Feia anys que ho preparava. Aquell era el seu dia.Va barrejar-se entre la resta d'emmascarats de la comparsa. Era impossible distingir homes de dones . Ni tan sols les formes eren clares. Va esperar fins al carrer més cèntric, hi havia milers de persones mirant i xisclant al voltant de la rua, i tots ells anaven canviant de lloc contínuament. Quan la va tenir davant, entre cortines de confeti, va tirar-li el dard directament al coll, on va quedar enganxat fins al final de la rua. Només faltaven 147 minuts i tot s'acabaria. Ell ja seria al cotxe en direcció a casa, i ella... ella ja seria morta.
Uf, quina mala idea! Però és clar, guarnits així, és molt difícil que algú vegi alguna cosa. Bona pensada, tràgic, però molt encertat.
ResponEliminaAmagats darrere d'una disfressa ens permetem fer qualsavol cosa?
ResponEliminaM'ha agradat!
El mal rotllo que em provoca tanta màscara no és pas gratuit.
ResponEliminaCoi nena!
ResponEliminaPerò amb 147 minuts hi ha temps de sobres per trobar un antídot!! :D :P
coi quina mala llet.....
ResponEliminaosti quin carnaval més letal i verinós! bon relat!
ResponEliminaAbdega,
ResponEliminanecessitaria un email teu de contacte pels Blogs, llibres i roses! Me l'envies?
Un relat amb regust amarg.
ResponElimina