"A l'atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida, i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."
M. Mercè Marçal
Fes un tomb i...

llegeix, opina, crítica, comenta, etc.

diumenge, 17 d’abril de 2011

A l'altra banda de la paret (29)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a…

A l'altra banda de la paret
(Per veure l'escena 30 seguiu l'enllaç a ricderiure bloc)



Escena 29

Divendres a les 19 h.


El Joel és al gimnàs.

- Molt bé noies! La classe s'ha acabat, fins la propera setmana, adéu!

Mentre recull les tovalloles i les màrfegues de terra, les alumnes van sortint de la classe de Pilates. Ell, amb ganes d'anar cap a casa, decideix que no es dutxa i que ja ho farà al pis. Es fa la bossa, es posa el xandall i surt del gimnàs. En ser al carrer, de sobte sent el clàxon d'un cotxe.

- Ei! Joel. Perdona, tens un moment?
- Ostres Carme... és que no m'he dutxat i vaig capa casa...
- Només serà un segon, és que tinc un problema i...
- I no podem parlar-ne dilluns?
- És que és personal, et sap greu? No et prendré gaire estona...
- Està bé, què et passa?
- Anem a fer un cafè i en parlem?

El Joel no en té cap ganes de parlar amb la Carme, es sent entre l'espasa i la paret, però finalment es munta al cotxe.

- D'acord.

La Carme és una de les seves alumnes, té 42 anys, per la seva edat és una dona molt maca i exuberant, i està carregada de pasta. Malviu amb el seu marit, que no li fa ni cas, però que amb el seu sou li permet viure la mar de bé sense haver de treballar. Fa un parell d'anys, en un sopar de classe el Joel i Carme es van embolicar, ell no sap com es va deixar enredar per anar a casa d'ella aprofitant que el seu marit era de viatge, però sempre se n'ha penedit, sobretot els mesos següents en que ella sempre buscava l'oportunitat de quedar-se a soles amb ell, fer-li regals, convidar-lo a sopar, etc. Des de fa un any sembla que la cosa s'ha calmat, però... ell encara es sent pressionat cada vegada que la Carme se li acosta.

En arribar a una cafeteria, no gaire cèntrica per sort, baixen del cotxe i s'asseuen a una taula. Demanen 2 tallats i ella immediatament li diu:

- Joel... crec que hauré de deixar de venir al gimnàs.
- Per què? Que et passa res?
- És que al Lluís, el meu marit, les coses a la feina no li van gaire bé. Des de fa dos anys l'empresa només té pèrdues i estan pensat de deslocalitzar-la i instal·lar-se a la Xina; i si és així, haurem d'anar a viure allà, com a mínim un parell d'anys, fins que es recuperi l'economia.
- Ostres... llavors si que hauràs de deixar el gimnàs! Però segur que allà trobaràs moltes alternatives per seguir estant en forma, fer tai-chi o qualsevol altra esport oriental, que els xinesos són uns cracks en la matèria.
- Però... Joel, jo no hi vull anar a la Xina. Jo no vull deixar el gimnàs. Jo no vull deixar de veure't.
- Mmmm...
- Ja sé que sóc més gran que tu, però, des d'aquella nit jo...
- Carme, no hi pensis més en allò, va passar perquè estàvem de festa, i els dos estàvem deprimits...
- No Joel, jo amb el meu marit fa anys que no sóc feliç, i quan et vaig conèixer, vas despertar en mi sentiments que feia anys que no sentia...
- Carme, jo no vull estar amb tu, jo no sento el mateix...
- Però Joel, si tu i jo ens entenem, i ens ho podríem passar molt bé...
- Carme, jo no t'estimo, em sap greu si t'he donat una impressió que no era, però...
- Però de vegades l'amor ve després... potser si provem de veure'ns més sovint... jo estic disposada a deixar al Lluís.
- No Carme, si vols deixa-ho amb el Lluís, però no per mi... jo... jo... jo he tornat amb al Rosa i estic molt enamorat.
- Com?
- Doncs, fa unes setmanes que ens estem veient i hem decidit tornar-ho a provar.
- Però, jo em pensava que... bé, és igual, no vull fer més el ridícul, marxem!

I deixant els tallats a mitges, s'aixequen es munten al cotxe i sense dir-se ni paraula la Carme porta al Joel a prop de casa i marxa sense ni mirar-lo.

Mare meva quin embolic, pensa el Joel, sort que m'he inventat això de la Rosa, sinó... quin "berenjenal". Espero que no ho sàpiga que és mentida. De fet, crec que no hi tronaré mai més amb la Rosa, ja no és el que era. Al llit seguim funcionant molt bé, en la relació quotidiana també ens entenem, però... jo l'últim dia me'n vaig adonar que ja no és el mateix... que no hi puc tornar, que no hi vull tornar.

En arribar al portal es troba de cara amb la Natàlia que surt del bloc. La mira, ella també el mira, però no es dirigeixen la paraula. Ostres... quin mal rollo amb la Nat. Pensa el Joel. Si no fos tan cria...


Ai aquest Joel que té cops amagats...




Si voleu llegir els capítols anteriors seguiu els enllaços:

3 comentaris:

  1. En Joel té tot el galliner ben esvalotat.......

    ResponElimina
  2. vinga, ni una, ni dos... a tres bandes!! uff!

    ResponElimina
  3. aquesta Carme...

    m'agrada!!! Vinga Joel llençat-hi que té pasta i estem en crisi!!!
    hahahah...

    `^_^´
    salut!!!

    ResponElimina