"A l'atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida, i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."
M. Mercè Marçal
Fes un tomb i...

llegeix, opina, crítica, comenta, etc.

dilluns, 2 de maig de 2011

A l'altra banda de la paret (33)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a…

A l'altra banda de la paret
(Per veure l'escena 34 seguiu l'enllaç a ricderiure bloc)





Divendres 19 h.

El Joel s’està acabant de desfer la bossa del gimnàs quan sent el timbre de la porta.

- Qui és?
- Hola Joel
- Carme?
- Si, que t’agafo en mal moment?
- Bé, acabo d’arribar del gimnàs i...
- Doncs dóna'm uns minuts abans d’entrar a la dutxa que tinc bones notícies!

El Joel no té més remei que obrir-li la porta. La Carme ràpidament arriba al pis i li fa un petó a la galta al Joel. Ell ni s’immuta. La Carme entra i es treu la jaqueta, a sota només hi porta un vestit blanc de punt que no li arriba ni a mitja cuixa i que li marca totalment els pits. No porta sostens. El Joel ja es posa nerviós - Però què fa aquesta dona?? - pensa sense gosar mirar-la més avall del nas.

- Perquè has vingut?
- Venia a donar-te un parell de notícies!
- A si? Notícies? Doncs tu diràs...
- La primera és que de moment no vaig a la Xina.
- A no?? Han millorat les coses a l’empresa del teu marit.
- Què va! Les coses a l’empresa van de mal en pitjor, però he convençut al Lluís de que és millor que ell marxi sol i que jo em quedi aquí a treballar.
- A treballar? Què vols dir?
- Doncs treballar, guanyar diners i tal... O et penses que jo no he treballat mai??
- Mmm... no sé... no volia dir això...
- Jo, abans de conèixer al Lluís era comercial a una immobiliària molt important de Barcelona.
Precisament el vaig conèixer quan ell buscava pisos per posar-hi les oficines. Però quan ens vam casar, ell guanyava molts diners i com que havíem decidit tenir un fill, vam considerar que era millor que jo deixés la feina. Però ara els nostres fills ja són grandets i com que l’empresa va molt malament, he decidit tornar a treballar i ajudar a millorar la nostra situació econòmica per no haver de començar a vendre les nostres propietats. I a més, és l’excusa perfecta perquè jo no hagi de marxar a la Xina.
- Doncs... suposo que si per tu tornar a treballar és una bona notícia t’hauré de felicitar, oi?
- Sí, però espera, espera... que no he acabat. He convençut al Lluís perquè fes una inversió immobiliària i comprés uns quants pisos a edificis antics d’aquest barri. Tot i que ara el negoci de la construcció està aturat, perquè no es venen pisos, la demanda de lloguers d’habitatges s’ha disparat més que mai, i aquesta és una bona forma de guanyar diners sense tenir moltes despeses.
- Me n’alegro molt. Però no entenc perquè m’ho has vingut a dir a casa.
- Ara ho entendràs... Fa un temps, parlant amb l’Olivia, la del gimnàs, saps?
- Sí.
- Doncs em va comentar que el seu marit, que és propietari d’un grup immobiliari turístic, volia vendre diferents pisos d’edificis antics que no havia pogut comprar, perquè hi havia propietaris que no volien vendre casa seva, tot i haver-los-hi fet moving. Així que, el Lluís n’ha comprat 9, i a partir d’ara, jo en portaré la gestió immobiliària des de casa.
- Carme, no entenc on vols arribar...
- És molt senzill, el pis on vius ara aviat ja no serà de la immobiliària amb qui tu fas els tractes, d’aquí uns dies serà meu i abans que et truquin per informar-te’n i fer papers, he decidit venir directament a donar-te la notícia!

Al Joel la notícia li cau com un gerro d’aigua freda, i no pot dissimular-ho, amb la cara paga.

- Sembla que la notícia no t’ha semblat tan bona com a mi. - Li comenta la Carme.
- No és això, però...
- Tranquil... que no t’apujaré el lloguer. De fet seràs l’únic a qui no li pujaré.
- Què vols dir l’únic?
- Doncs que volem dur a terme algunes reformes a tots els pisos i hem decidit pujar una mica els lloguers, però... el teu de moment, si ens anem entenent el deixarem tal i com està...
- Com ens hem d’entendre?
- Bé, ja saps què vull dir, jo faig el que a tu t’agrada i tu també... Però ja en parlarem un altre dia, que ara he de marxar que tinc molta feina.

El Joel es queda mut. Ha entès perfectament el que la Carme vol dir-li. Ell la insultaria, la faria fora, fins i tot del gimnàs, però... controla la seva ràbia i l’acompanya a la porta; on ella li fa una carícia a la galta com a comiat i just abans de marxar li diu.

- Per cert Joel, no vindré gaires vegades per casa teva, no fos que algun veí pensés malament. Com que treballaré des de casa i el Lluís no hi serà, per temes de contracte i tal, podem sopar junts a casa meva algun dia d’aquests. Bé, ja et trucaré.

I mirant-lo com am superioritat la Carme se’n va. Quan tanca la porta està irat. Aleshores sent que li vibra el telèfon a la butxaca i el despenja sense mirar la pantalla.

- Què?
- Uix... hola!

El Joel mira la pantalla i llegeix: Rosa, - merda, perquè l’he agafat? - pensa.

- Què tal? - Li pregunta ell.
- Jo bé i tu?
- Bé. Ja no estàs enfadada?
- Jo, enfadada, per què??
- Per lo de l’altre dia, em va semblar que...
- No, què va, allò ja m’ha passat! He decidit trucar-te abans de venir...
- Venir?
- Bé, he pensat que podríem mirar una pel·lícula i...
- Com? Tu i jo?
- Sí. Que no et ve de gust estar amb mi?
- Doncs no Rosa, tinc moltes coses a fer...
- A sí?? Però si és divendres i jo he pensat que potser t’aniria bé un massatget d’aquells que...
- No Rosa. En realitat vull estar-me a casa sol, sopar i anar a dormir aviat que estic cansat.
- Doncs si vols passem de la peli, sopem i ens n’anem a dormir...
- No Rosa, no vull que vinguis i no vull que et quedis a dormir.
- Però què passa? Em pensava que t’agradava estar amb mi.
- I m’agrada estar amb tu, però no vull tenir una relació amb tu, no vull que vinguis i et posis al meu llit quan a tu et vingui de gust.
- Només ho he fet una vegada! I avui t’he trucat per dir-te que venia...
- Doncs gràcies per trucar, però no vull que vinguis avui, de fet... vull estar uns dies sense veure’t.
- Però per què? Si l’última nit vam estar bé, oi?
- Sí, vam estar bé, però no vull passar més nits amb tu, vull altres coses jo...
- Què vols dir? Altres dones?
- Doncs potser si...
- Per què? Que estàs amb algú?
Davant aquesta pregunta de la Rosa, el Joel sense pensar-s’ho dues vegades, respon:
- Mmmm... sí! Tinc una amiga i no m’agradaria tenir-hi cap mal entès.
- Tens novia?
- No. Tinc una amiga.
- Doncs si no és novia, quin impediment hi ha en que passem aquesta nit junts, en realitat avui no estic bé i necessito parlar amb algú.
- Rosa, avui no pot ser, ja quedarem un altre dia, ja t’he dit que no vull malentesos.
- Però que no estàs sol a casa?
- Sí, estic sol a casa.
- Doncs perquè no puc venir, si ella no ho sabrà.
- Per què no vull! - I pujant el to de veu diu - I perquè ella és la meva veïna i no vull que et vegi!
- Tio, ets... ets... ets... capullo!

Automàticament la Rosa li penja el telèfon; i el Joel, abatut després dels últims esdeveniments, es posa música i s’estira al sofà.



Uff! Quina feinada el Joel, les dones definitivament no són el seu fort... 
...o si??



Si voleu llegir els capítols anteriors seguiu els enllaços:

6 comentaris:

  1. Totes li ponen, però per una vegada ha fet el que tocava. Ja veurem com se'n surt amb el tema de la Carme. Mira que en sou de dolentes les dones!

    ResponElimina
  2. Ai, ai.... el Joel s'ha delatat nombrant a la veïna!

    ResponElimina
  3. Que tip no? poder tenir el privilegi de dir no a una dona....quina passada. Això normalment no passa

    ResponElimina
  4. El Joel està en ratxa... a veure quant li dura!

    ResponElimina
  5. Em dons permís per enamorar-me del Joel??? Joooo jo vull un amic així!! jajaja k el truki la ex i li digui k no la vol veure en un temps!!!! oh oh oh oh

    ResponElimina
  6. Pobre Joel, si sabés tot el que li estar per venir, segur que no tindria ni telèfon, i no ho dic per les dones, ho dic per totes les coses que voldrà fer i no farà, per totes les coses que farà i no voldria fer.

    Un petó

    ResponElimina