"A l'atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida, i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."
M. Mercè Marçal

Fes un tomb i...

llegeix, opina, crítica, comenta, etc.

dilluns, 29 d’agost del 2011

Ningú té la CULPA!!

Estem massa acostumats a buscar (i trobar) culpables de les coses que passen. Des de petits interioritzem la paraula CULPA i la utilitzem per justificar les coses que no ens agraden o que no volem acceptar. Crec que hauriem de deixar de parlar de culpa i utilitzar paraules com responsabilitat, causa, etc.
Les coses sovint passen perquè han de passar, no per una qüestió de culpa, les coses no van malament "per culpa de...", sinó que les circumstàncies fan que les coses vagin malament, digue-li per falta de responsabilitat dels propis actes, per espectatives errònies creades en relació a alguna cosa, però tot sovint acabem culpant a algú quan en realitat no hi ha culpables, perquè en el fons cada persona és responsable (en la majoria dels casos) de la seva felicitat o infelicitat.
Probablement, el pitjor del concepte culpa és sentir-se "culpable de..." i haver de conviure amb aquest sentiment.



Sovint els actes que en un moment donat fem per algun motiu, que amb el temps podem considerar erronis, després nosaltres mateixos els transformem en culpa, i haver d'arrossegar el pes de la culpa d'alguna acció es pot fer insuportable. El millor és acceptar que en un moment donat pensaves d'una determinada manera i vas actuar en conseqüència, encara que amb el pas del temps i després de donar-li mil voltes, potser arribis a pensar que et vas equivocar o que podries haver actuat diferent. És més, sovint, el sentiment de culpabilitat va associat a una exigència massa elevada amb nosaltres mateixos (xeic, que som humans!!) i, fins i tot, amb mancances afectives de la propia persona que fan que creguem que hem de fer contents a tots els que ens envolten tal i com ens agradaria que ens féssin contents a nosaltres mateixos.
A més, equivocar-se no és culpa de ningú, és normal i fins i tot sà i útil, sinó, com aprendríem a fer bé les coses, ningú neix ensenyat i de tot se n'aprèn.
Així doncs, jo opto per començar canviant el meu vocabulari i, poc a poc, anar canviant el pensament.
Tot i així, si amb alguna acció he ferit algú, el millor no és sentir-me culpable, sinó disculpar-me amb aquell a qui he fet patir, encara que no ho hagi fet amb intenció.

Apa, després d'expressar un sentiment (altrament dit, desfogar-se) us desitjo salut i alegria per cada dia!

I no patiu, que no convertiré pas el bloc en un manual d'autoajuda... hahaha!

diumenge, 28 d’agost del 2011

Entrada 101!!!

Iep, iep, iep! Altuuu!!

Quasi em passa desapercebut que amb aquesta... ja he fet més de 100 entrades al meu blog, exactament aquesta és l'entrada 101! Uaaau!!!

Quan el vaig començar no tenia gaire clar quant duraria, si només serien quatre històrietes i prou, si faria xarxa amb altres blogs, si l'utilitzaria com a espai de creació, com a lloc informatiu, etc. Al final, sense ni plantejar-m'ho, és un poti-poti de tot el que tinc ganes d'explicar, d'inventar o de compartir.

Tenir un blog ha resultat ser una experiència genial i molt gratificant!  Dic que és genial perquè em serveix com a distracció, també com a punt de comunicació o informació de com em sento, del que faig o del que passa al meu voltant, i perquè també s'ha convertit en un espai de creació de "puta mare" (disculpeu l'expressió però és que no n'hi ha cap altra que expressi millor el que vull dir!).

A més, el blog enganxa... i molt! Quan veus que hi ha gent que et llegeix i s'interssa pel que escrius i que participa de les propostes que fas o opina sobre el que expliques, et motiva a seguir escrivint i a seguir participant de la blogosfera, perquè no només m'he enganxat a escriure, sinó que també m'he enganxat a llegir molts blogs interessantíssims, divertidíssims o simplement originals!

Així doncs, després de 2 anys de tenir blog (el dia 12 d'agost va ser el meu segon aniversari, que com que sóc molt despistada em va passar desapercebut) estic molt i molt contenta de l'experiència i de la xarxa de relacions virtuals que hi he establert! I si tot va bé, hi haurà blog per uns quants dies encara!!

Apa, salut i gràcies a tots els que han fet possible que avui estigui tan contenta de tenir un blog!



divendres, 26 d’agost del 2011

L'home de Vitruvi és IMPOTENT

Fa 7 anys que em vaig separar, però no us penséssiu pas que esteu llegint a una solterona solitària, què va! Als meus 42 anyets estic de molt bon veure encara i, de tant en tant, vaig tenint els meus afers amatoris, però... jo ja no estic per tornar-me a aparellar que sola s'hi està molt bé!

Doncs fa un parell de mesos vaig fer una ruta per Europa amb un parell de companyes de feina i, ves per on, a una botiga d'encants de Praga, vaig trobar un quadre amb una rèplica de l'Home de Vitruvi que va captar la meva atenció! La vaig comprar i quan vaig tornar a casa la vaig penjar a una paret de la meva habitació.



Jo sempre he estat una persona de gran sensibilitat, per l'art, la música, el cinema, etc. Així que des de la primera nit en que vaig penjar el quadre vaig començar a somniar amb aquest home musculós. Als primers somnis l'Home de Vitruvi apareixia com si fos un amic meu, m'hi veia prenent cafè, sortint de copes o anant a la platja... fins ahir. La passada nit, l'Home de Vitruvi es va convertir en el meu amant somniat! Us podria relatar tot el somni, però m'ho estalviaré i passaré directament a la fase amatòria. Doncs això, després de diferents estira i afluixa en el somni fèiem cap al llit, ens fèiem petonets, carícies, massatges... i finalment, quan arribava el moment clau de la relació sexual onírica, pataxof! L'Home de Vitruvi se m'asseu al costat del llit i em diu:

- Estimada, jo ja fa anys que, després d'una seria malaltia, vaig quedar-me impotent! Però tranquil·la, he portat el meu maletí sexual.

Aleshores, l'apost senyor treia del costat del llit un maletí ple de cigales de plàstic i altres estris per donar-me plaer, com si fos un d'aquells venedors de tuppersex, sabeu?

Llavors m'he despertat tota suada, he mirat el despertador i he vist que eren les 5 de la matinada, tot i així m'he aixecat d'una revolada, he despenjat el quadre i l'he penjat a l'habitació dels enredos. No el vull tenir més a l'habitació, a veure si ara el somni es convertirà amb un déjà vu!



Ale, amb una mica de retard, aquesta és la meva aportació a l'últim Relats Conjunts!

dimecres, 24 d’agost del 2011

Lectors anònims

Avui he tingut una bona sorpresa! 

He parlat amb una dona (senyora de cap a peus) bastant més gran que jo i que aprecio molt. En un moment de la conversa m'ha dit:

- Ai! Ara que hi penso. M'agrada molt el teu bloc!

Jo m'he quedat paradíssima. Fins i tot he tingut una mica de vergonya; perquè tot i que en el bloc no s'expliquen intimitats, si que s'expliquen coses que formen part de tu (i del teu tu més profund), encara que sigui entre línies (o entre entrades) o que només representin determinats espais vitals. Immediatament després m'he sentit afalagada, sobretot quan m'ha dit que s'ho llegeix tot, fins i tot la novel·la (A l'altra banda de la paret), que diu que també li va agradar molt.

Sóc conscient que ella també m'aprecia, així que és probable que en realitat no li agradi tant com diu el meu bloc, però amb l'estoneta que hem parlat m'ha demostrat que realment l'havia llegit en varies ocasions. 

Això m'ha fet molt conscient que, no només les persones que públicament et segueixen són les teves seguidores reals, i que hi ha més gent que, tot i que per tu puguin ser veritables desconeguts, poden fer un seguiment de les coses que fas o que et passen  a través del bloc (depèn de com utilitzis) i per tant, també poden fer-ne un judici (o prejudici). 

Siiiii! Ja ho sé que me'n podria haver adonat abans d'això, i que des de l'inici sabia que era probable que fos així, sobretot quan en crear-lo vaig marcar l'opció de fer-lo públic, però... fins avui no he pres consciència de la capacitat comunicativa/informativa dels blocs, vaja... del meu bloc (http://www.youtube.com/watch?v=-HeRaXfsdSQ)!!

Au, sigueu conscients de la realitat... i si pot ser, una mica més rapid que jo!

Fins aviat!


divendres, 19 d’agost del 2011

Decàleg de l'oblit

Imatge del bloc El Reflexólogo de Rebo Perez


  1. Voler oblidar (el + important)
  2. No anomenar
  3. Aprendre a seleccionar els records
  4. Racionalitzar les accions
  5. Marxar en el moment oportú dels llocs que inciten a recordar
  6. Convertir els records "aparentment" bons en dolents i els dolents en pitjors
  7. Deixar de justificar i esforçar-se a eliminar
  8. Esborrar causes i conseqüències
  9. Desconnectar dels pensaments absurds que no porten enlloc
  10. Carpe Diem (el 2n + important)

Queda dit... la feina és portar-lo a la pràctica!

De moment seguiré utilitzant la filosofia d'un amic blocaire "Un problema ben encarat és un problema mig resolt".

dilluns, 8 d’agost del 2011

Reugenio!!

Jo sóc de riure fàcil, però això no significa que tot tipus d'humor em faci riure... Hi ha molts tipus d'humoristes i molta gent amb gràcia però, i estic totalment segura que molts de vosaltres estareu d'acord amb mi, qui més m'ha fet riure amb els seus acudits ha estat l'Eugenio. És el millor que he escoltat amb diferència. Suposo que el que m'agradava era que no es fes el graciós i actués sempre amb un posat molt seriós tot i fer broma,

Sempre havia vist l'Eugenio per la TV, però fa uns anys, després que hagués mort, m'hi vaig aficionar tant que fins i tot l'escoltava abans d'anar a dormir. Molts dels seus acudits me'ls sé de memòria i encara ric quan els torno a sentir.

Doncs ahir, a les festes del meu poble, vaig tenir el plaer de tornar a riure de valent amb un imitador seu, el Reugenio. M'havien comentat que era fill seu, ara que he buscat una mica més d'informació crec que puc afirmar que no ho és, tot i la seva semblança física, guaiteu!





I el to de veu és pràcticament igual. Jo crec que si només l'hagués escoltat hagués cregut que era una gravació de l'Eugenio original.

Tot i que a l'espectacle explica els mateixos "conte-acudits" que el mític Eugenio, també deixa espai a la improvització, relacionant les històries que explica amb el lloc on és, o almenys així ho va fer ahir. I com a novetat, al final de l'espectacle tira una foto al public, que més tard penja a la seva web perquè els espectadors s'hi trobin. Avui al poble hi havia opinions de tot tipus, uns que deien que no s'hi assemblava prou, altres que deien que hauria pogut innovar més, altres que van sortir molt satisfets, etc.

Si trobo la imatge de l'espectacle d'ahir ja la penjaré, però de moment us deixo un vídeo perquè vosaltres en feu les comparacions pertinents i en tragueu les vostres conclusions.





Diuen que les "segundas partes nunca fueron buenas", però la veritat és que ahir jo m'ho vaig passar molt bé! No era l'Eugenio, però s'hi assemblava molt!

Jo us el recomano!