els teus desitjos.



(El diàleg podria ser etern, però finalment, com la majoria, em veig perduda entre fer cas al dimoni o fer cas a l'àngel; acceptant que faci el que faci podré caure en l'error.)

diumenge, 29 de maig de 2011

A l'altra banda de la paret (39)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a…

A l'altra banda de la paret
(Per veure l'escena 40 seguiu l'enllaç a ricderiure bloc)



Dimarts 19 h.

El Joel surt del gimnàs i està rebentat, la nit passada li ha passat factura. Arribant a casa li sona el telèfon, és el Miquel.

- Si?
- Hola jove!! Anem a fer una birra??
- Ei, què va! Estic petat, em dutxo, sopo i a dormir avui.
- Nen, però què dius, si només són les set.
- Ja tio, però ahir va ser una nit molt llarga.
- Per què? Què vas fer? Vas sortit?
- Doncs em vaig passar mitja nit a la comissaria.
- Ala tio!! Què t’ha passat?
- A mi res, però ahir li van entrar a robar al pis a la Natàlia, i vam haver d’anar a posar la denúncia i tal i anàvem a dormir a les tantes.
- Hosti! No sabia res, la Joana no m’ha explicat res! I què, com està la Natàlia? Què li han robat? Què diu la poli?
- Ei! Ja en parlarem que ara mateix ja et dic que estic petat.
- Val, val... però mentre sopes vinc a fer-te companyia, adéu!

I el Miquel li penja el telèfon sense que el Joel tingui temps a dir res més. El Joel arriba a casa, i en ser davant la porta del seu pis es fixa que la porta de la Natàlia ja està arreglada. Pensa en fer-li un truc a la porta, però està tan cansat que decideix anar-la a veure demà. Només deixar la bossa a terra i treure’s les sabates ja li sona el timbre de la porta.

- Hola! - diu el Miquel alegrement quan el Joel li obre la porta.
- Hola... ets una mica pesadet eh...
- Ja ho saps! Sóc el Miquel, hehehe!
- Bueno, així què vols?
- No sé, explica’m. Què va passar? Què li van robar?
- Doncs no sé què li van robar... objectes personals, alguns diners que tenia, el portàtil...
- Joder xeic. Putus lladres! I se sap qui van ser?
- Què va! Ahir quan la Natàlia va arribar va veure que li havien rebentat la porta.
- Hosti... i què va fer?
- Va trucar a casa meva i quan vam entrar al seu pis ja no hi eren, vam avisar a la poli que va venir a mirar-s’ho i després vam anar a posar la denúncia. Vam ser allà fins les 5 de la matinada i després vam venir a dormir aquí.
- Com aquí? A casa teva? Junts?
- Si, a casa meva i junts...
- I què? I què?? Va explica... hi va haver marro!
- Tio, ets lo pitjor...
- Sí, sí... lo pitjor... però explica... vau... ejem...
- No! No vam!
- Però... ve debieu dir-vos algo abans de posar-vos al llit...
- Doncs ni això! Quan vam arribar jo em vaig posar a la dutxa i en sortir-ne ella ja dormia.
- Hosti! I quan us heu despertat?
- Quan jo m’he despertat ella ja no hi era, només hi havia una nota que deia “Gràcies!”.
- Bé, almenys t’ha donat les gràcies! Hahaha! Doncs, jo crec que a la Natàlia li moles... potser es va adormir perquè estava cansada...
- Què va! Si li molés no s’hauria adormit que no vaig tardar gaire... però bueno, igualment a mi ella...
- Va, ara no em vinguis a dir que no t’agrada, que quan parles d’ella fas una careta...
- Vinga, no diguis tonteries...
- No dic tonteries, fa anys que et conec i sé perfectament quan una tia et mola...
- Tu ets molt llest no? Doncs bueno, a la Natàlia li tinc un aprecii especial, però no em mola pas...
- A veure, la Natàlia et mola i li fotries un polvo darrere l’altre, el que passa és que entre piqués i malentesos no hi ha manera que us entengueu... i un dia que dormiu junts, resulta que és perquè li han robat. A més, perquè et vas fotre a la dutxa tu?
- Tio, anava tot suat, i... Què cony faig donant explicacions?? Va... marxa que vull anar a dormir aviat, crec que ni soparé.
- Bueno, ja marxo però, quedem demà.
- Hosti, demà no puc, si vols dijous al vespre i fem una birra!
- D’acord, a quina hora et va bé?
- A partir de les vuit.
- Va doncs et truco al migdia i decidim a on, d’acord?
- Val, vinga... marxa!
- Vaaaaaaaaaaaal... adéu!
- Adéu pesat!

El Joel, tal i com tanca la porta se’n va a dormir sense ni sopar.

El Miquel, quan marxa de casa del Joel immediatament truca a la Joana.

- Hola bitxo!
- Hola guapa! Has parlat amb la Natàlia?
- No. Avui no.
- Doncs ara vinc de casa del Joel i m’ha dit que ahir van entrar a robar al pis de la Natàlia.
- Ala! Què dius? I com està?
- Bé, però... bueno, en realitat això no és lo important...
- A no? Doncs què?
- Després del robatori van dormir junts a casa del Joel!
- Oleeee! I què??
- Doncs com sempre, res de res. Es veu que ell es va anar a dutxar i ella mentre es va adormir.
- Hahaha! Per una cosa o per una altra aquests dos si no fem alguna algo no s’enredaran mai, i mira que farien bona parella eh...
- Sí, tens tota la raó!
- Ei, doncs... perquè no fem alguna cosa per ajuntar-los!
- Com què?
- No sé, podem quedar amb ells a algun bar i nosaltres no anar-hi i que quan ells arribin doncs... es trobin.
- En plan cita sorpresa?
- Sí. Vols dir que s’ho prendran malament?
- Home... ara ja són amics i... ho fem per ells... no crec que s’enfadi el Joel.
- Doncs jo crec que la Natàlia tampoc s’enfadarà, així que... vens a casa i ho planegem.
- Val i... em convides a sopar?
- I a dormir...
- Ueeee! Doncs dóna'm 10 minuts i sóc a casa teva!
- Vinga, fins ara...

Ai mare quin enredo aquests amics!!!




Si voleu llegir els capítols anteriors seguiu els enllaços:

dimarts, 24 de maig de 2011

"Així comença la revolució"

Ahir molts de nosaltres ens en vam anar decepcionats a dormir, perquè tot i veure les places de la major part de ciutats catalanes carregades de gent INDIGNADA, la dreta ha augmentat tant a Catalunya com a Espanya. El PP s'ha fet amb la major part del territori espanyol i CiU s'ha quedat amb les 4 diputacions catalanes i molts ajuntaments. En realitat, la indignació no s'ha fet notar gaire a través dels vots, així que només desitjo que es segueixi fent notar a través de les places. Tot i així, cal dir que molts partits minoritaris han augmentat els seus electors, encara que a la majoria d'ajuntaments no s'hagi notat gaire el canvi.




De totes maneres per mi aquesta setmana ha estat molt important, crec que mai havia trobat gent tant diferent als carrers demanant unió social per canviar el sistema. És probable que no aconseguim tots els objectius que es plantegen a les diferents assemblees de plaça, però el treball de formiga que cadascú de nosaltres pot fer ja és molt important, si més no, per crear una consciència social que faci modificar els criteris polítics i la mateixa societat.

Aquest també és un temps de transició, hem d'aconseguir passar de la queixa a l'acció a través del treball i la participació de la comunitat. Amb aquest objectiu i amb la il·lusió que encara sento després d'haver participat activament en la "revolta" ciutadana vull penjar imatges del que s'està vivint aquests dies paral·lelament a les eleccions.

Divendres, empesa per l'emoció de viure d'aprop la provocació d'un canvi, vaig anar a Barcelona, i el que vaig veure a la Plaça Catalunya no pot quedar-se només a la meva memòria, així que vull compartir les imatges que mostren que molta gent de diferents visions polítiques, de diferents edats, amb diferents experiències, etc., es trobaven al mig del carrer per demanar un canvi profund, tant del sistema polític i econòmic, com de la societat en general, de forma pacífica, organitzada i a través del consens. I que no ens manipulin, a les places no només hi ha "perroflautes", com ens han volen fer creure alguns mitjans de comunicació als quals no penso donar cap protagonisme, (els anomenats "perroflautes" també hi eren, i sort en tenim de que sempre hi siguin, així que "llarga vida al perroflauta"), a les places hi ha famílies, nens, joves, adults i avis, que surten al carrer, sinó... fixeu-vos en el perfil social de les imatges i valoreu!






Sent allà vaig rebre notícies de les meves contrades. A Reus la gent, tot i la poca participació inicial, s'havia anat sumant a la causa, hi havia gent dormint a la plaça Mercadal, hi havia acampada, casserolada i altres accions reivindicatives, començava la revolta ganxeta! A pesar de la desil·lusió que d'alguna manera em va provocar tornar al meu poble, Mont-roig, on tot i que la majoria de la gent (jove) comparteix i conviu amb els mateixos problemes que la resta de la societat no estaven disposats a moure un dit pel canvi, almenys a la ciutat més propera a casa meva hi havia gent disposada a sortir al carrer! I, com no, vaig decidir junt amb una amiga tant il·lusionada com jo a agafar els sacs de dormir i passar la nit a Reus.

Des de dissabte fins avui dilluns, les tendes de campanya s'han doblat, les assemblees tenen el triple de gent, la zona d'acampada ha millorat, hi ha lavabos cedits per una empresa de la zona amb higienització i neteja incloses, hi ha cuina, espai per als infants, taules rodones, etc. Així doncs, em sembla que el més important no és fixar-se amb la gent que no es mou o que no té interès, la importància s'ha de donar a la gent que surt al carrer, que "okupa" les "seves" places, que busca un vincle social i que assumeix un compromís comú! Aquesta és la única manera de fe front a notícies com aquesta.

Per contrarestar deixo el vídeo de les declaracions de l'Arcadi Oliveres a l'acampada de Barcelona.