A l'altra banda de la paret (13)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.

Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.

Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a…

A l'altra banda de la paret

(Per veure l'escena 14 seguiu l'enllaç a ricderiure bloc)

Escena 13

Divendres a les 20 h.

El Joel torna a casa, bastant desmoralitzat. S’ha passat la setmana sense fer res i amb el braç penjant, i ja n’està cansat, fins i tot té ganes de tornar a la feina; i això que quan estudiava INEF no s’imaginava pas que acabaria guanyant-se la vida donant classes majoritàriament a dones que superen els 45 anys. La veritat és que ja n’està bastant fart d’aguantar-les a elles i les seves tonteries, sempre parlant de dietes, culebrons i històries amb els seus marits, que la majoria no suporten; però tal i com està el panorama no és pas el millor moment per deixar la feina i buscar-se la vida.

Distret amb els seus pensament, el Joel puja les escales de casa i en arribar al replà sent.

- Bona tarda noi!

- Bona tarda.

Una dona d’uns 50 anys molt ben vestida és asseguda al banc de la veïna.

- Que vius aquí?

- Sí

- I que ja has conegut a la Natàlia?

- Mmm... sí, ens hem vist alguna vegada.

- Jo sóc la Teresa, la seva mare.

- Encantat, jo sóc el Joel.

El Joel intenta escurçar la conversa i entrar a casa, però la dona es veu que té ganes de xerrar.

- L’estic esperant que avui anem a sopar al Xino, tots els divendres ho fem. Així que et dius Joel, sempre m’ha agradat molt aquest nom, perquè abans teníem uns veïns que tenien un fill que s’ho deia i de petit sempre venia a casa a fer-li companyia a la Natàlia. Llavors la Teresa es mira fixament al Joel

- Ara que et miro bé... deus ser de la mateixa edat que aquest noi que dic jo, perquè ara ja fa més de 15 anys que no ens veiem.

- Recordo que una vegada es va trencar el nas intentant baixar en monopatí per les escales del bloc i li va quedar així una mica tort com tu. Perquè... com es diu la teva mare?

- Montse.

- Montse Guardiola?

- Sí, Guardiola.

- Ai, Joeeel! Mare meva! Quina alegria! Ohohohoh! I que alt i maco que t’has fet, tant baixet i rabassut que eres abans. Hahahahha! Ai, deixa’m que et faci un petó.

Amb eufòria, la Teresa l’abraça i li fa un petó d’aquells que sonen tres segons seguits.

- Ai tu quina alegria. I com estan els teus pares? Que encara viuen al bloc?

- Doncs... sí, encara hi viuen.

- Oh! Com m’agradaria de tornar-los a veure. Després de canviar-nos de casa havíem quedat alguna vegada, però és clar, amb el temps vam deixar de trucar-nos. Érem tan amigues la teva mare i jo. Com que vivíem paret amb paret, tot ho fèiem juntes. També recordo que quan la Natàlia era petita, tu sempre li feies companyia i et quedaves amb ella perquè jo pogués anar a treballar.

Just en aquell moment s’obre la porta del pis i surt la Natàlia que es queda sorpresa de trobar-se al Joel i a la seva mare parlant. Llavors la Teresa, agafant al Joel li diu a la Natàlia.

- Natàlia, nena! Que no saps qui és?

- Bueno... sí, ens vam conèixer l’altre dia.

- És el Joel!!

- Ja m’ho va dir...

- El Joel Llaberia, el fill del Julià i la Montse, el veïns d’abans.

- Ai mama, no me’n recordo.

- Sí dona, que de petits us passàveu molt temps junts a casa.

- Si, potser si...

Llavors la Teresa torna a mirar-se al Joel i li diu.

- I tu Joel, tu si que te’n recordes, oi?

- És clar, vaig passar-hi moltes hores amb la Nat.

- Escolta, que també vius sol tu?

- Mamaaa! Deixa’l. - Diu ruboritzada la Natàlia.

- Mmm... sí, visc sol.

- Ai! Veus que bé, així aquí al replà no hi deu haver gaire soroll. Perquè aquí sota hi he sentit una família que feien molt d’escàndol. I a més, em quedo més tranquil·la que la Natàlia tingui per veí una persona coneguda.

- Bueno mama, marxem i deixa al Joel tranquil - Diu la Natàlia agafant pel braç a la seva mare. Però la Teresa no es mou de lloc.

- Joel. Que els hi donaràs records de part meva als teus pares?

- Si, i tant.

- I els hi podries donar el meu número de telèfon, o donar-me tu el seu, que em faria gràcia que en trobéssim un dia.

- Mmmm... d’acord.

- Ai, però just avui m’he deixat el mòbil. Natàlia, perquè no te l’apuntes tu?

Amb molta desgana i amb cara de vergonya, la Natàlia treu el mòbil i apunta el número que li dicta el Joel. Tot seguit, el Joel s’acomiada i entra ràpidament a casa i pensa.

- Clar, per això em sonava tant Natàlia Cabestany; és la Nat! Que fort!

I després d'haver embolicat una mica més la troca, ja veurem què els hi passa a aquests dos...

Apa, fins la propera!


Si voleu llegir els capítols anteriors seguiu els enllaços:

Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, Escena 5, Escena 6, Escena 7, Escena 8, Escena 9, Escena 10, Escena 11, Escena 12