De vegades sembla que em dónes l'esquena, mentre al pit et floreixen margarides. Em sento com la terra bruta i escopida que ni els animals volen trepitjar. I la memòria, traint-me, em retorna imatges d'altres temps en que jo era qui regava les teves flors i tu qui collia els rams per regalar-me'ls.
La vida ens posa a prova constantment, i els ulls ja no volen restar oberts davant la por, la teva por que provoca el meu pànic. I els tanco, per no obrir-los mai més.
novembre - 2009
En llegir-lo he tornat a experimentar la mateixa sensació que quan el vaig escriure. Ni és un poema bonic, ni em desperta sentiments agradables, però és un reflex d'una època que ni puc ni vull oblidar, de tot s'aprèn, i rememorar certs records, fa adonar-te que els temps dolents dónen pas a temps millors.
Fins aviat!
cada epoca és un capítol de la nostre vida que no és pot esborrar ni oblidar.
ResponEliminaI tant que se n'aprèn de males experiències, i de vegades convé no oblidar-les per no cometre els mateixos errors. Si creus que t'ha anat bé fer memòria, probablement tinguis raó.
ResponElimina