"A l'atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida, i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."
M. Mercè Marçal
Fes un tomb i...

llegeix, opina, crítica, comenta, etc.

dilluns, 14 de febrer de 2011

A l'altra banda de la paret (11)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a…

A l'altra banda de la paret 
(Per veure l'escena 12 seguiu l'enllaç a ricderiure bloc)
 

Escena 11

Dilluns 17:00

El Joel torna a casa després de dinar amb els seus pares i en obrir la porta del carrer es troba al carter que l’atura.
- Perdona, tu vius aquí, oi?
- Sí.
- És que tinc una carta adreçada a Natàlia Cabestany. M’hi posa el número, però no m’hi posa el pis. Tu la coneixes?
- No. Aquí, que jo sàpiga, no hi viu cap Natàlia.
- Doncs es deuen haver equivocat...
El carter mostra intenció de marxar i llavors el Joel reacciona.
- Espera, espera. Em sembla que hi ha veïns nous al 4t 1a; potser són ells?
- Potser si. Mira, jo la deixo aquí sobre les bústies, i si demà veig que no l’ha recollit ningú la tornaré a correus perquè la retornin al remitent. Au, adéu!
- Adéu.
Mentre tanca la porta i accedeix al bloc no es pot treure el nom de la suposada veïna del cap.
Natàlia Cabestany, Natàlia Cabestany... de què em sona Natàlia Cabestany?
Potser és alguna ex companya de classe.
Però deu ser de l’escola, perquè em sona de molt lluny.
O potser una usuària del gimnàs?
No, això no, segur que me’n recordaria.
No sé, em dec haver confós.
En entrar s’adona que a la seva bústia també hi han deixat cartes. Hi posa les claus i a pesar que la clau gira, la porta no es pot obrir. Intenta estirar amb força, però com que només té un braç útil, segueix sense poder obrir. Llavors decideix treure les dues cartes que sobresurten i posar els dits pel forat de les cartes, ho fa i de seguida toca alguna cosa extranya.
Això què és?
Què m’han posat a la bústia?
Sembla roba...
Amb dos dits fa la pinça i estira amunt, adonant-se que indubtablement està estirant un tros de roba. A la segona estirada, de cop, aconsegueix treure-ho. És un tros de roba negra.
Són unes calces? Unes calces?
Qui m’ha posat unes calces a la bústia?
Mare meva, a veure si tornarà a ser alguna de les marujes del gimnàs.
Hosti, espero no tornar a estar en un embolic.
Ara, que mirant-les bé, semblen calces de cul petit; o sigui, que probablement són d’una noia jove.
El Joel mira les calces, i de forma instintiva les olora.
Mmm... fan bona olor! Són calces netes. I amb aquestes puntetes negres realment em semblen molt sexis.
Però, qui pot haver-me posat unes calces a la bústia?
En Joel, amb les calces a la mà puja cap al pis, obre la porta de casa, entra a la seva habitació. Està cansat, perquè ahir va anar a dormir tard i s’ha hagut d’aixecar aviat per anar al metge. Un cop estirat al llit, torna a mirar-se les calces intentant esbrinar qui els hi ha pogut deixar, i sense adonar-se s’adorm amb les calces a la mà.

Si voleu llegir els capítols anteriors seguiu els enllaços:


3 comentaris:

  1. Em sembla que a en Joel la veïna ja no li fa tanta ràbia, es comença a imaginar coses... i nosaltres també!

    ResponElimina
  2. Estic totalment enganxada!!! que es coneguin ja aquests dos!!!

    ResponElimina
  3. jolin....!! aquet Joel ja podria anar a trucar la porta de la veïna,n?

    ResponElimina