No m'agraden els gats!

Des de petita que tinc clar que no m'agraden els gats, suposo que la influència materna (ma mare els hi té por) ha fet que mai m'hagin fet gràcia els felins, que sempre he  acusat de traïdors i malèvols, tot i no haver conviscut mai amb cap d'ells. Però des de sempre que, quan vaig a casa la gent que tenen gats, no me'ls puc treure de sobre.


Fa un parell d'anys que vaig anar a viure amb una amiga, ella sempre ha tingut gat a casa seva, i viure sense gat per ella era complicat. Des del primer dia que insisteix que tinguem un gat, i jo mai hi he accedit, perquè... no m'agraden els gats!


Però fa vora mig any tot va canviar; la meva companya em va aparèixer a casa amb un mini-gat que havia trobat mig abandonat, i és clar, a mi no m'agraden els gats, però com que sóc una noia sensible, en sentir "gat abandonat" vaig permetre que el portés a casa de forma temporal... uns dies després vaig descobrir que, tot i que no m'agraden els gats, m'agrada el nostre gat.


Només vaig posar una condició perquè es quedés a viure amb nosaltres, escollir jo el seu nom... per això el nostre gat es diu MEU! I em sembla que li va agradar bastant, perquè els primers mesos només feia que dir: meeeu, meeeu, meeeu!

Ara ja és molt més gran, però és que en aquesta foto està tan guapo!



Així que ara a casa som tres, i estic feliç de tenir un gat, tot i que he de dir que és molt entremeliat. Però encara que ho deixi tot ple de pels, que esgarrapi les portes, que es mengi tot el que troba, fins i tot les plantes (té deliri pel potus!), m'amagui les joies, em desperti a mossegades, em tiri l'alè mentre dormo o trenqui tots els gots i plats que troba pel seu camí, crec que l'estimo.

A més, un animal de companyia, sobretot, sobretot, fa companyia!