"A l'atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida, i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."
M. Mercè Marçal

Fes un tomb i...

llegeix, opina, crítica, comenta, etc.

diumenge, 30 de gener del 2011

A l'altra banda de la paret (7)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a…



A l'altra banda de la paret
[Per veure l'escena 8 seguiu l'enllaç a Ricderiure Bloc]




Escena 7

Diumenge 23.00 h.

- Oeoeoeoe! Oeoe! quin partidàs!! Aquests culés no hi ha qui els pari! Vinga va, anem a veure les calcetes de la veïna? - Crida el Miquel tot animat.

- Però què dius, si són les onze i fot un fred que pela! - Respon el Joel.

- Home, a mi si les calcetes són maques se’m passa el fred de cop - Anima el cotarro l’Ignasi.

- Tu perquè vas més sortit que un capellà! Tios, jo passo de calces i de la veïna! Si voleu hi pugeu valtros! Jo el que vull és sopar i amb el braç així no vull cuinar pas, truco i que ens portin unes pizzes?? - Proposa el Joel.

- Per mi no cal que en demanis que he de marxar, demà m'he d'aixecar a les 5 per anar a treballar - Diu el Jordi mentre es posa la jaqueta i es despedeix dels amics.

- Val, per naltros ja pots demanar un parell de pizzes familiars, i mentres ho fas, naltros anem a investigar el veïnat - I mentre el Miquel diu això estira l’Ignasi pel braç, obre la porta i corren escales amunt cap al terrat.

El Joel treu el cap a l’escala i crida - Flipats!! No la lieu eh! - Tanca la porta i agafa el telèfon per encomanar el sopar.

Uns minuts després el Miquel i l’Ignasi truquen al timbre i quan el Joel obre la porta es queda impactat, es troba els seus amics revestits amb roba de la veïna, el Miquel porta unes calcetes vermelles per sobre els texans i uns sostens negres amb puntilla per sobre el jersei i l’Ignasi apareix amb l’horrible pijama de la Hello Kitty de color rosa fúcsia que li va tot apretat.

- Mare meva, que esteu sonats o què? Va entreu que la veïna encara us veurà des de casa seva si mira per la porta. Però no veieu que això no és normal? que no podeu pillar la roba dels “meus” veïns i posar-vos-la com si fos vostra. Vinga tios, traieu-vos la roba i pujeu a estendre-la allà on era, que ni es noti que l’heu tocat! A veure si aquesta tia tindrà mala llet i encara em denunciarà per robar-li! Mare meva, és que em fotreu en un merder eh!

En Miquel i l’Ignasi entre rialles escandaloses i posats afeminats fan cas del Joel que els mira amb cara de pocs amics, quan de sobte es sent “creeeec”.

- Merda, s’ha estripat! - Crida l’Ignasi mentre s’intenta treure la samarreta.

- Tio, ets la polla! Ja podries haver anat en compte txeic! - Diu el Joel mentre observa un estrip de més d’un pam de llargada al mig de l’esquena del pijama. - I ara què fotem? -

- Mira, pengem els sostens, les calces i el pantaló del pijama, i de lo altre fem com que no en sabem res, total, no ets l’únic veí de l’escala, pot haver estat qualsevol, o pot haver estat el vent.- Diu el Miquel sorneguer.

- Si ves, haurà estat el vent avui que no en fot ni mica! Vinga va, fem això perquè no podem fer res més. Jo ni pujo! - Diu el Joel tot preocupat.

L’Ignasi i el Miquel fan cas de l’amic, pengen la samarreta estripada al penjador del rebedor del Joel, i rient pugen cap al terrat, col·loquen la roba i quan baixen, pam, es troben dues noies que surten de casa la veïna del Joel.

- Bona nit maques! - Diu el Miquel tot vacil·lón.

- Bona nit! - Responen elles quasi sense mirar-los.

Les dues noies comencen a baixar escalons xiuxiuejant, mentre ells piquen a la porta del Joel, i de sobte, una d’elles es gira i els hi pregunta: - Que viviu aquí? - I l’Ignasi, fent-se l’interessant respon. - No, hi viu el nostre colega Joel, però ens hi passem mitja vida aquí, així que ja ens anirem veien, no? -.

I la noia, picant-li l’ullet li respon: - Pot ser. Fins aviat! -.

Llavors el Joel obre la porta i ells entren, mentre elles segueixen baixant les escales.

 La cosa s'anima, jijiji! Apa, la història continuarà...


Si voleu llegir els capítols anteriors seguiu els següents enllaços



dimarts, 25 de gener del 2011

Avui és el pitjor dia de l'any

Voleu dir que el dia que Quino va fer aquest dibuix de la Mafalda era 24 de gener??






Segons un anglès (que deu ser bastant peculiar tot ell) avui és el pitjor dia de l'any!
I jo, sentint-ho molt i a pesar del fred que ha fet avui, ara que el dia ja s'ha acabat, no li puc donar la raó a aquest bon home i això m'alegra, sobretot perquè em fa contenta pensar que, almenys, el meu pitjor dia de l'any no és tan previsible i que dependrà del context personal que visqui més que del context general del món desquiciat en que vivim!
Tampoc és que hagi estat un dia genial, però tinc clar que en puc tenir de molt pitjors!

dimecres, 19 de gener del 2011

Relats Conjunts



Entrevista a un supervivent del desembarcament de Normandia.

                  - Com recorda el desembarcament de Normandia?
                  - Sincerament, l'haviem imaginat diferent. No tinc res més a dir; gràcies. 
    

dilluns, 17 de gener del 2011

A l'altra banda de la paret (5)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a …

A l'altra banda de la paret
[Per veure l'escena (6) seguiu l'enllaç a Ricderiure Bloc]




Escena 5

Diumenge 18.15

Després de 2 h. a Urgències el Joel surt amb el braç enguixat i haurà d’estar un mes amb el braç penjant.
Ostres, quina mala sort que tinc, és que ho sabia que la caiguda tindria conseqüències, ja ho veia jo que el colze feia mala pinta, però què hi farem?
El Joel entra a casa amb els ànims per terra i se’n va directe al sofà a jaure; just estirar-se s’adona que ha de posar una rentadora, perquè ja no li queden texans nets per anar a treballar. S’aixeca, posa la rentadora, torna al sofà i s’adorm.
Dues hores després sona el timbre de casa, són el Miquel, l’Ignasi i el Jordi que venen a veure el futbol.
- Tio, què t’ha passat??
- M’he fisurat el colze, perquè un gat se m’ha creuat per l’escala i no l’he pogut esquivar.
- Un gat? De qui?
- Doncs no ho sé, o és el gat dels nous veïns o s’ha col·lat pel terrat.
- Tens nous veïns?
- Per desgràcia si...
- Per desgràcia?
- Si, per desgràcia! Ahir, quan tornava de festa em vaig ensopegar amb un banc que m’havien col·locat al replà sense avisar ni demanar-me permís i casi em xafo la cama, i al migdia casi em mato per culpa del gat.
- I ja has parlat amb ells?
- No! Encara no he tingut temps, perquè m’he passat la tarda a urgències i quan he arribat m’he adormit al sofà.
- Va Joel, tranquil que no és tan greu. Posem el futbol i veient al Messi et passa tot?
- Val, neu preparant el Canal Digital i agafeu birres de la nevera, que jo mentres aniré a estendre una rentadora.
Carregat amb el coci ple de roba i les pinzes al mateix braç puja cap al terrat a estendre la roba, en arribar s’adona que tots els seus cordills estan plens de roba estesa.
Me cagon tot! Els veïns usurpadors no en tenen prou amb els seus dos cordills que també han d’ocupar els dos que em corresponen a mi. Això és molt fort!! Vaig a parlar amb ells.
Just quan pren aquesta decisió s’adona que tota la roba que hi ha estesa és femenina; calces i tangues de mil colors, un pijama de la Hello Kitty horrorós, sostens, faldilles, mitges i samarretes de dona.
Mare meva, és una paia!!
Dona havia de ser!!
- Joeeeeeel!! Que comença el partit!!
En sentir el crit del Jordi el Joel decideix deixar la xafarderia veïnal per més tard, torna a agafar el coci i les pinces i baixa fins al seu pis i penja la roba en un estenedor de peu que, en teoria, només utilitza els dies que plou.
(Miquel) - Però que no havies pujat al terrat a estendre??
(Joel) - Si, però els cabrons dels nous veïns tenen els meus fils d’estendre ocupats, i a més, estic segur que és una paia, perquè tot són samarretes, sostens, calces, tangues, etc.
En sentir la descripció que en Joel fa de la roba que hi ha estesa al terrat, els amics comencen a posar-hi cullerada.
(Jordi) - Així que potser tens una nova veïna, i si té calces i tangues no deu ser pas una vella.
(Ignasi) - I ja t’has fixat en la talla dels sostens? Igual val la pena portar-se bé amb la veïna... hehehe!
(Miquel) - Ei tios!! Anem a fer un estudi sociològic sobre la veïna a través de la seva roba interior??
(Joel) - Però què dieu, si no sé ni la cara que té, i amb lo picat que estic, no vull ni veure-la! A més, ara comença el futbol!
(Miquel) - Doncs quan el futbol s’acabi pugem a veure les calcetes de la veïna i ens imaginem la seva cara.
(Jordi) - Sí, sí!! I el seu cul, hahaha!
I Just llavors el Messi marca el primer gol del partit.
- Goooooooooooooooooool!!!!!!!!!


Si voleu llegir les escenes anteriors seguiu els enllaços:

- Presentació Natàlia
- Presentació Joel
- Escena 1
- Escena 2
- Escena 3
- Escena 4


Ale, fins la propera!!

dimecres, 5 de gener del 2011

Llei anti-tabac o mesura de control


Sóc fumadora i, tot i que moltes vegades he pensat en deixar-ho, mai ho he aconseguit o potser mai hi he posat prou força de voluntat; així que em prenc la nova, opriment i radical llei anti-tabac pel costat positiu i intento pensar que a partir d'ara fumaré menys. Tot i que hauria preferit poder seguir decidint si fumo o no fumo.

També vull dir que, entenc que hi hagi molta gent satisfeta de la nova llei i de que als espais públics no es pugui fumar, i mira, potser ja era hora que la llei es posés del costat dels no fumadors, ja que sempre havia estat del nostre.

Suposo que d'aquí a 20 anys ens semblarà extrany recordar que abans es podia fumar als bars i a les discotèques i que la gent era lliure de fumar o no fumar; igual que ara se'ns fa extrany pensar que abans la gent fumava a les aules o als avions...

Tot i amb això, considero que la llei hauria de contemplar espais per a fumadors, sobretot en aquells bars o restaurants que fa uns anys van invertir diners en modificar els espais per a fer zones per a fumadors, o l'Estat els hi retornarà els diners. I em sembla malament la possibilitat de provocar conflictes entre les persones, amb el tema aquest que de que qualsevol pot denunciar. I em molesta molt que em venguin la moto de que l'Estat es preocupa per la meva salut, si fós així el que prohibirien és que el tabac portés tantes substàncies nocives i posarien més control sobre les tabacaleres.



Aquí deixo un paràgraf del llibre La verdadera historia del Club Bilderberg de Daniel Estulin, que crec que dóna una visió, probablement més crítica i realista de la campanya antitabac.
"El refuerzo positivo se está aplicando al estilo de los conocidos libros Un mundo feliz, d'Aldous Huxley, y Walden Dos, de B. F. Skinner: darle algo positivo a la gente cuando cumple las normas impuestas por el Club, pero cerrando cualquier posibilidad de que estas normas se analicen o cuestionen. Los amos del mundo intentan hacer que la gente se sienta  y  cuando hace lo que ellos disponen; durante los últimos 30 años la población se ha vuelto cada vez más obediente y sumisa (por ejemplo, vemos últimament cómo se está promoviendo el voluntariado, elogiando y a los que se unen a él, aunque su fin último sea reducir el malestar provocado en la sociedad por el desempleo y así prevenir los ). Para saber hasta dónde pueden llegar sin que la población se subleve, están realizando múltiples experimentos, como la actual campaña contra el tabaco. Que la gente fume o no, no es algo tan importante para los gobiernos como parece. Mucho más nefasto para la salud de la población son los gases que sueltan los coches, contra los que no se hace nada. Aunque los técnicos que aplican las campañas antitabaco crean fervientemente en su necesidad, desde arriba es sólo un experimento más sobre la sumisión de la población, y sobre el que deben estar bastante contentos con los resultados: observen lo que ocurre en el metro o en el AVE si a algún se le ocurre encender un cigarrillo. En seguida será observado como si se tratara de un leproso y alguien se le acercará para decirle educadamente que está prohibido fumar. Observen también la cara de satisfacción de quien hace el comentario: la misma que cuando sacaba una buena nota en el colegio o cuando ayuda a alguien; la sasifacción de haber cumplido con su deber y de sentirse para formar parte del sistema. ¿Pueden ustedes recordar si esta actitud era habitual hace 20 o 30 años?"


Sigui com sigui, ens en sortirem
...o no??

diumenge, 2 de gener del 2011

A l'altra banda de la paret (4)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a …

A l'altra banda de la paret
[per veure l'escena (3) seguiu l'enllaç a Ricderiure Bloc]


Diumenge 13:30


Una flaire deliciosa s’introdueix en els alcoholitzats somnis del Joel.
- Gràcies senyora Francisca, avui no seria capaç de cuinar-me ni un ou ferrat i em va molt bé que una veïna com vostè em porti el dinar, estic segur que aquest estofat serà boníssim...
- Sí fill meu, serà boníssim, perquè hi he posat un ingredient estrella; el gustós tros de la pell que recobreix l’òs de la tíbia que ahir, tan amablement, em vas deixar al replà de casa.
Amb aquest últim pensament al cap el Joel es desperta de cop.
Bua! Estic fatal!! Quina ressaca!! I quin blau que m’ha sortit a la cama; ara veig que m’hi vaig fer sang i tot. Avui els hi diré algo als acaparadors aquets que tinc per veïns i que s’espavilin a treure el banc de “casa meva”.
 En això que li sona el telèfon.
- Sí?
- Ei tio no hi he pensat...
- No, ja no vindré, que encara estic al llit però ens veiem pel fútbol.
- D’acord, quedem al vespre a casa meva i el mirem, digue’ls-hi tu als altres. 
Em moro de gana i no tinc ni una birra a la nevera, n’hauré de comparar a Cal Paco, bueno com que no tinc cap ganes de cuinar, baixaré a comprar les cerveses pel derbi i de pas em pillaré un bocata.

Quan puja les escales de casa carregat amb 2 paquets de mitjanes, l’entrepà i liant-se un cigarro, de sobte, un gat que baixa com un sonat per l’escala es creua entre les seves cames i el Joel es fot de cap.

Aaaaaaaa quin mal al colze!!! Jodeeeeeer!! Encara me l’hauré trencat! Però d’on ha sortit aquest puto gat?? Vaya hòstia!! I sort que eren llaunes sinó...
Segur que els veïns nous s’han deixat la porta del terrat oberta i hi ha entrat un gat!! Mare meva, encara no els hi he vist la cara i ja els odío!! Aquets han vingut a destrossar-me la vida, a rebentar-me l’existència!!
El Joel recull l’escampall de tabac i cerveses i puja fins al pis renegant en veu alta dels veïns, entra a casa  i amb una patada carregada d’odi tanca la porta i segueix cridant. Va a la cuina, ho deixa tot sobre el marbre i corrent se’n va al mirall a mirar-se el colze.
Merdaaaaaaaa!! Me l’he trencat, segur que me l’he trencat. No el puc ni moure.No pot ser! Mataré als veïns!!
L’aspecte del colze del Joel és llastimós, el té molt inflat, amb un color granatós que va increscendo al mateix ritme en que creix el seu dolor.



Si voleu llegir les escenes anteriors seguiu els enllaços:

- Presentació Natàlia
- Presentació Joel
- Escena 1
- Escena 2

Apa, fins aviat!