"A l'atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida, i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."
M. Mercè Marçal
Fes un tomb i...

llegeix, opina, crítica, comenta, etc.

dilluns, 27 de desembre de 2010

A l'altra banda de la paret (2)

 
Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a …


A l'altra banda de la paret
[per veure l'escena (1) seguiu l'enllaç a Ricderiure Bloc]
 
Escena 2.


Diumenge 06:30


El Joel arriba a casa després d'una nit de festa.


Ostres, l’última no me l’hauria d’haver begut -pensa mentre puja les 87 escales que el separen del 4t. pis. Una feinada per treure les claus, posar-les al pany, etc.- Mecagondéuitotselsantsdelcel-hostiaaaa!! Quin mal! Quin mal!
Però això què collons és??? Un banc??
Però qui cony ha posat aquest banc aquí??
Merda, segur que ja tinc veí. Serà ruc. No m'ho puc creure! Però què es pensa, que el replà és seu o què?? Acaba d’arribar i ja ocupa l’espai compartit.
Mira, perquè són les 4 de la matinada i vaig cego com una cabra, que sinó li picava a la porta i quan obrís li fotia el banc pel cap.
A més, què collons hi vol fer al replà que s'hi posa un banc, sortirà a llegir?? o pretén fer petar la xerrada amb els veïns al replà de casa?? S'ha de ser capullo per fotre un banc al replà eh!!!
I jo casi em foto de cap, m'està sortint un blau al sec de la cama que fliparé!
Uff! Ara vaig a dormir, però demà, demà... demà em sentirà aquest que es creu el rei del bloc!
Amb moltes dificultats obre la porta del pis i entra.



A mi i a en Ric ens agradaria molt que, algú amb una mica de gràcia fent dibuixos, ens donés un cop de mà posant imatges als nostres personatges i a les seves vides. Si algú amb una mica de garbo s'anima creiem que pot ser molt enriquidor per la història.


I properament, continuarà...




dissabte, 25 de desembre de 2010

Vent



I el vent bufava com mai, 
i el fred calava dins el òssos 
humitejant-los fins a grinyolar. 

No podia suportar-ho més, 
li faltava calor... i la trobaria!



Un poema de fa temps sorgit d'un calaix oblidat que, amb el vent de l'última nit, torna a tenir vigència!

divendres, 24 de desembre de 2010

Relats Conjunts

Arribant a Granada, aturo el cotxe a la primera gasolinera que trobem, i com en altres temps, surt una noia a omplir-me el dipòsit.
 M'impressiona. Amb un estil neo-punky em recorda la Salander.
I porta un devantal de topos de flamenca que em trenca els esquemes.
Crec que m'he enamorat.

Dia rere dia la recordo quan veig, a través de la finestra de casa meva la seva imatge desdibuixada.

No l'oblidaré mai.


De vegades el que prometia ser una història llarga i bonica es converteix en un petit i curt relat sense més sentit que el de poder expressar una idea.

Bones Festes a tothom!!

dimecres, 22 de desembre de 2010

Dubtes vitals



Estava enfadat am si mateix, però després se li va acudir que en el fons és bastant natural no saber el que un vol:
L'home no pot saber mai què és el que ha de voler perquè no té més que una vida i no la pot ni comparar amb les seves vides anteriors ni corregir-la en les posteriors.
Què és millor, estar amb la Tereza o quedar-se sol?
No existeix cap mena de possibilitat de compovar quina decisió és la millor, perquè no existeix cap comparació possible. L'home ho viu tot de seguida per primera vegada i sense cap preparació. Com si un actor representés la seva obra sense el més petit assaig. Però, quin valor pot tenir la vida si el primer assaig de viure ja és la vida mateixa? Per això la vida sempre sembla un esbós. Però tampoc esbós no és la paraula precisa, perquè un esbòs és sempre l'esborrany d'alguna cosa, la preparació per a una pintura, mentre que l'esbós que és la nostra vida és esbós per a res, un esbós sense pintura.
"Einmal ist keinamal", Tomás es repetia per a si mateix aquest proverbi alemany. El que s'esdevé només una vegada és com si no s'esdevingués mai. No poder viure més que una sola vida és com no viure'n cap.

"La insostenible lleugeresa del ser"
Milan Kundera

dilluns, 20 de desembre de 2010

A l'altra banda de la paret

"A l'altra banda de la paret" és el títol d'una nova aventura blogaire.
Juntament amb en Ric, d'en ricderiure bloc, iniciem una col·laboració novel·lística on intenterem entretenir i entretenir-nos a través d'una història conjunta.


Per dur-la a terme hem creat 2 personatges, jo el masculí, el Joel, i en Ric el femení, la Natàlia; que de casualitat s'han trobat vivint en el mateix replà, en pisos separats només per una paret.
A partir d'aquest punt de connexió entre els dos personatges, anirem escrivint paral·lelament una història que presentarem a través d'escènes que podreu anar llegint als dos blocs i que tindràn continuítat, una escèna donarà sentit a l'altra escèna.
Així doncs, aquí comença A l'altra banda de la paret




Introducció

Hola, sóc el Joel, tinc 31 anys i estic mig deprimit. Fa quatre mesos que em sento més sol que la una quan arribo a casa. Abans la Sra. Francisca vulguis que no, em feia companyia, i tot i que de vegades em semblava una mica corcó, des de que va morir que... com ho diria... la trobo a faltar, i és que després de 3 anys compartint replà li havia agafat apreci. Però bueno, ja m’hi acostumaré!

Des de fa tres o quatre dies sento al llogater que obre i tanca la porta del pis de la Sra. Francisca, suposo que deu ensenyar el pis a possibles inquilins, perquè ahir en vaig veure sortir una parella jove que, per cert, no feien gaire cara de satisfets. Però jo ja estic acollonit, a veure qui hi farà cap.


Si teniu ganes de conèixer la Natàlia seguiu el següent enllaç i tindreu més informació sobre la història.

A veure quant dura aquesta "sèrie"...

Fins aviat!


dijous, 16 de desembre de 2010

Ara que ve Nadal diré...

...que cada vegada m'agrada menys el Nadal!

1. Perquè jo vull que m'estimin tot l'any i no només per Nadal, i que m'ho diguin tot l'any també.
2. Perquè per més que ho intenti, sempre acabo trobant a faltar aquells que no hi són, forçada per frasetes del facebook, del correu, etc. Perquè recordar-los, els recordo tot l'any.
3. Perquè em gasto una pasta en regals i "pongos", sopars, dinars, etc.
4. Perquè les postals de Nadal són cutres del cagar.
5. Perquè no suporto la gent que es disfressa a través d'imatges photoshoperes (com les aplicacions del facebook) són tan rídicules que haurien d'estar prohibides.
6. Perquè em rebenten els anuncis de joguines de la TV a tot hora, i les cutre-pelis nadalenques.
7. Perquè no m'agrada que els altaveus del meu poble, les botigues i els espais públics fagin sonar constantment nadales.
8. Perquè no m'agrada haver de celebrar coses com, el cap d'any, forçosament... perquè tothom ho fa.
9. Perquè no m'agrada recordar que quan era petita i creia que els reis mags eren realment mags i el tió era realment màgic em sentia més feliç.
10. Perquè no m'agrada haver de fer petons a tothom (jo no sóc excessivament petonera) cada vegada que em feliciten el Nadal o l'any nou.
11. Perquè fot molt anys que no faig pessebre, ni arbre, ni res de res... i les decoracions nadalenques excessives em treuen de polleguera.
12. Perquè no m'agrada que el que ahir valia 5€ per Nadal en valgui 15€
15. Perquè em posa dels nervis que la gent només pensi amb els més desafavorits quan ve Nadal.
16. Perquè no suporto haver de decidir si vaig amb aquests o amb els altres per les festes de Nadal.
17. Perquè no m'agrada haver-me de mudar en els dinars familiars.
18. Perquè no suporto veure els ninots del pare Noel i els reis mags pujant pels balcons.
19. Perquè les llums intermitents que són per tot arreu com a decoració em posen frenètica.
20. Perquè trobo que la gent que es disfressa de pare Noel i tomba per les grans superfícies de consum van molt mal disfressats i trenquen l'esperit nadalenc dels nens, igual que els reis quan, al final de la nit, ja porten la cara despintada.


I ja no poso més perquès, perquè com més en poso més se m'acudeixen... i finalment he d'acceptar que acabo fent el que fa la majoria durant aquestes dates i passo pel tubo, la qual cosa m'acava fent sentir bastant ruc.

Sé que la majoria de la gent no pensa com jo, i probablement jo no he pensat així sempre, però... cada vegada m'agrada menys el Nadal!

Ale, fins aviat!

dimarts, 14 de desembre de 2010

Un got d'aigua


Un conferenciant parlava sobre la gestió de la tensió. Va aixecar un got d'aigua i va preguntar a l'auditori:
- Quant creieu que pesa aquest got d'aigua?
Les respostes van oscil·lar entre els 20 i els 500 grams. Aleshores, ell afegí:
- El pes absolut no importa. Depèn del teps que el sostingui. Si el sostinc durant un minut, no passa res. Si el sostinc durant una hora, em farà mal el braç. Si el sostinc durant un dia sencer, haureu de trucar a una ambulància. I el pes és exactament el mateix, però com més temps el sostinc més pesat es torna. -I conclogué-: Si duem les nostres càrregues tota l'estona, més tard o més d'hora ja no serem capaços de continuar; la càrrega s'anirà tornant cada cop més pesada. El que hem de fer és deixar el got en algun lloc i descansar una mica abans de tornar-lo a sostenir. De tant en tant, hem de deixar la càrrega de banda. Només si descansem podrem continuar. Així, doncs, abans d'entrar aquesta nit a casa, deixeu fora la vostra càrrega, en un racó. Demà -si ho creieu convenient- la podreu recollir una altra vegada en sortir.




"No són contes... és la vida!"
Relats d'ecologia emocional
Jaume Soler i Maria Mercè Conangla

diumenge, 12 de desembre de 2010

Joc d'imatges

Hi ha llocs que et porten records i records que no es poden oblidar...

A veure si endevineu els llocs que mostro en imatges??

1
2
3
4
5
6
 7

Ànims!!

divendres, 10 de desembre de 2010

La nena prodigi...




Tinc una filla que podria anomenar nena prodigi, si si... i no us penseu que és fàcil conviure amb ella! 
Ara té 7 anys, i des dels 5, en que va aprendre a escriure, que no para de fer-ho! Ja ha escrit 3 llibres de contes, 2 novel·les i 1 llibre de poemes. Això no es pot aguantar!!! Sobretot, perquè jo, no sóc capaç d'escriure sense faltes, i no tinc idees creatives, la seva mare i jo no sabem què fer, cada vegada que hem d'entragar una nota a l'escola ella hi passa el corrector, quan llegim a casa ens crítica les novel·les perquè ella ja les ha llegit, si li regalem un llibre es riu de nosaltres perquè  no tenim criteri, etc. És insuportable, volem una nena normal, crec que l'haurem de portar al psicòleg o tancar-la a algun centre, jo no l'aguanto!!

                                                                                                            Un pare desesperat!


Aquesta és la meva primera aportació a El bloc dels contes "divers"; i espero que no sigui l'última!!

dijous, 9 de desembre de 2010

Jugues??

Començaré dient que m'encanta jugar, a jocs de taula, jocs online, jocs de paraules, jocs de cartes, etc. tots m'agraden!! I, tot i que no soni gaire "políticament correcte" jo jugo per guanyar, no ho puc evitar. Sóc competitiva al màxim quan es tracta de jocs. Entenc que hi ha gent que no té aquest esperit de competició i que tant li fa guanyar o perdre, probablement per això no acostumen a guanyar mai, però per part meva hi ha una intenció clara de sortir vencent dels jocs en que participo; tot i que no sempre ho aconsegueixo.
He de ser realista, hi ha coses que se'm dónen millor que altres, com per exemple el Rummikub, que sempre acostuma a sortir-me bé, i altres jocs, com poden ser els literaris del Jesús M. Tibau, en que probablement mai guanyaré cap dels lots de llibres que regala. Però lo important és jugar o participar, tant fa com ho anomenem. I jo, si puc jugar, jugo!! I si puc guanyar, millor! 
No entenc aquelles trobades d'amics en que sempre hi ha algú que diu: "jo no jugo, no m'agrada" o el que és pitjor "jo no jugo, miro". Per mi són persones ben extranyes, no m'entra al cap que algú prefereixi quedar-se al marge mentre els altres s'ho passen bé.
Deu ser per aquesta dèria amb el joc que tinc tendència a perdre el temps enganxada a diferents formats d'entreteniment. Sense cap dubte el més motivador és fer trobades amb amics, sovint anomenades "ludopates", per passar el màxim d'hores possibles jugant, si es pot, a jocs d'estratègia. Però si estic sola i vull jugar, també em puc passar les hores davant l'ordinador, jugant online o amb jocs de PC. Crec que hi ha molt pocs dies a l'any que no fagi alguna partida, sola o acompanyada.

I per acabar deixeu-me fer promoció dels millors jocs de taula que coneixo que ara que s'acosta el Nadal pot ser que algú aprofiti la informació
Començaré pel joc estrella, el Carcassone (per mi el millor joc del món!).


És original, quan saps jugar l'estratègia és constant, però com en la majoria dels jocs, l'atzar hi té molt a dir. Lo millor és que cap partida és igual. Si algú el coneix (o no?) i vol jugar-hi online pot seguir aquest enllaç http://games.asobrain.com/ on trobarà el joc amb un altre nom, li diuen Toulouse, i amb alguna norma canviada. Si algú s'anima a comprar-lo ha de saber que les seves possibilitats són moltes, ja que existeixen moltes expansions per al joc.
Un altre de boníssim és els Colonos de Catan, al qual també es pot jugar online a través de la pàgina esmentada anteriorment, on s'anomena Xplorers, i que al mercat també disposa de moltes expansions.
Seguint amb l'estratègia he d'anomenar el Risk, on es fa la guerra en gran format i ha crescut a casa de molts de nosaltres regalant-nos hores d'emoció mentre fem la guerra intercontinental.
Per jugar amb molta gent m'encanta el Jungle Speed, que pot acabar amb els nèrvis de qualsevol i fins i tot provocar ferits en l'intent d'agafar el totem.
Un altre d'aquets per a molta gent, però molt més tranquilet, és El Gran Dalmuti un joc molt simple i molt divertit, apte per a tota la família.  
En qüestió de jocs d'imatges, n'hi ha un que em té el cor robat, jejeje! És el  Kaleidos. Un joc on cada persona veu el que li sembla!
I si es tracta de jugar a les cartes, per mi, sense cap mena de dubte, el millor joc és la Botifarra, a la qual també podeu jugar online a través del Butinet, tot i que les possibilitats d'acció a la web cada vegada són més límitades si no pagues la cuota.

He de dir que me'n deixo molts, molts, molts, però podeu estar segurs que he fet una bona sel·lecció.

dissabte, 27 de novembre de 2010

Díficil el·lecció!



Avui és el dia de reflexió abans de les properes eleccions al Parlament de Catalunya i jo, tot i així, encara no sé a qui votaré, ni tant sols si votaré! Per primera vegada, sento que no cal anar a votar.

No em sento representada per cap partit polític, i totes les fórmules que demostrarien això a través del vot, ja sigui fent-lo nul o votant en blanc, no em semblen pas satisfactòries, perquè finalment serà com deixar via lliure al partit majoritari, que en aquest cas crec que, inevitablement, serà CiU. 

Recordo, que a les últimes el·leccions hi va haver un índex molt alt de persones que no van anar a votar,  i tot i que la majoria de partits van dir que l'augment de l'abtenció per part de la població catalana l'havien entès com un càstig, no hi ha hagut cap canvi, ni en la forma de fer política ni en cap altre sentit. Potser s'hauria de fer una jornada de reflexió el dia següent a les eleccions per valorar coses com aquestes, i sortir al carrer a preguntar a la gent perquè no va anar a votar. Tothom que es queda a casa el dia de les eleccions no és pas que no sàpiguen de què va, o que passin de tot, jo no dic que d'aquests no n'hi hagi, però dubto que siguin la majoria.

Realment, penso que constantment se'ns entavana a través dels mitjans de comunicació perquè ens decantem per un o altre grup polític amb tonteries, sense que cap dels partits tingui una intenció real de millorar la situació de la població com a motiu principal per arribar al govern. I en l'últim mes, sentir els eslògans publicitaris dels partits polítics catalans, t'acaba de deprimir. El poder és l'objectiu, i després ja decidiràn com ho fan i com gestionen els recursos dels quals disposen.

La major part del debat electoral d'aquesta setmana passada es va centrar en fer-se critíques els uns als altres en relació a la situació econòmica actual, la qual cosa va deixar en una posició bastant crítica al PSC. Jo crec que l'estat econòmic del país, ni és responsabilitat d'un sol partit, ni es solucionarà  amb cap dels que esperen ser escollits, però tot i així, no li resto importància al tema, tot i que em sembla que l'han explotat excessivament. Se m'acut que el lema "la unió fa la força", hauria estat un bon eslògan per a unes eleccions com les de demà, seria una bona fórmula per millorar en tots els sentits, i en el debat l'únic que ho va dir va ser el representat del ICV. Per mi, ho fagin millor o pitjor, sempre serà més positiu que al govern hi hagi diferents colors que no un de sol.

En realitat no sé molt bé què faré demà, ja ho he dit, però tinc clar el que faria si pogués i si servís d'alguna cosa; cridaria a la ciutadania i els convidaria a presentar-se als col·legis electorals amb una pancarta com aquesta:





Què en dirien els mitjans de comunicació davant d'una revolta ciutadana com aquesta?? Sería boníssim!! Perquè de vegades les coses no són blanques o negres, i els polítics sembla que no se n'adonin.

Com a última opció també valoro anar a votar a la CORI, a veure si així ho entenen que hi ha gent que no es sent representada per ningú i que volen una altra cosa.


Novembre estèril



De vegades sembla que em dónes l'esquena, mentre al pit et floreixen margarides. Em sento com la terra bruta i escopida que ni els animals volen trepitjar. I la memòria, traint-me, em retorna imatges d'altres temps en que jo era qui regava les teves flors i tu qui collia els rams per regalar-me'ls.

La vida ens posa a prova constantment, i els ulls ja no volen restar oberts davant la por, la teva por que provoca el meu pànic. I els tanco, per no obrir-los mai més.

novembre - 2009


En llegir-lo he tornat a experimentar la mateixa sensació que quan el vaig escriure. Ni és un poema bonic, ni em desperta sentiments agradables, però és un reflex d'una època que ni puc ni vull oblidar, de tot s'aprèn, i rememorar certs records, fa adonar-te que els temps dolents dónen pas a temps millors.

Fins aviat!

dissabte, 20 de novembre de 2010

Dibuixos Animats

 Aquests dies pel Facebook hi ronda la següent notificació als murs de la gent:

Del 15 al 22 novembre canvia la foto del teu perfil
de Facebook per una d'un heroi de dibuixos animats de la teva infància i
convida als teus amics a fer el mateix... l'OBJECTIU? Aquests dies serà
la SETMANA DELS DRETS DE LA INFÀNCIA!!! Durant una setmana no veurem ni
una sola cara "real" al Facebook pero serà una invasió de... ...reco ......rds
d'infància! VINGA... tornem-nos nens!
I la veritat és que he de dir que a mi aquesta proposta m'ha fet venir records molt xulos, perquè jo de petita me'n feia un fart de mirar dibuixos animats. Uns dels primers dibuixos que recordo eren Jaki i Nuca, que jo creia que eren gossos, en lloc d'ossos i que, no sé perquè, crec que a tots els nens ens van impactar... avui en dia encara hi ha un fart de gossos que es diuen Nuca, i dic jo que deu ser per això, no? També em ve al cap que de molt petita mirava els dibuixos d'una nena que es deia Candy  i, que si no recordo malament, feia màgia, i això em tenia impressionada, jo debia voler ser com ella. Recordo els Gnomos, que es feien aquells petons amb el nas, i els temuts Trolls, que feien molta pudor i eren molt rucs. També m'encantava el Lucky Luke, que era un xulillo de la hòstia i sempre fumava! I d'altres com la Heidi, els Pica-Pedra, el Heman, l'Oso Yogui, el Dartacan i los 3 Mosqueperros els Barrufets, l'Inspector Gadget, l'Scooby Doo o los Diminutos, i tots els que em dec deixar.

En realitat, no tinc molt clar els anys que tenia quan veia aquestes coses, però si que recordo que a la meva vida, i suposo que a la de tots els de la meva generació, hi va haver un canvi radical quan va aparèixer el Club Super 3, perquè allò va ser la bomba, de sobte van aparèixer dibuixos en català, nous i impressionants totes les tardes, que ens van atrapar a tots com a bojos, l'Arale, els Bobobops, el Musculman i,  fins i tot, la Història de Catalunya que la feien els diumenges. Però la gran sensació, l'amo de l'època, la sèrie de dibuixos reina de les tardes a totes les cases, la que feia que deixessim de jugar al carrer i fessim cap a davant la tele era Bola de Drac, que tots anomenavem pel nom del protagonista, Son Goku.

Al mateix temps, més o menys, vam començar a veure Tele5 i Antena3, on també hi feien dibuixos que ens resultaven molt moderns; recordo que pel matí en mirava uns d'unes noies que jugaven a volleyball que m'agradaven molt, es deien la Panda de Julia, i també feien el Chicho Terremoto, però els meus preferits, que no sé de quines de les dues cadenes eren, sempre van ser en Ranma, que era un noi que si es mullava amb aigua freda, es convertia en noia, i si es mullava amb aigua calenta, en noi, i el Lupin, que era el capo d'un grup de lladres importants que atracaven museus i robaben peces d'art o joies; eren increïbles, tan en Ranma com el Lupin m'ajudaven a despertar-me pels matins, m'agradava molt.

Però abans d'acabar aquesta entrada, he de fer una menció especial a una serie que a mi m'agradava molt i que no era de dibuixos però recordo veure-la durant molt de temps tots els dissabtes al matí, la Punky Brewster, que era la meva ídol! Feia el que volia, era súper maca, portava els mitjos de colors i vivia amb el seu avi! Era una passada.



dimecres, 17 de novembre de 2010

Relats Conjunts






- Estanislau, aquest viatge no m'ha acabat de convèncer, trobo que no hem vist casi res, ha estat com anar amb avió però més llarg i veient-ho tot des de més lluny.
- Però Roser, això és igual, lo important és que només un 1% de la població mundial es pot permetre unes vacances com les nostres.
- Ja ho sé, però ves, aquí tancats sense poder sortir, vestits com si fossim entrepans de formatge embolicats amb paper de plata i menjant capsules amb gust de delicies que jo no sé notar.
- Roser, pensa la cara que farà la Josefina quan li diguis que has estat a l'espai, que has vist la terra des de lluny i la lluna de més a prop.
- Si Estanislau, ja ho sé que la Josefina, la Palmira i la Montserrat es moriràn d'enveja, però... quan tornem jo vull que em portis a Marbella, que m'ho vas prometre.
- D'acord Roser, però ara deixa'm tranquil que vull fer una bacaineta, que en aquests llits en forma d'ou flotant s'hi està molt bé i si he d'anar a Marbella més val que descansi aquests últims dies a l'espai.
 

dijous, 11 de novembre de 2010

Mira'm

Per qüestions de feina i per interès personal, com no, emprenc una nova aventura bloggaire, paral·lela a aquesta, a través d'un nou blog, el Mira'm, on hi aniré penjant curtmetratges i altres històries audiovisuals que espero que siguin del vostre interès.

L'enllaç per accedir-hi és el següent: http://mirammiram.blogspot.com/

Espero que us agradi!

dilluns, 8 de novembre de 2010

Microconte (Joc de lletres)



Microconte desestressant


Em vaig treure el rellotge i la meva vida va canviar; ser escriptor va tornar a ser un plaer, el temps no em perseguia i els escrits eren millors, l'editorial no m'apretava, perquè les vendes augmentaven i ara visc com un dofí en un mar tranquil. Treu-te'l!!


Aquesta és la meva aportació al Joc de lletres del blog TUMATEIX LLIBRES, vinga animeu-vos a participar!

dimecres, 3 de novembre de 2010

Què fa una "Noia llegint una carta davant una finestra"?

Em reenganxo a les propostes de Relats Conjunts a través d'aquesta imatge; 




El 9 d’abril de 1609, un decret va forçar l’expulsió dels moriscos de la monarquia hispànica, començant pels valencians. En Jacint, tement ser perseguit, trobat i expulsat cap a l'Àfrica, o en el pitjor dels casos, mort a mans de qualsevol, tot i no conèixer altra terra que la valenciana, es va veure obligat a fugir, sense dónar informació a ningú d'on anava o d'on s'amagava, ni tan sols a l'Elisenda. 

Des d'aquell any l'Elisenda, pel seu aniversari, rebia un poema sense remitent, però que ella sabia del cert que era d'en Jacint, perquè sempre hi havia una rameta de farigola a dins del sobre, que era el regal que Jacint li feia cada 3 de novembre com a felicitació d'aniversari. Per l'Elisenda aquesta carta era l'únic símbol d'amor i l'únic lligam que tenia amb el Jacint des de feina 8 anys. Però també era la il·lusió que li mantenia l'esperança de seguir esperant la tornada del seu estimat.

Un any més, l'Elisenda llegia i rellegia la carta a la seva cambra fins a adormir-se, esperant l'arribada del seu vell amor, el Jacint.



dimarts, 2 de novembre de 2010

Floretes de tardor

Fa mesos que tinc el blog abandonat i lo més fort és q escric però no publico... i no és per una qüestió social, vull dir que no té a veure amb critèris de publicació relacionats amb posar al blog només allò que consideri que la gent pot trobar interessant de llegir, sinó que té a veure més aviat amb una qüestió de deixadesa personal.


Però fa uns dies vaig obrir el correu electrònic i vaig veure hi havien aparegut un parell de floretes animant-me a seguir escrivint i publicant entrades... les floretes, en realitat, són regals que altres bloggaires fan per "condecorar" el teu blog, tot i que, sent realista, les dues floretes que jo he rebut tenen més a veure amb una qüestió d'amistat; ja que sóc totalment conscient que el meu blog, després de mesos aturat, no mereix gaires premis. De totes maneres a tothom li agrada que li regalin flors i a mi m'ha posat contenta i m'ha animat a fer-me present de nou.

Aquesta és la meva flor:


Seguint la cadena floral i les seves instruccions, regalaré flors a aquells blogs que segueixo habitualment i que mereixen un premi!! 

Instruccions:


1. Desar la imatge i postejar-la al teu blog.
2. Donar el premi a 12 bloggers més.
3. Posar un link als nomenats.
4. Fer saber als nomenats que han rebut un premi comentant el seu blog.
5. Compartir l'apreci i posar un link de la persona que has rebut el premi.


Els meus bloggaires premiats amb una floreta són:
- La Maria pel seu blog ANIMALIA ple de creativitat 
- L'Isaac pel seu blog IBLAMA BLOG replet de propostes interessants 
- El Ricard pel seu blog RICDERIURE BLOG carregat d'entusiasme 
- L'Andreu pel seu blog EL BLOG D'EN XAPIX sorgit de les bones intencions 
- La "dona infidel" pel seu blog CONFESSIONS D'UNA DONA INFIDEL desbordant d'erotisme 
- El Cesc pel seu blog NATTAHNAM on les coses es veuen d'una altra manera 
- El Xexu pel seu blog BONA NIT I TAPA'T que sovint desperta rialles 
- El Joan Ramón pel seu blog LA GARROFA DE MONT-ROIG que no se'n perd una 
- La Judith pel seu blog A CAVALL DE VENT amb molta personalitat i molt personal 
- Al Xitus pel seu blog CALAIX DE LA TARDA BOIROSA que et submergeix en la quotidianitat
- Per la "Nets" i el seu blog E ARA QUÈ? que diu les coses molt clares 
(I com no podia ser d'una altra manera...)
- Pel Jesús pel seu blog TENS UN RACÓ DALT DEL MÓN generador de cultura 


Per finalitzar l'entrada només vull felicitar als premiats i agraïr l'empenta dels meus dos floristes el Ricard i l'Andreu!

divendres, 13 d’agost de 2010

1r Aniversari del Blog!




I aquesta setmana estem d'aniversari, "El meu racó" fa un any...

Un any de canvis, amb diferents graus d'intensitat bloggaire, mesos més plens, mesos més buits, amb entrades més i menys creatives, i més i menys comentades. Igual que la vida, que aquest any m'ha portat bons moments i altres moments per no recordar.

Espero que el blog continui sent una realitat, perquè considero que això de fer un blog és un bon "hobby" i a l'hora una bona terapia!!

Fins aviat!

dilluns, 12 de juliol de 2010

Lligams!


Sovint, sense ni adonar-nos-en, ens anem lligant a coses, persones, llocs, fets, records, etc. de les quals, ens hem d'acabar desfent, de gust o per força. Hi ha nusos molt fàcils de deslligar, i petits i simples llaços que no hi ha manera de desfer...

dijous, 8 de juliol de 2010

Haiku d'estiu!

Després de mesos de desconnexió bloggaire, a través del blog amic Ricderiure bloc he arribat al blog Uendos, Greixets i Maremortes on es proposa la creació d'un haiku a través d'una imatge i he recordat que en el llibre El millor lloc del món és aquí mateix (Francesc Miralles i Care Santos) s'expliquen els elements que ha de tenir un haiku tradicional, que són els següents:
  1. Tres versos no rimats (de 5, 7 i 5 sil·labes)
  2. La seva brevetat ha de permetre llegir-lo en veu alta en el temps d'una respiració
  3. Preferiblement, inclourà alguna referència a la natura o a les estacions de l'any
  4. L'haiku sempre descriu en temps present -tot i que es poden ometre els verbs- mai no es projecta ni cap al passat ni cap al futur
  5. Ha d'expressar l'observació o la sorpresa del poeta
  6. Un dels cinc sentits ha de ser present en els versos
Així doncs, "allá voy"...




entenent que el temps
no passa per tots igual
ni s'acaba aquí 

(Sabent que no compleixo tots els requisits...)

dijous, 22 d’abril de 2010

Joc de St. Jordi 2010

El Miniconte de Sant Jordi!!


- Pau, estimes l'Estel i la Mireia??
- Que sí!!
- I per qui és la rosa?
- Per ma mare!
- No entenc res... 
- Veig l'Estel dimarts i dijous... i la Mireia dissabte, diumenge i dilluns, enguay St. Jordi és divendres, que quedo amb ma mare i l'Eduardo De Filippo.
- Ets un rata tio! 


dimarts, 6 d’abril de 2010

Y no estaba muerto, no no...

...estaba de parranda!!

Després de tants dies sense escriure he perdut una mica el fil dels blogs que segueixo! Però m'encanta veure que tinc molt a llegir entre els meus amics bloggaires!!

Així que mentre em poso al dia penjaré uns curts d'animació que espero que us agradin.








dilluns, 1 de març de 2010

Homenatge "permanent" a Salvador Espriu



 
Seguint la iniciativa del blog ANTAVIANA deixo aquí una imatge del meu homenatge permanent a Salvador Espriu ara que fa 25 anys de la seva mort.



(paret de casa meva)

divendres, 12 de febrer de 2010

VERSOS DE TARDOR





 


Jesús Tibau moltes gràcies!!!

Relats conjunts: Carta del senyor alcalde als veïns




LA NIT ESTELADA Vincent Van Gogh 1889


Benvolguts veïns i veïnes de Fartsdetot,

La situació de crisi actual és innegable, sabem que molts de vosaltres, fartsdetonencs i fartesdetonenques, ho esteu passant malament, i cada vegada us costa més arribar a final de mes. L'economia del consistori també ha fet una decaiguda molt gran, i els pressupostos municipals d'enguany han minvat respecte els anys anteriors, mentre que la despesa s'ha mantingut. 

Tots hem de ser conscients que s'hauran de prendre mesures per afrontar aquesta situació tan nefasta, així doncs, m'adreço a vosaltres per informar-vos d'una acció d'estalvi energètic que afectarà a tothom però que disminuirà la despesa econòmica de l'ajuntament. A partir del proper dilluns dia 15 de febrer de 2010, les bombetes dels fanals i faroles dels nostres carrers no s'encendran. Amb aquesta acció es permetrà un estalvi municipal molt elevat, que permetrà el manteniment de la resta de serveis.

Generalment, el consum energètic de l’enllumenat urbà és el més important en un municipi i la suspensió de la despesa energètica pot representar un estalvi econòmic substancial en el pressupost ordinari del nostre consistori. A part d’aquesta motivació econòmica, per emprendre una política de millora hi entren en joc altres aspectes com són els de la sostenibilitat o el de la imatge pública, ja que nosaltres volem ser un municipi capdevanter en emprendre accions d'estalvi per superar la crisi.

Sabem que d'entrada aquesta sembla una mesura molt dràstica, però si ens fixem en el nostre cel quan és de nit (i que normalment no veiem per culpa de la contaminació lumínica nocturna) veurem que la nostra ubicació sobre la muntanya i mirant a mar, un 94% de les nits permet veure clarament la lluna i els estels, i si ens hi fixem, fins i tot podem veure la via làctea i moltes constel·lacions estelars, que il·luminen suficientment els carrers del nostre poble.

Per tot l’anterior resulta necessari configurar un marc de referència i equilibri entre la suspensió del servei al ciutadà i la garantia de benestar dels convilatans sense l’enllumenat públic, amb aquest objectiu l'ajuntament repartirà dos llums solars a cada unitat familiar, perquè els col·loquin als extrem de les seves façanes de tal manera que garanteixi la visibilitat bàsica per poder accedir a les vivendes i per conèixer la resta de veïns en creuar-se quan realitzin alguna deambulació nocturna.

Abans de finalitzar aquest escrit, també m'agradaria dir que considero que a nivell social aquesta mesura pot ser molt profitosa per diferents motius. En primer lloc penseu que s'acabaran les xafarderies nocturnes, ja que no hi haurà prou visibilitat com per saber si anem a dormir sols o acompanyats, també millorarà la natalitat municipal, perquè hi haurà més racons on concebre critaures. Aquesta acció, en l'època estival, també representarà un estalvi econòmic per a les famílies, perquè disminuirà l'acumulació de mosquits i formigues voladores al voltant de les faroles, la qual cosa permetrà rebaixar la despesa en repelent d'insectes als veïns que surten a fer-la petar a la fresca.

Per acomiadar-me només els diré que pensin en positiu i que aprofitin les vetllades nocturnes per mirar al cel o per altres coses més íntimes.

Rebin una cordial salutació del seu alcalde.


Albí Dedia Solmolesta
Alcalde de Fartsdetot



dimecres, 10 de febrer de 2010

Premi Pulitzer a la millor fotografia 1994

Després de l'última entrada sobre el curtmetratge "One hundredth of a second" he seguit investigant...

He vist que diversos entesos en fotografia, feien una comparativa entre el curt i una història real, la de la fotografia de Kevin Carter, que va rebre el premi Pultizer al maig del 1994.



Com podem observar, es veu una nena sudanesa amb símptomes clars de desnutrició i amb un voltor a darrere, qui sap si esperant per atacar-la...

La fotogràfia va realitzar-se al 1993, i va ser guardonada l'any següent, i tot i que il·lustra bastant bé la situació de fam al sudàn, posa sobre la taula diversos temes morals, com... què feia el fotògraf tirant fotogràfies enlloc de protegint la nena del voltor? està bé fer fotogràfies sobre la desgràcia o la barbàrie? els periodistes, reporters, fotògrafs, etc. només són espectadors i transmissors o han de jugar algun altre paper? etc.

Les males llengües diuen que Kevin Carter va esperar 20 min. més per veure si podia treure una foto amb el voltor atacant i oferir un desenllaç d'aquest fet, però que finalment el voltor va marxar.

La realitat però sembla que és una altra. Companys del fotògraf expliquen que la nena va sobreviure, que Kevin havia anat al Sudàn a cobrir la tasca de les Nacions Unides, que repartien aliments bàsics a la zona, i que mentre ell feia la fotografia, a uns 20 metres de la nena, hi havia la seva família i la resta de la tribu recollint els aliments que els avions de les Nacions Unides repartien, i que tot i que la imatge dóna la sensació de que allà no hi havia ningú més, en realitat la nena no estava tan desprotegida, a pesar que podria haver estat atacada per l'animal.

Cal dir també, que quan en Kevin Carter va recollir el premi va dir: "Aquesta és la foto més important de la meva carrera però no n'estic orgullós, no la vull ni veure, l'odio. Avui encara estic arrepentit de no haver ajudat a la nena".

També vull explicar que, Kevin Carter no va poder suportar la pressió de les crítiques i altres problemes personals i el 27 de juliol de 1994 (pocs mesos després d'haver rebut el premi) es va suicidar.








dilluns, 8 de febrer de 2010

One hundredth of a second



Avui, fent ús de la xarxa social, o sigui, xafardejant pel Facebook he vist que un dels anònims amb més amics de la meva comarca, el Té la mà Maria havia fet una entrada de video. Jo no acostumo ni a mirar-me'ls, perquè normalment vaig per feina, safata d'entrada, xat, perfil, "vistasso general" i fora, però mira avui m'hi he entretingut i us asseguro que ha valgut la pena, jutjeu valtros mateixos...





One hundredth of a second (2006) és el quart curtmetratge de Susan Jacobson, amb el qual s'ha endut molts premis, ja que com hem pogut comprobar no deixa indiferent a ningú. Com li he comentat a en Té la mà maria, el més fort de tot és que ambdues coses passen constantment a diferents racons del món.

Només se m'acudeixen preguntes com, quant de temps més aquests fets només han de servir per guanyar premis o omplir telenotícies?? quant de temps més serem mers espectadors o guardonats?? quantes altres pel·lícules hauràn d'explicar-nos el que tots sabem?

Jo no tinc resposta, només tinc rellotge...

dissabte, 6 de febrer de 2010

Relats conjunts


DEMANANT UN TAXI Lisbeth Firmin 2004

- Taxista piti, piti! Serà poca vergonya! És que hi ha gent que...
- Senyora, no es preocupi...
- Oh! I com vol que no em preocupi??? Que m'ha deixat xopa, vaig tota mullada, miri, miri...
- No es preocupi, ara pujo la cal·lefacció del taxi i li deixo una tovallola perquè s'eixugui.
- És que no hi ha dret, ves si no m'ha vist que creuava pel costat del toll, i el paio encara ha accelerat. Una  multa li haurien de posar, per incívic i mal educat!
- Potser no se n'ha adonat que hi havia un toll i com que aqui no estem gaire acostumats a la pluja...
- Va home va, no el defensi que aquest home no té justificació. I ara jo que??  M'hauré de presentar a la'entrevista de feina tota mullada i, és clar, diràn "on va així aquesta dona?" i ja no me la donaràn; i a més, hauré de portar la jaqueta nova a la tintoreria, oh... i el pantaló pots comptar que també, i encara em costarà diners!

___________________________________

Amb aquesta entrada participo per primera vegada a les propostes del blog "relats conjunts", on a través del que et suggereix una imatge pots deixar anar la imaginació i escriure una història, que posteriorment pots comparar amb les d'altres bloggaires.

Però jo faig una nova proposta als bloggaires que llegeixin aquesta entrada, m'agradaria que vosaltres també participeciu, però allargant la meva història... com continuaria la història del taxi?? 

Vinga va... a veure si us animeu!!


dijous, 4 de febrer de 2010

Buscant una sortida digna


M'enganxo de nou a la iniciativa d'en Jesús Tibau, amb un escrit un pèl dramàtic:
 







Que desfagis el nus, 
que em despertis d'aquest malsòn.
Porto anys lligat a un llit de vidres
que es claven cada vegada més 
dins la meva carn.

Et demano un acte d'amor, 
buscant una sortida digna
d'aquesta vida que ja no té sentit.

Si m'estimes, fes-ho.




dimarts, 26 de gener de 2010

Enigmes!!

Una història carregada d'enigmes...



___T'ha tocat "La grossa" de Nadal, però grossa, grossa, perquè tu sol t'has quedat la tira de números que no s'han venut entre la resta dels companys de feina i que el teu encarregat havia estat a punt de retornar. El truc ha funcionat, després d'anys exprimin-te el cervell calculant les probabilitats que tenies que et toqués el número que vas somiar quan tenies  6 anyets, enguany has aconseguit convèncer el jefe de la teva empresa perquè encarregués aquest número i justament ha tocat. Això és el destí!

Un cop forrat, et compres una casa amb piscina,  sauna, hidromassatge, un ordinador, un cotxe, una moto, una bici, tele nova extra-super-plana-quasi-transparent, quadres cars,totes les mascotes pertinents, etc. I decideixes, que amb tants objectes valuosos t'has de posar una alarma, càmeres i, fins i tot, un vigilant de seguretat. Sinó qualsevol dia t'entraran a robar i t'ho prendan tot!

Tens la sensació que la vida et somriu, fins i tot els teus amics comenten que se't veu molt més content.  Empès per l'alegria de tenir diners, et connectes a internet i prens la decisió de comprar un vol d'última hora cap a Jamaica,  el paradís desitjat, fas les maletes, truques un taxi i te'n vas de viatge. A partir d'aquest moment comencen a passar coses extranyes. 


Tot just sortir de casa ja et sembla sospitós veure tres dones molt i molt grasses,  que es cobreixen amb un paraigües molt petit i que van totalment seques, com pot ser? Atrafagat com vas, no hi pares gaire atenció i comences a córrer fins al taxi, al mateix temps que la pluja et comença a mullar la cara. En pujar al cotxe la tempesta es complica i a través dels vidres et fixes en un home que, tot i que plou a bots i barrals, i que va xop de dalt baix, no té ni un pèl mullat, que extrany... Quan ja ets a punt d'arribar a l'aeroport et sona el mòbil.
- Digui
- Hola Sr./Sra. X
- Qui és?
- Sóc el seu vigilant. El truco per dir-li que no agafi aquest vol, és perillós. He somiat que amb la tempesta l'avió s'estavellava i tots els viatgers morien, vostè també.
- Esta bé, no l'agafaré.

Tot i que t'hauria fet il·lusió fer aquest viatge, la premonició del vigilant t'ha fet mala espina. I decideixes demanar-li al taxista que et porti cap al port, perquè total, ara que ets ric, ja no t'has de preocupar pels calés, i també pots anar-te'n de creuer pel Mediterràni.

Al cap d'uns 40 minuts, quan ja ets a prop del port, per l'emisora de radio del taxi es sent una crida desesperada des de la centraleta que demana a tots els taxis que estiguin a la zona de l'aeroport que, quan acabin el recorregut que estan fent, vagin a donar suport a l'aeroport perque l'últim vol en direcció a Jamaica ha caigut sobre una zona habitada per culpa d'un llamp, i els serveis d'emergència no dónen l'abast. Llavors el cor et fa un bot, el vigilant ha tingut un flashforward i t'ha salvat la vida, sempre li estaràs agraït. Amb els nervis a flor de pell decideixes baixar del taxi, i arribar caminant al port, perquè el taxista se'n vagi a socórrer els ferits. 

Carregat amb les maletes a pocs metres del teu destí, un senyor gran se t'acosta amb cara amable a preguntar-te l'hora.  Quan mires el rellotge sents que et punxa la cintura amb alguna cosa. T'està amenaçant amb una arma i diu que el segueixis, sense fer cap exclamació, o et matarà.  A punta de pistola et fa entrar dins un cotxe negre. 

El conductor va vestit amb colors foscos, als carrers per on circules les botigues estan tancades, no es veu llum per cap finestra, les faroles estan apagades i els llums del cotxe no estan encesos. De sobte un gat negre, al qual no se li arriba a veure la cara, es creua per davant del cotxe, però el conductor aconsegueix esquivar-lo, com ho haurà fet?

Uns kilòmetres després, el cotxe s'atura i amenaçan-te amb una pistola, el segrestador et fa sortir i et porta dins una casa de 2 pisos. Oh! Noooo! T'han segrestat!
Ets al pis de baix i a part de les parets només hi ha 3 interruptors. El segrestador t'acompanya al pis de dalt on només hi ha una bombeta que penja del sostre. Si vols sortir viu de la casa hauràs de descobrir quin dels tres interruptors del pis de baix encèn la bombeta del pis de dalt, però el segrestador, que és un cabró, només et deixa pujar a comprovar-ho una sola vegada. A la casa no hi ha ningú més, no hi ha finestres, no pots veure el reflexe de la llum perquè les portes estan tancades i evidentment, no pots sortir. Viuràs??

....................
Imagina que te n'has sortit
....................

El segrestador, que ha tingut bon ull agafan-te a tu, perquè ets un paio espavilat, et diu que no et matarà, però que de moment tampoc estàs salvat. Aleshores et comença a sonar el telèfon que encara portaves a la butxaca. El segrestador et diu que despengis, però que si dius alguna cosa sospitosa et matarà.
- Sí?
- Hola Sr./Sra. X. Sóc el vigilant, m'alegro que m'hagi fet cas, ha sentit a les notícies lo del vol a Jamaica?
- Sí, li estic agrait, però ara no puc parlar, vol alguna cosa més?
- Si. Volia dir-li que durant la tempesta he sentit un soroll a vidres trencats, com el cruixir d'una finestra, no li he donat gaire importància, però ara el jardiner m'ha dit que el Pau i la Sílvia han mort, que els ha trobat en mig d'un toll d'aigua i entre vidres.
- Què dius ara? Què els ha passat? No pot ser això! Quina desgràcia!
- Ho sento Sr./Sra. X. L'acompanyo en el sentiment.
- Està bé. Adéu.
 
Desolat, et veus obligat a donar-li el telèfon al segrestador, que rapidament l'esclata contra terra. A cops, t'empeny fins al pis de dalt, et lliga de mans i peus, i t'explica que ha descobert lo de la grossa, i et diu que està segur que has utilitzat algun truc i que vol que amb les teves capacitats, t'esforcis per ajudar l'organització críminal per la qual treballa, que necessita que li resolguis alguns problemes. I a més, diu que vol quedar-se tots els teus diners, i que si no l'ajudes, et deixarà lligat allà fins que et moris de fam. 
Desesperat, li dius que estàs disposat a fer el que convingui, tot i que li expliques que lo de la loteria ha estat casualitat. Ell, tot enfadat, et diu que les casualitats no existeixen. Aleshores t'ensenya un foli amb la següent tira numèrica, 928514792 i et diu que aquests números han de desxifrar-se per descobrir una contrasenya; la contrasenya que s'ha d'introduir a l'ordinador de la teva entitat bancària per prendre't tots els diners, però que ell no se'n surt. Tu, tot i saber que t'ho fotrà tot, confies a tenir alguna assegurança d'aquestes que t'has fet, que t'ho cobreixi, i comences a pensar.
....................
Imagina que te n'has sortit
....................
Finalment has endevinat la contrasenya. El segrestador que t'ha fotut els diners i està una mica més content, et deslliga i et posa una pulsera curiosa que et permet moure't tranquil. Amenaçan-te amb la pistola et condueix fins un bosc proper. Enmig del bosc hi ha una casa molt gran on, de tant en tant, hi va entrant gent. El segrestador t'explica que a la casa només hi pot entrar qui descobreix la contrasenya secreta que permet que el vigilant t'obri la porta. Et diu que tens una hora per poder accedir a aquella casa que és l'únic lloc on poden desactivar la bomba que porta incorporada la pulsera que t'ha posat, i  rient, el segrestador marxa corrent a través del bosc i en pocs segons deixes de veure'l. 
Tu no saps què està passant, però tot i que t'intentes treure la pulsera, t'adones que la casa és l'única possibilitat que tens de sobreviure si lo de la bomba és veritat, llavors decideixes observar l'entrada de la casa per intentar descobrir quina és la manera d'entrar. 

Pocs minuts més tard arriba un home, sembla tan desesperat com tu. A la porta, un vigilant alt i gros li diu "14" i l'home, després de dubtar una mica respon, "7". Tot seguit, el vigilant obre la porta i el deixa passar. Uns minuts després arriba una dona bastant nerviosa, s'atura davant la porta i el vigilant li diu, "8" i la dona respon "4" i el vigilant la deixa entrar. Una estona més tard arriba una altra dona i el vigilant li diu "6" i la dona respon "3", llavors el vigilant obre la porta i també la deixa entrar. Poc després arriba un atre home i en arribar a la porta el vigilant l'atura i li diu "16" i l'home respon "8" i el vigilant l'obliga a marxar. Pocs segons després la pulsera de l'últim home que ha intentat entrar sense sort, explota, i l'home mor... se li ha acabat el temps. 
Tu tot espantat/da t'adones que lo de la bomba és veritat i tens poc temps, has de descobrir la contrasenya d'accés a la casa si vols seguir amb vida!!
....................
Imagina que te n'has sortit
....................
Un cop dins t'adones que també és una trampa. La casa està totalment a les fosques, té més de 50 habitacions, i cada habitació l'ocupa algú que ha estat segrestat abans que tu, però totes les habitacions tenen un guardia de l'organització que les custodia perquè ningú pugui comunicar-se ni escapar. L'únic moment del dia en que veus a la resta de presoners és a l'hora de sopar, quan els vigilants t'acompanyen al menjador. Un cop sou al menjador teniu totalment prohibit parlar entre vosaltres, ni tan sols podeu fer cap gest per comunicar-vos els uns amb els altres, sinó us mataràn. 
El tercer dia de ser tancat allà, un dels vigilants us explica que l'organització críminal ha complert 10 anys, i que per celebrar-ho pintaran els coixins d'una o més habitacions, de color vermell, de tal manera que quan hi apoyeu el cap us quedarà una marca vermella a la cara, però vosaltres no ho percebreu de cap manera.  També us diu que les persones que es despertin amb la cara pintada podràn escapar. Com que vosaltres quan arribeu a l'habitació no veureu res més que foscor haureu d'esforçar-vos per saber si sou els escollits, i llavors, en pic ho descobriu, els escollits podreu fugir, sense oblidar que que no us podeu comunicar de cap manera, ni carotes, ni gestos, ni res de res. Però si algú s'equivoca i no està pintat, o bé està pintat i no se n'ha adonat, o bé supera un temps determinat per sortir, serà torturat fins a la mort. 

El cinquè dia, tu i cuatre companys més sortiu corrent de la casa, sou lliures, i no ha mort ningú més. Heu aconseguit descobrir que tenieu la cara pintada de vermell i sortir a temps. Un cop els 5 heu fugit ben lluny, els expliques el cúmul de circumstàncies que t'han portat fins allà, i ells també t'expliquen les seves històries i junts escapeu del bosc. 

En arribar a la carretera us trobeu un cotxe amb un home mort a dins.  Té dues ferides de bala, una al pit i l'altra al cap, la pistola no hi és, per tant us adoneu que ha estat assassinat. Decidiu marxar rapid d'allà. Quan arribeu al poble més proper aviseu la polícia, li expliqueu que heu trobat un home mort i també li expliqueu totes les visicituts que heu hagut de patir. Poc després la polícia torna i us explica que misteriosament no es troben forats de bala al cotxe, que les portes estaven tancades i que les finestres estan totalment pujades i amb els vidres intactes, i que tot i que la pistola no és dins al cotxe, l'home sembla haver-se suïcidat. Què pot haver passat?

En el fons a tu tant te fa, només estàs desitjant tornar a casa. Tot i amb això estàs content, perquè la polícia t'ha dit que les assegurances et cobreixen tot tipus de robatori i segueixes sent igual de ric. Així que decideixes convidar als altres 4 companys a descansar a casa teva on hi tens tot tipus de comoditats. La polícia us hi porta, i el primer que fas en arribar a casa teva és despatxar al teu vigilant. La resta de companys es queden estupefactes, perquè tu els hi havies explicat que li estaves molt agraït al vigilant, perquè et va salvar la vida, i ara el feies fora...; però en el fons, després de tot el que havien passat, els hi importava ben poc el que passés entre tu i el teu vigilant. Només desitgen gaudir d'una mica de tranquilitat.___

Fi!


Potser els enigmes ja els haureu sentit alguna vegada, però els recordeu? podeu respondre les següents preguntes??  
  1. - Com ho fan les tres dones grasses per no mullar-se?
  2. - I l'home com pot ser que no es mulli el cabell?
  3. - Com ha pogut esquivar el gat?
  4. - Quin interruptor encèn la bombeta?
  5. - Què ha passat amb en Pau i la Sílvia?
  6. - Com has desxifrat el significat dels números i has aconseguit la contrasenya del banc?
  7. - Com has descobert la contrasenya per accedir a la casa?
  8. - Com has sabut que estaves pintat i que havies de sortir per ser lliure?
  9. - Què ha passat amb el mort del cotxe?
  10. - Per què has acomiadat al teu vigilant?
Jejeje! Espero que us hi hagueu de trencar una mica el cap... 
Agraeixo respostes i comentaris! Per cert, les respostes escriviu-les en color blanc, així només les podrà veure qui les sel·leccioni i no les veurà directament als comentaris!
Ànimu!