"A l'atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida, i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."
M. Mercè Marçal
Fes un tomb i...

llegeix, opina, crítica, comenta, etc.

diumenge, 5 de juny de 2011

A l'altra banda de la paret (41)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a…

A l'altra banda de la paret
(Per veure l'escena 42 seguiu l'enllaç a ricderiure bloc)




Divendres 11.30 h.

Avui és un dia complicat, el Joel des de les 8 h. del matí que està reunit amb diferents advocats que estudien el seu cas de moving immobiliari, però, tot i que s’ho han mirat de totes les formes possibles, no poden fer res perquè el Joel no hagi de marxar del seu pis, el Joel ha de ser fora abans de les 00 h., a les 10 h. ja l’han trucat els advocats de la Carme per recordar-li.

En sortir del despatx, realment deprimit, truca al Miquel.

- Iep Joel, què dius?
- Ei Miquel! Et necessito, m’has d’ajudar?
- Què et passa?
- Tio, em fan fora del pis, he de buidar-lo abans de demà, m’hauràs d’ajudar.
- Però què dius? Com que et fan fora? Perquè?
- Miquel, ara no t’ho puc explicar, trobem-nos ara al meu pis, et necessitaré tot el dia.
- Estic flipant! D’acord, d’acord, ara hi vaig, ens veiem allà!

En penjar el telèfon el Joel està realment deprimit i la llagrimeta li està a punt de caure. Es sent maltractat, utilitzat, estafat, acossat... està INDIGNAT!! - Però com és possible?? - es pregunta constantment. De sobte li sona el telèfon.
- Què?
- Ostres quina manera de contestar! - Diu la Natàlia des de l’altra banda de l’aparell.
- Ei Nat! Tia, que he de marxar avui mateix del pis! Els advocats em diuen que no hi puc fer res, que la Carme guanya.
- Però què dius? Això no és just! Alguna cosa s’ha de poder fer!
- Doncs no tia! Estic fet caldo, i ara m’he de posar a desmantellar el pis, perquè tot el que no hagi tret abans de les 12 de la nit ja no serà meu.
- Uala!! No m’ho puc creure! I com ho faràs? T’ajudo?
- Doncs no sé, li he demanat al Miquel que vingui a ajudar-me a desmuntar-lo i carregar paquets, que de moment portaré a casa dels meus pares.
- Ei, doncs jo aquesta tarda no treballo, així que jo us preparo dinar i després t’ajudo a fer paquets. I si ho necessites, pots deixar coses al meu pis.
- Gràcies... - El Joel ja no pot aguantar les llàgrimes i se li trenca la veu.
- Ei Joel! Va ànim... te’n sortiràs! - L’intenta animar la Natàlia.
- Tia... és que això és molt fort, com pot tenir dret aquesta mala puta a fer-me això! Buff! La mataria!
- Va Joel, anima’t i ara no et lamentis que tenim molta feina. A partir de demà ens posem en acció, jo parlaré amb el meu pare a veure si els seus advocats de la feina poden donar-te un cop de mà perquè puguis denunciar aquesta dona.
- Val. Gràcies Natàlia!

El Joel penja el telèfon i tot i sentir que les llàgrimes li regalimen galta avall, sent que de dintre seu brolla certa força, barrejada amb l’odi i la ràbia que sent pel que li està passant. En arribar a casa, s’asseu al sofà, es mira el pis de banda a banda. - Em fan fora de casa meva... - pensa contínuament; i automàticament s’activa i comença a buidar els mobles del menjador. De seguida li sona el timbre de la porta. Són el Miquel i la Joana que venen a ajudar-lo. Poc després arriba la Natàlia. Ve carregada de caixes de cartró que ha agafat de l’escola.

- Joel, crec que les caixes t’aniran bé, oi?
- Ostres, gràcies Nat! Ni hi havia pensat. Ets un sol!
- De res guapo! Vaig a fer el dinar, us aviso quan el tingui, d’acord. Ei! Deixem les portes dels pisos obertes i així podeu anar portant trastos al meu pis i jo poso música.
- D’acord!

Mentre van desmuntant el pis el Joel els hi explica a la Joana i el Miquel tota la història de la Carme. Els amics també estan trasbalsats, i empesa per la mala llet la Joana fa una proposta.

- Ei Joel! Li podem deixar un regalet a aquesta meuca.
- Què vols dir?
- Doncs, que abans de marxar li podem fer una putada.
- Com què? - pregunta el Miquel.
- Com pintar-li les parets amb spray i que s’hagi de gastar els diners pintant-lo abans de llogar-lo.
- Oleee!! Bona idea! - Respon el Miquel.
- Ei! No, no, no... que encara em caurà més marrón i hauré de pagar jo la pintura!
- Què va!! Segur que li podem fer alguna putada, no pot quedar impune això! - Diu el Miquel exaltat.
- No sé, primer recollim i després ja veuré... - Diu el Joel calmant els ànims.

Amb això es sent la Natàlia que crida - A dinaaaaaar!!; tots deixen la casa tal i com està i se’n van a ca la Nat, que ja ha parat la taula i està servint els plats.

- He fet uns macarrons d’albergínia, espero que us agradin. - Diu la Natàlia.
- Ep! Que la Nat és una gran cuinera, segur que ens lleparem els dits. - Comenta la Joana.
- Bua! Tinc una gana, jo no he ni esmorzat... - Diu el Miquel.
- A mi, només de pensar que sóc convidat per una noia tan maca ja estic content i se’m passa el mal rollo... - Diu el Joel mirant-se la Natàlia amb un somriure encantador.
- Gràcies Joel, espero que aquest no sigui el nostre primer i últim dinar junts...- Respon la Natàlia.
- No ho serà, segur! - Diu el Joel amb un to molt insinuant.

En poca estona dinen, fan un cafè i se’n van tots cap al pis del Joel. Mentre la Joana i el Miquel segueixen desmantellant el menjador i la cuina, la Natàlia comença a recollir el lavabo i el Joel es posa a desmuntar la seva habitació. Quan la Natàlia acaba, es posa a desembarassar l’habitació de convidats, on s’uneix poc després el Joel.

- Au xiquet, ha arribat el gran dia de recollir totes les andròmines d’aquesta habitació! Hehehe! - Diu la Natàlia amb picardia.
- I això que ara ja no hi ha de dormir cap altre convidat...- Diu el Joel.
- De fet, jo he d’agraïr que sempre estigués plena de trastos aquesta habitació, així he pogut dormir amb tu els dos cops que he vingut. - Comenta la Natàlia fent-li una frega al cap al Joel.
- Hahaha! Per això jo mai l’endreçava...- Diu ell entre rialles.

A l’habitació de convidats hi ha una estanteria que arriba gairebé al sostre, i l’escala del Joel només té tres esglaons, amb lo qual no arriben fins a la part superior on hi queden llibres, caixes, bosses i altres coses.

- Nen! I com ho vas posar això a dalt de tot?? - Pregunta la Natàlia.
- És que abans tenia una escala més alta, que es va trencar, però... i si posem un tamboret damunt l’escala? Tu no peses gaire i si t’hi enfiles segur que hi arribes! Ho provem?? - Proposa el Joel.
- Ostres! Jo sóc una mica cagada amb les altures... però va, provem-ho!- Respon ella.

Dit i fet. Col·loquen un tamboret sobre l’escala i la Natàlia s’hi enfila.

- Aguanta’l bé eh! Que com caigui prendré mal! - Diu ella des de sobre el tamboret.
- Tranquil·la! Amb mi estàs segura, hihihi!- Respon el Joel mentre amb una mà aguanta el tamboret i amb l’altra li agafa una cama a ella.

Ella va agafant coses i les va posant a les estanteries inferiors per poder-les agafar des de terra, mentre sent que el Joel li fa carícies a la cama per on l’agafa. La Natàlia està contenta, sembla que tot i les adversitats l’amistat amb el Joel s’està refermant, realment hi està molt bé amb ell i s’hi sent molt a gust. El Joel, tot i que està vigilant que el tamboret no es mogui, no pot evitar excitar-se en tocar la pell de la noia, - És tan maca...- pensa. A pesar de la putada que li està fent la Carme està molt satisfet d’haver creat aquest lligam amb la Natàlia, i està content que els malentesos amb ella s’hagin solucionat, perquè s’adona que aquesta noia val molt la pena.

- Ja ho tenim tot fora! Baixo eh... - Diu la Natàlia un cop té recollida tota la part superior de l’estanteria.
- Vinga, t’ajudo a baixar, posa el peu a l’últim esglaó. - Diu el Joel.

En baixar el peu, el tamboret es mou, la Natàlia perd l’equilibri i, tot i que el Joel intenta aguantar-la, li cau a sobre els braços, amb prou força per fer-lo caure a ell, i els dos fan cap a sobre el llit. Tot i l’ensurt, no ha passat res, per sort el llit estava buit i la Natàlia ha fet cap a sobre del Joel. Només es tracta de segons, però el contacte dels dos cossos els tensa a tots dos i acaben abraçant-se sobre el llit. El soroll de la caiguda ha esglaiat al Miquel i la Joana que corren cap a l’habitació a veure els amics.

- Ai! Mira que monus...- Diu la Joana en veure els dos amics abraçats sobre el llit.
- Iep! Mite'ls com fan la feina aquests, hehehe! - Diu el Miquel sorneguer.

Ràpidament el Joel i la Natàlia es separen i s’aixequen tots enrojolats. La casa ja està pràcticament desmantellada, però encara falta encaixar la majoria de les coses, desmuntar els mobles i prendre-ho tot. Són les 18.30 h.


Aiaiai! Que sembla que hi ha feeling de debò ara!
A veure si no s'espatlla amb la Natàlia, que prou problemes té el Joel ara!





Si voleu llegir els capítols anteriors seguiu els enllaços:

3 comentaris:

  1. Les adversitats uneixen molt, és normal que ara estiguin propers, però no sé si s'adonen que a partir d'ara, llevat sorpreses, ja no viuran a l'altre cantó de la paret!

    ResponElimina
  2. No hi ha com tenir amics en moments dolents. Sort que el pobre Joel en té!

    Vols dir que no viuran al mateix cantó de la paret?

    ResponElimina