"A l'atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida, i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."
M. Mercè Marçal
Fes un tomb i...

llegeix, opina, crítica, comenta, etc.

dilluns, 30 de novembre de 2009

La història de les coses



Provocant el canvi... Mireu el video...





Això si que és una bona forma de fer pedagogia...

El canvi és possible?? 

El canvi és obligat!!!!!!!!!!!!!!!!!


dimarts, 10 de novembre de 2009

Tardor

Ostres... em sorprèn haver escrit un poema tan trist.






Digue'm que aquest any no em cauran les fulles,
jura'm que aquest cop el dia serà llarg,
despulla'm perquè aviat no arribarà el fred,
perquè no puc soportar reviure
una altra tardor a la meva natura agonitzant.



Tot sigui per participar al 133è concurs literari del Jesús M. Tibau!

divendres, 6 de novembre de 2009

La Castanyada


Fa dies que em sento com si fés tard a algún lloc... al blog!!
Però suposo que els escrits van lligats amb la creativitat i... on dieu que es compra? Jajaja!

Bé, som-hi!
......................................

A Catalunya, la nit del 31 d'octubre és la nit que els catalans coneixem com La Castanyada i, en principi, això és el que celebrem. I el dia 1 de novembre és el dia de Tots Sants, que vindria a ser el dia en que es recorda als familiars difunts.

Com en la majoria de festes tradicionals, en aquestes dates festives coincidim amb moltes altres cultures, ja que nosaltres no som els únics que durant aquests dies fem festes relacionades amb el record als morts. La coincidència es deu a que aquestes festes estàn vinculades amb el seguiment del cicle vital de la natura i els períodes estacionals. Al novembre podem dir que la natura mor, perquè arriba el fred i els arbres perden les fulles, les collites s'acaben i res reviscolarà fins a la primavera.

Jo tota la vida he celebrat la Castanyada, de petita amb els pares i després amb els amics, que aprofitem per passar la nit a qualsevol mas, bebent i menjant castanyes i panellets. I al dia següent es va a porta flors al cementiri (això vaig deixar de fer-ho al mateix temps en que vaig deixar de celebrar la castanyada amb els pares... els cementiris no m'agraden gens...).


Des de fa bastants anys, sobretot des de l'arribada del Port Aventura i la seva publicitat, la tradició americana de Halloween, que és la seva festa tradicional en aquestes dates, és cada vegada més present entre nosaltres. I evidentment es converteix per a moltes famílies amb un estimul de consum més. Jo, de vegades massa radical, sempre m'he negat a acceptar Halloween. Sempre he defensat que la Castanyada ja està prou bé com a motiu de trobada festiva amb els amics i que no cal res més, que nosaltres ja teniem una festa pròpia i no cal adoptar-ne d'altres.

Però, com en la majoria del casos, les coses no són blanques o negres, ni bones o dolentes; les coses són com són i depèn de tu i de la forma com les visquis o les utilitzis que prenen un sentit o un altre. Amb això vull dir que, per més que de vegades ens pesi, no podem tancar els ulls davant una realitat que potser no ens agrada, sinó aprendre a conviure amb ella. 

Jo treballo en un espai juvenil i tinc clar que la Castanyada, per més que ens entossudim a defensar-la, no pot competir amb segons quines característiques de la celebració de Halloween, i menys a nivell d'interessos juvenils, . Tots ens hem deixat captivar per les històries de por, les pel·licules de terror, etc. i sobretot quan erem adolescents, per tant, davant l'aparició de passatges de terror, festes de disfresses de zombies, etc. relacionades amb celebracions de Halloween, amb només una peperina de castanyes i un plat de panellets, no hi tenim res a fer, i menys quan es poden tenir les dues coses la Castanyada i Halloween. Així que hem d'acceptar-ho i intentar-ho portar al nostre terreny de la millor manera possible.

Aquest any, després d'uns quants anys escoltant demandes de festes de disfresses satàniques, de passatges de terror, de pel·lícules de por, etc. a l'espai juvenil ens hem decidit per fer realitat les il·lusions d'alguns joves del poble (recordem que no totes les famílies poden portar els seus fills al Port Aventura), i hem muntat un passatge del terror. Hem adornat l'espai, ens hem disfressat i hem espantat tots aquells que han volgut venir a patir una mica; intentant, això sí, que tothom ho anomenés passatge del terror a "seques", sense que aparegui per enlloc la paraula Halloween. Però després d'això, m'he sentit acusada de "traidora" de forma indirecta o no, per diverses persones que m'havien escoltat discursos en defensa de la Castanyada i... probablement tenen raó en molts dels seus arguments, però jo em pregunto... tinc dret a canviar d'opinió? puc adaptar les meves creences i/o ideologies a la realitat on visc? o no?

Per Nadal també ens trobem amb el Tió i el Pare Noel. Jo, com tots els de la meva generació, només he fet cagar el Tió tota la vida, i si pot ser, m'agradaria no integrar el Pare Noel a les meves festes, però... qui sap? la vida dóna molts tombs i... potser un dia el Pare Noel em porta un regal... llavors què? el podré fer servir?

Només vull dir una cosa, les tradicions no són inamovibles, amb això no vull dir que no haguem de fer tot el possible per no perdre les tradicions i per defensar la cultura catalana, però, probablement la millor manera de defensar-les no només depèn de com es celebrin les festes. A més, mireu aquest enllaç de La Carrutxa, el centre de recerca i difusió del patrimoni etnològic i la memòria històrica i veureu que la Castanyada ja ha canviat molt des dels seus orígens i que també deriva de cultures anteriors.


Per acabar, deixo una pregunta al blog i qui en tingui ganes, que en fagi un comentari com a resposta. 

Considereu que he comès un delicte cultural?

Mereixo algun càstig?

Jajaja! Fins aviat!

dimarts, 13 d’octubre de 2009

Retornant als orígens del blog!

Últimament he estat intentant modificar la plantilla del blog, perquè jo sóc d'aquelles persones que sempre que puc busco i rebusco perquè les coses m'agradin més i més, però ara ja tinc claríssim que no sempre es pot aconseguir... perquè tot i haver provat moltíssimes plantilles interessants, cap ha permès que hi tigui tots els gadgets que m'interessen en perfecte estat i, tampoc és qüestió de convertir el meu blog en un d'aquells blogs que estàn tan atapeïts de coses que no saps ni per on començar a mirar-te'l. Així que al final, he tornat a la plantilla inicial... i farem el que podrem amb el que tenim!! Tot i que si algú coneix plantilles que no donin problema al format del blog, doncs que em fagi un comentari i em passi l'enllaç...

Aprofito aquesta explicació per demanar disculpes a algunes persones que m'han dit que tot i voler fer comentaris al meu blog, no han pogut escriure'ls, em sap greu, perquè la veritat és que, com a qualsevol blogaire, entrar i trobar-hi comentaris és una de les millors satisfaccions, i ves per on, per voler-lo fer bonic, me n'he perdut alguns! Espero que a partir d'ara no hi hagi més problemes, perquè com diu aquesta imatge del blog del "bar dels poetes" http://elbardelspoetes.blogspot.com/ 





Gràcies a tots els que passeu a visitar el meu blog i, sobretot, gràcies a aquells que hi deixeu comentaris!

divendres, 2 d’octubre de 2009

Una jota personal.

Aquesta entrada és una mica especial. I em fa una mica de vergonya crear-la...


Fa uns dies em van aconsellar que participés als "jocs de paraules" del bloc d'en Jesús Tibau "Tens un racó dalt del món", que ja havia visitat alguna vegada. Vaig veure que el joc que proposava per aquest mes era la cració d'una jota, i sense donar-li gaires tombs em va sortir això:


Si camines per la vida
No et deixis manipular
Que qui un sol destí desitja
Facilment l’ha de trobar
Si no ensopega amb la pedra
Que algú li voldrà posar

Si només és una volta
No et maregis de rodar
Que qui masses voltes dóna
Després no sap com tornar
I qui no pot tornar a casa
se'n cansa de caminar

Si t’has perdut en la fosca
Busca llums al teu voltant
Que si una flama s’apaga
alguna altra s’encendrà
I abraça’t a la troballa
Que a un nou port et portarà

Lo important és caminar
I no aturar-se de sobte
Que qui es queda quiet es mor
I d’aqui ja no s’hi torna
I sabem que no hi haurà
més camí que el que es farà


Tot i enviar-li, sóc conscient que és una creació bastant "cutre", però escolta... lo important és participar i jo ja ho he fet.

Avui m'ha demanat que la pengés al meu bloc i així ho faig.

Fet!


dimarts, 29 de setembre de 2009

Hitler no es va suïcidar.

Ahir al vespre mirant les notícies mentre sopava en vaig sentir una que em va fer escandalitzar, bé, la majoria m'escandalitzen, però una em va captar l'atenció en extrem i m'ha portat a buscar informació sobre la mort de Hitler.

La notícia és que s'ha descobert que el crani que s'ha guardat durant més de 60 anys com a prova de la mort de Hitler en una caixa forta del Kremlin rus que mai es va mostrar a la opinió pública i que per tant no va ser estudiat, no era de Hitler. Ara s'ha investigat i s'ha comprovat que l'ADN del genocida no es correspon amb el del crani, sinó que es tracta del crani d'una dona de menys de 40 anys morta d'un tret al cap. Al 1945 Hitler tenia 56 anys.

Llavors, si l'única prova de la mort de Hitler és un crani que ara sabem que no era seu, com sabem que Hitler va morir?

Segons la història oficial, el dia 1 d'abril de 1945, Hitler va suïcidar-se d'un tret al cap al bunker a Berlín on s'amagava acompanyat d'Eva Braun, la seva amant, en veure's envoltat per les tropes russes i americanes. Quan les tropes russes van entrar al bunker van trobar els seus cossos cremats, perquè Hitler ho havia ordenat així als seus homes perquè no volia que el seu cos fos sotmès a "escarni públic", així doncs segons la versió oficial, mai ningú va veure el cos mort de Hitler. Només una mandíbula, un fragment de crani i els trossos de sofà on suposadament va morir Hitler --impregnats amb restes de sang--  van ser conservats.

Totes les restes van ser traslladades a Moscou al final de la guerra i van ser emmagatzemades en secret durant dècades, fins que el 1970 el KGB les va incinerar i en va llençar les cendres a un riu. Abans de la incineració només se li va permetre estudiar les restes del dictador a Bellantoni durant una hora, temps durant el qual va obtenir mostres d'ADN, que va traslladar posteriorment al seu laboratori a Connecticut, on s'ha arribat a la conclusió que el crani corresponia a una dona i no a Hitler.

A mitjans de la dècada dels 70 el govern rus, per desmentir algunes notícies que apuntaven a que Hitler havia escapat, també va públicar unes fotos que suposadament mostraven les restes de Hitler que  van trobar els soldats i s'havien pogut estudiar, i que encara apareixen a alguns llibres d'història. 



Evidentment, les fotos són falses i increïbles.  En realitat es tracta d'un doble que distava molt d'assemblar-se a Hitler, diversos estudis han demostrat que les mides del cos i les formes dels seus membres no tenen cap tipus de relació amb les de Hitler; però el més curiós és que distava molt de ser un cadaver incinerat, perquè la seva cara es reconeixia i resulta impensable que els ajudants de Hitler descuidéssin aquest detall en incinerar-lo. A més, d'aquest cos es pot extreure molt més que un cràni i una mandíbula.

Des del 1945 hi ha centenars d'articles que informen sobre aquesta història i dónen una versió contrària a la oficial, fins i tot hi ha molts testimonis que diuen haver vist a Hitler a Argentina durant els anys posteriors a la caiguda del III Reich, però mai s'ha dut a terme una investigació seriosa per part dels diferents governs que hagi permès descobrir quina és la veritat, sinó tot el contrari, les investigacions que s'han dut a terme des de diferents països, que són molt nombroses, sempre s'han torbat amb entrebancs i pressions quan intentaven desmentir la versió oficial .

Què va passar? Què va fer Hitler?

Al final de la guerra, le tropes americanes i russes que van entrar a Alemanya, estaven més interessades en atrapar als científics alemanys que s'encarregaven de la fabricació d'armament de guerra que en atrapar al propi Hitler, motiu pel qual en els últims dies Hitler va poder escapar. La mentida del seu suïcidi va sorgir perquè, en aquell moment, els americans i els russos, creien que podrien tornar a ser capdevanters de l'hegemonia mundial amb aquella gesta, i dir que Hitler havia escapat hauria estat vergonyós i vés a saber els interessos que hi havia a canvi de salvar-li el cap a Hitler.

Així que alguns creuen que van decidir no admentre que Hitler s'havia escapat amb la seva amant davant dels nassos de tota la població mundial per vergonya. I d'altres afirmen que es tracta de cercles de poder mundial que van muntar aquesta versió oficial per sostenir grans interessos econòmics i polítics internacionals.

Totes les contrainvestigacions dutes a terme en els anys posteriors a la guerra, apunten a Argentina com a residència de Hitler la resta de la seva vida. L'any 1945 Argentina estava governada per Perón i Evita, que acollien als nazis que marxaven d'Europa, dontant-los-hi identitats falses i documentació, a canvi de diners i beneficis polítics i militars. http://www.lanacion.com.ar/nota.asp?nota_id=202464

I molts articles i llibres parlen del nombrosos desembarcaments de nazis a través de submarins alemanys a les costes argentintes, alguns dels quals resten enfonzats a pocs metres de la costa. Fins i tot he trobat algún article que vincula a Eva duarte, Evita, amb els espies alemanys http://www.lavozylaopinion.com.ar/cgi-bin/medios/vernota.cgi?medio=lavoz&numero=ult¬a=ult-21.

I la veritat?

Probablement la veritat no la sabrem mai, si més no, segur que no serà a través d'un comunicat oficial, però hi ha nombrosos autors que han donat una nova veritat fruit de la seva propia investigació, un exemple és Abel Basti. Aquest autor ha escrit un llibre que sembla molt interessant fruit d'un treball d'investigació que pretén demostrar que el Führer no es va suïcidar a Berlín sino que probablement va fugir a l'Argentina amb el suport dels americans http://www.hitlerargentina.com.ar/index.html.

Actualment a Hitler ja no el trobarà ningú, perquè tenint en compte que va néixer l'any 1889, ja no és viu segur, però considero que el genocidi comès sota les seves ordres mereix que hi donem dos tombs més...


dimecres, 23 de setembre de 2009

Festival a Tarragona!

Aquests últims dies he estat festival rere festival a Tarragona, que celebra les festes de Sta. Tecla, i m'ho he passat tan bé que l'ocasió mereix una entrada al blog!

No faré pas una crònica de tots els actes que s'han fet ni de tots els concerts que he vist... però hi ha un acte que mereix ser explicat i reconegut com a festival mític tarragoní, només comparable amb la Patum de Berga, i és la Baixada de l'Àliga. Vaia festassa! Per qui no hi ha anat o no n'ha sentit a parlar, cal dir que és una festa flipant en una nit entre setmana i on la majoria de la gent, el dia següent ha d'anar a treballar i, tot i així, està a petar de gent.

Doncs el festival és simple, a la plaça de la Seu de Tarraco s'hi acumula tot un munt de gent amb l'únic objectiu de seguir el seguici festiu, format per l'Àliga al davant i els gegants i la resta del bestiàri al seu darrere, acompanyats cada un per una banda. Explicat així sembla que la cosa no tingui massa gràcia ni sigui gaire captivadora, però és tot el contrari.

L'acte començava a les 12 en punt de la nit, però us asseguro que a les 11 tant la plaça, com les escales de la catedral i tots els carrers que hi fan cap estaven a petar de penya que anaven carregats amb la seva "mamadeta" o calimotxo, indispensables per no deshidratar-se entre aquella multitud, i que una hora abans ja cantaven totes les cançons hagudes i per haver, traient a relluir els draps bruts del seu territori amb ritmes com "boti, boti, boti, de Reus qui no boti". Fins que a l'hora exacta va sortir l'Àliga al peu de l'escala, la qual cosa va fer exclamar fins a punts insospitats tota la gent que hi havia allà reunida. A més l'animal anava vestit d'infermera preparada per vacunar a tothom contra la grip A. I llavors va començar a sonar el Paquito xocolatero, que va fer que tota la plaça fes moviments eròtics durant uns minuts, que van servir de preludi de la cançó estrella que esperava tota la gent allàr reunida, l'Amparito Roca, que ja no va deixar de sonar en tota la nit! Flipant!

A partir d'aquest moment comença el festival. L'Àliga baixa les escales entre centenars o milers de persones aclamant-la i ballant al ritme de l'Amparito, fent que el pocs metres que ens separen de la plaça del Rei es fagin intransitables, mentre des dels balcons els veïns van tirant aigua per remullar tota aquella gentada. Llavors el seguici va entrant a la plaça del Rei on fa una curta paradeta, fins que arriba l'últim grup del seguici, i de seguida continua la festassa en el mateix format, fins a la plaça de la font, on cada personatge fa el seu ball i la on gent comença a dispersar-se.

Impressionant!

Jo ho havia vist, sabia el que era, però mai hi havia estat al mig, fins enguany... i us asseguro que hi tornaré!
Aquí us deixo unes imatges!


divendres, 18 de setembre de 2009

He de deixar de FUMAR!

Txeic... he de deixar de fumar! De fet tothom hauria de deixar de fumar... sobretot després de veure això!



Una imatge val més que mil paraules, no?

Au, doncs ja l'heu vist!

dimecres, 12 d’agost de 2009

Les llàgrimes de St. Llorenç

La nit d'avui és una de les més especials i espectaculars de l'any. Si quan es faci fosc mirem al cel podrem veure un dels fenòmens més bonics de l'estiu, la pluja d'estels.
Durant les nits d'agost, sobretot entre els dies 8 i 14, podem veure les Perseides, també conegudes com Llàgrimes de St. Llorenç, perquè al voltant del dia 10 és quan més estels es poden veure caient del cel.
Segons els entesos, avui dia 12 d'agost del 2009, si mirem en direcció al sud-est, és la nit de màxima intensitat, en que en podem arribar a veure més de 100.
Les Perseides són un filament de pols que es va desprendre del cometa Swift-Tuttle, un cometa que cada 135 es pot veure des de la Terra, però cada any per aquestes dates el nosre planeta en travessa la seva cua i ens permet veure el fenòmen estelar.
Així que, durant aquestes nits, sobretot avui, no perdeu la il·lusió per mirar el cel i demanar desitjos... diuen que aquests són dels pocs que es compleixen. Que tingueu sort!

diumenge, 9 d’agost de 2009

Una senyal??

Creieu en les senyals? Jo, probablement si, sempre que les trobi i les qualifici de senyals. Com diu en Paulo Cohelo, la vida està plena de senyals que t'indiquen el camí que has de seguir, però no tothom les veu... Jo suposo que, veient els errors que he comès a la meva vida, probablement no sempre he sabut veure les senyals, o si més no, no els hi he fet cas; però ahir, en vaig trobar una, que no em deia res massa important o interessant, però que em va fer actuar en conseqüència. Vaig quedar amb un amic per anar a passar el dia, i tot i que inicialment pensava que aniriem al riu a banyar-nos, vam acabar anant a un mercat d'antiquari, el "Mercat Vell" a Conesa, un poble petit i bonic molt proper a Montblanc.

En arribar al "Mercat Vell" vam veure que a la part més antiga del poble hi havia tot de taules carregades d'objectes que s'escampaven per molts dels petits carrerons de Conesa. Tot i que en l'accés hi havia dues o tres taules que contenien objectes diversos, jo directament em vaig dirigir a la taula dels llibres, on hi havia exemplars molt diferents, però a mi només em va captar l'atenció un petit quadern de poemes anomenat Paraules de pluja al vent, d'en Josep Ferrer i Bojons. Com es fa amb els llibres, vaig obrir una pagina a l'atzar per veure què em semblava, perquè jo no sóc pas una gran entesa en poesia, però el que si que entenc és el que em transmet una lectura, i vaig llegir el següent...


L'estrany amor es fon arran de terra i penses,
-ni pensar no pots!-
degustesl'amarga sensació
de l'ensulsida inevitable.


Has volgut donar-ho tot a cara o creu,
Juguesques de desesperació i deliri.
No et deixen donar-los l'ànima.
L'únic que tens t'ho rebutgen.


L'espill trencat et dóna,
el grotesc espectacle, infame.
La teva imatge en mil trossos desfeta.


T'han escopit el front.
L'han envescat de baves purlul·lentes.
I tu has callat,
i has continuat estimant-los.


Ja no et fa gràcia el cos.
Has perdut molt, tu penses.
Dits d'escurçó l'han resseguit, embrutint-lo.


Guardes la ràbia a dins.
Maquines, de vomitar-la tota i massacrar
tants déus de fang i merda.
Arrasarà llurs santuaris plens d'injúria.


Llàstima! Era un gínjol esvalotat, de dolceses terribles.
A poc a poc se't deforma,
i a guisa de cuc merdisser es caragola.


Massa encefàlica, corcada.
Cap aire no et pot guarir per sa que sigui.
Pètal marcit, irremissiblement perdut
per sempre.


Un pèl dur, oi? Doncs em va flipar!!

Suposo que cada persona embaladeix davant de les coses que li desperten alguna sensació viscuda, desitjada, oblidada, etc. segons el moment en que la troba. Doncs, potser llegiré aquest poema d'aqui un temps i em despertarà una sensació diferent, però ahir, en el moment en què el llegia vaig tenir clar que l'havia d'agafar. El libre només valia 1€, però jo només tenia un bitllet de 20€, i el senyor d'aquella taula no tenia canvi... però com que havia fet confiances amb el meu amic mentre jo m'encantava a llegir el poema, el senyor me'l va regalar.


Potser no és una senyal, potser només és el petit detall d'un dia que fa que aquella jornada hagi tingut imporància. I us preguntareu perquè comprar un llibre que t'agrada, que al cap i a la fi, es tracta d'això, pugui ser considerat per algú com una senyal, doncs perquè aquest poema em va ajuda a poder expressar-me a mi mateixa alguna cosa que no era capaç de treure enfora. Això no significa pas que el que jo senti sigui el que s'expressa en el poema literalment, però m'ajuda a donar sentit a certs arguments subliminals vitals.

Per a més informació us diré que avui ja l'he llegit, i que el que més m'ha sorprès de tot és que l'autor, que ara deu tenir aproximadament uns 50 anys, quan va escriure aquests poemes no tenia més de 23 anys, això significa que ja havia viscut moltes experiències importants, perquè els poemes són molt intensos!