"A l'atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida, i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."
M. Mercè Marçal

Fes un tomb i...

llegeix, opina, crítica, comenta, etc.

dissabte, 12 de març del 2011

Tempesta solar - Octubre del 2012

Ahir, el dia va començar amb les informacions sobre el terratrèmol del Japó i el tsunami posterior que ens va deixar a tots impressionats davant una catàstrofe de tanta magnitud. Al llarg de tot el dia (igual que avui) els mitjans de comunicació ens han anat donant informació detallada de tot el que va passant al Japó i a la resta de la terra que voreja l'oceà Pacífic però, és clar, per més que tots estem espantats i ens sentim totalment indefensos davant les forces del planeta, com que no hem viscut aquesta situació, no podem entendre-ho en pròpia pell, i tampoc ho desitjo pas.

Bé, anem al tema. Ahir al vespre, anant amb cotxe escoltava RAC1, on anaven entrevistant a espanyols i catalans residents al Japó i geòlegs i altres entesos en terratrèmols, en una de les entrevistes a no sé quin geòleg, li van preguntar quina importància tenia el fet que, com a conseqüència del sisme, s'hagués desplaçat l'eix central de la Terra, la qual cosa sembla una catàstrofe, i l'home va dir que no tenia cap importància per la vida ni per la natura, que el moviment de l'eix, tot i modificar la rotació del planeta en relació al Sol, només es percebia com a modificacions en la llum solar en mil·lèsimes de segon i que això era pràcticament imperceptible per les persones. Tot seguit li van preguntar sobre possibles catàstrofes com aquesta al nostre país i sobre altres perills relacionats amb els elements naturals del planeta Terra. L'expert, després de dir que era improbable que un terratrèmol així afectés a la Península Ibèrica, tot i que no és un fet impossible, va dir que el que realment ens hauria de preocupar a tots és la tempesta solar que afectarà al nostre planeta a l'octubre del 2012; i també va dir que no havíem de relacionar aquesta tempesta amb la fi del món, augurada pels Mayes el desembre del 2012. En aquest cas, l'especialista deia que no ens hem de preocupar per si passarà o no passarà, perquè passarà segur, el que ens ha de preocupar és saber si estem preparats per assumir les conseqüències d'aquest fet i si aquestes es poden prevenir d'alguna manera.



Com no, els periodistes van demanar més informació sobre aquesta tempesta solar de la qual no havien sentit a parlar, i el geòleg va dir que la tormenta solar es preveu que sigui la de màxima magnitud mai registrada a la Terra, i que afectarà principalment a les comunicacions del planeta, sobretot a les comunicacions via satèl·lit, la qual cosa provocarà molt problemes en un món com l'actual. Per altra banda, també va informar que, les tempestes solars, afecten molt a les persones, sobretot a aquelles que pateixen algun tipus de malaltia mental, i que, principalment, afecten a les persones que viuen als Països Nòrdics.

Jo, en tot el dia no he pogut deixar de pensar-hi, i a més m'he dedicat a informar-me millor sobre el tema, tot i que per Internet hi ha molta informació contradictòria, però bé, el que està clar és que si els satèl·lits s'espatllen o es cremen, que és el que pot passar, els sistemes elèctrics donaran molts problemes, es veuran afectades les emissores de radio de tot tipus (navals i aèries sobretot), l'Internet, els telèfons mòbils, el GPS i els aparells electrònics com poden ser les targetes de crèdit. Així doncs, el problema principal, és que avui en dia tenim una gran dependència de tots aquests aparells, per la qual cosa, en algunes publicacions s'opina que, davant l'actual impossibilitat de prevenir una tormenta solar que pot provocar grans problemes, els governs mundials haurien de cooperar i elaborar estratègies que permetin compartir tota la informació que permetria anticipar-se als problemes que la tormenta pot provocar, però que avui en dia, no hi ha ni la més mínima informació sobre cap protocol d'actuació unitari, ni res que s'hi assembli, almenys a Internet.



Dit això, molt em temo que, si alguna cosa pot anar malament... anirà malament; així que blocaires, prepareu-vos que venen maldades, i aprofitem aquests mesos per utilitzar la xarxa que potser d'aquí quatre dies ja no la podrem fer servir.

divendres, 11 de març del 2011

L'alliberament.



Portava tants anys allà apretat, agafant pols, patint fred, i sobretot, sentit-se sol, tot i estar rodejat d'altres com ell. Feia anys que ningú se'l mirava, que ningú hi passava els dits per sobre i n'acariciava les pàgines. Ja no ho suportava més. Necessitava sortir d'allà, necessitava sentir-se útil, que l'estimessin i se l'emportessin al llit, a la platja, al parc... Però des que l'havien col·locat allà dalt, mai ningú s'havia molestat ni en canviar-lo de lloc.

Aquella tarda es respirava una tensió estranya en aquella habitació, tot de gent entrava i sortia transportant trastos de dins cap enfora. De sobte es va sentir un soroll d'escala, i lentament, va sentir un alè que s'acostava al seu llom. Uns ulls que no reconeixia se'l miraven d'aprop i tot d'una, va sentir com, entre dos dels seus companys, el rescataven de la seva presó i el deixaven caure sobre un sac ple d'altres vells amics. Però l'alegria de sentir-se lliure, ràpidament va passar a l'angoixa del qui veu la mort a prop. En sortir al carrer, va sentir la flaire de paper i fusta cremada, entre unes flames abrasadores que li colpien l'ànima. Era la foguera de Sant Joan.

Resignant-se, acceptava aquell foc, com el final de la seva condemna, com l'alliberament de tot heroi caigut; fins i tot desitjava ser dels primers en cremar-se, per no haver d'allargar més aquell patiment. I quan ja ho havia donat tot per perdut, va sentir la veu d'una nena que deia:

- Mare, aquest no és el llibre que tant li agradava a l'àvia.

I va tornar a sentir de nou com unes mans l'abraçaven amb dolçor. Va tornar a notar l'emoció de qui és retrobat. La passió del desitjat. Va recordar l'objectiu de la seva existència.

- I tant que ho és. D'on l'has tret.
- Era en aquell sac...
- A veure... Aquest sac no es pot llençar! Són els llibres de l'àvia!
- Però el pare diu que ocupen molt d'espai i que mai els llegeix ningú.
- Té raó, però... em sap greu llençar-los.
- Mare, tinc una idea! I si els regalem?
- Però a qui?
- A tothom... podem anar a fer una volta i regalar-los a aquells que els vulguin. Si els anem deixant en llocs per on passi gent, segur que hi haurà qui voldrà llegir-los.
- Molt bona idea! Anem?
- Anem!

I des de llavors va tornar a ser lliure.
Va viatjar per diferents països, va conèixer moltes persones, va estimar-lo molta gent, i sobretot, va ser útil per sempre més.


I amb aquesta història participo de nou als Jocs Literaris de Tens un racó dalt del món. Espero que us agradi!

diumenge, 6 de març del 2011

A l'altra banda de la paret (17)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a…

A l'altra banda de la paret
(Per veure l'escena 18 seguiu l'enllaç a ricderiure bloc)


Escena 17

Dimarts 20 h.

El Joel deixa la fotografia de la Natàlia sobre la taula i recorda que fa una estona l'ha trucat la Rosa i no li ha agafat el telèfon, i pensa...

- Hauria de trucar a la Rosa, però... em fot un pal. Segur que diu de veure'ns i jo ja en començo a estar cansat d'aquest rollo, perquè com sempre, quedarem, farem un te, en explicarem coses banals, ella m'explicarà que ara és molt feliç i que fa allò que sempre havia desitjat, amagant que amb mi no ho podia fer, i després se n'anirà deixant-me 4 dies seguits pensant en ella per res. Saps què, que ara no la trucaré, ja ho faré demà.

I just en aquest instant li sona el telèfon. És la Rosa.

- Hola Rosa.
- Hola Joel, abans t'he trucat.
- Si, ho acabo de veure, ara t'anava a trucar.
- Què tal? Com va el colze?
- Doncs mira, anar fent... la veritat és que ja no em fa gens de mal, però encara l'hauré de portar penjant unes setmanes més.
- Bueno... que les setmanes passen ràpid i d'aquí a dos dies ja podràs tornar a entrenar!
- Si. Bé, i què volies? per què em trucaves?
- No... perquè fa dies que no ens veiem i per si volies quedar per sopar...
- Per sopar? - Llavors el Joel, com cada vegada que la Rosa li proposa fer alguna cosa junts, s'emociona i en té moltes ganes, però a l'hora pensa que potser no li convé, que potser no ho hauria de fer, que potser no l'hauria de veure més, i li diu...
- D'acord, on vols anar?
- Bé, havia pensat de venir a casa teva i fer unes pizzes casolanes, què et sembla?
- Mmmm... bueno, crec que tinc els ingredients, a mi ja em va bé si vols venir...
- Perfecte, doncs en ½ hora sóc a casa teva.
- D'acord, fins ara.

En penjar el telèfon el Joel es comença a posar nerviós i es pregunta com pot ser que el cor encara se li acceleri quan sap que ha de veure a la Rosa. Ja fa 3 anys que ho van deixar, i que ella va marxar del pis amb un munt de projectes a fer, volia viatjar, volia anar a Nicaragua amb una ONG, volia una altra vida... i no el volia a ell. En el primer moment, ell va creure que era una rabieta i no li va donar gaire importància, però al cap de poques setmanes, es va adonar que l'havia perdut; i tot i que la Rosa no va viatjar gaire, no va anar a Nicaragua, i va tornar a viure a casa dels seus pares... com diu el Miquel, la decepció va ser tan gran que el Joel, tot i haver-se embolicat amb algunes noies (i amb una dona de més de 40), no havia pogut oblidar-la. 
Des de llavors, té pànic a pensar en dones i relacions... no vol tornar a patir.

"ding-dong"
- Hola Rosa, que rapida.
- Sí, és que tenia moltes ganes de veure't...


Ui! Quin enredo!
Voleu dir que alguna dona li farà passar la por?



Si voleu llegir els capítols anteriors seguiu els enllaços:

divendres, 4 de març del 2011

Aberració televisiva...

L'altre dia mirant l'APM em vaig quedar impactada, una vegada més, del tipus de programació de la TV. Sobretot si parlem de T5.

Avui, després de llegir l'entrada de la Srta. Tiquismiquis, on comenta l'assatjament que realitzen alguns periodistes, en aquest cas l'Anna R. Quintana, dient que aquesta és la seva feina (que vergonya se n'haurien de donar), m'ha vingut al cap una altra imatge que aquesta setmana m'ha deixat bocabadada. No sé si la vaig veure a l'APM o en un programa de zapping, la qüestió és que no m'ha costat gaire trobar el video al youtube, i com que diuen que una imatge val més que 1000 paraules, directament us el penjo.

En realitat no cal veure'l tot (perquè és un pal), només és cal mirar del minut 7.30 al minut 9.50.




No és molt fort que aquest "presentador" i els seus "companys de feina" surtin cada dia moltes hores a la TV fent aquestes coses? No és increïble que això s'accepti com a normal i no tingui conseqüències? I a més, si no m'equivoco, aquest programa es va emetre i s'emet en horari infantil.

Em pregunto per què ens mirem aquest programes? Per què no és il·legal això? Per què no hi ha denúncies? Per què es censura cert tipus d'informació i en canvi aquesta gent pot dir i fer el que li dóni la gana amb total llibertat? Per mi la llibertat d'expressió és una altra cosa, no pas el que es veu al video.

Ja sé que hi ha molta gent que ho mira i que per això aquests programes asquerosos triomfen, fins i tot jo em sento culpable perquè de vegades també pico de la "merda televisiva", però, és que jo tinc la sensació que només fan programes d'aquests, si en féssin d'altres la gent també els miraria suposo.

Algú hi hauria de posar la mà en això, no? A mi m'agradaria que els mitjans de comuniciació servissin per una altra cosa. No sé, potser desvarieixo però jo crec que és tan perillós com moltes substàncies addictives i igual de contaminant això que ens dónen a través de la tele. Aquesta merda també provoca malalties mentals, segur.

No sé quant de temps ha de durar això...

Espero arribar a veure una altra cosa algun dia...









dilluns, 28 de febrer del 2011

A l'altra banda de la paret (16)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a…

A l'altra banda de la paret
(Per veure l'escena 15 seguiu l'enllaç a ricderiure bloc)

Escena 16

Dimarts 19:00

Sona el timbre. El Joel i la Natàlia estan asseguts al sofà rient davant un escampall de fotografies de la seva infància.
- És timbre de casa, no? - Pregunta la Natàlia
- Sí. No sé qui deu ser, vaig a mirar.- El Joel s'aixeca, obre la porta, i abans que pugui veure qui és, el Miquel i l'Ignasi li entren fins al menjador tot xerrant sobre una pel·lícula que porten per mirar amb el Joel.
- Ai! Hola...- Diu el Miquel en veure la Natàlia asseguda al sofà amb un parell de fotografies a les mans.
- Hola.- respon tímidament la Natàlia, mirant l'Ignasi que entra darrere el seu amic..
- Ei, perquè no m'heu trucat? - Pregunta el Joel, mentre veu que la Natàlia es posa vermella com un tomàquet.
- Pensàvem que estaries avorrit...- Diu l'Ignasi amb una mitja rialla als llavis.
- No volíem molestar... si vols marxem i ja la mirarem demà. - Diu el Miquel mirant al Joel amb cara de complicitat.
Llavors, la Natàlia que ja té quasi totes les fotos recollides diu.
- No, no... si jo ja he de marxar..
Guarda les últimes fotos dins la caixa, l'agafa i s'aixeca sense mirar a cap dels tres nois, dirigint-se a la sortida.
El Joel, una mica descol·locat, l'acompanya a la porta i li diu.
- Em sap greu Natàlia, ja ens veurem un altre dia.
- No et preocupis, jo també he vingut sense avisar, i la veritat és que no pretenia estar tanta estona.
- Bé... fins aviat.
- Adéu.
El Joel tanca la porta i quan entra es troba als dos amics totalment callats i mirant-lo fixament. Llavors el Miquel diu.
- Tio, ni ens has presentat la veïna? Què hi feia aquí?
- Ha vingut a ensenyar-me unes fotos de quan érem més petits...
- Unes fotos de quan vosaltres éreu petits?- Pregunta l'Ignasi sorprès.
- Sí. Perquè resulta que fa anys la seva família vivia al bloc dels meus pares, i les nostres mares eren amigues, i sovint jo li feia com de cangur.
- Xeic, que fort! Com és que no ens n'havies dit res? L'última notícia que en tenia és que no suportaves als nous veïns perquè et posaven bancs-traveta, et tiraven gats quan pujaves per les escales, t'ocupaven l'estenedor... I ara resulta que sou amics.- Diu l'Ignasi.
- Home, amics, amics no som...- Intenta explicar-se el Joel.
- Ignasi, és que tot va canviar el dia que el Joel va descobrir que la veïna era lesbiana...- Diu el Miquel fent conya.
- Ei! Que allò eren suposicions... però crec que m'equivocava. Vaja, no sé si és o no és lesbiana, però ara sé que viu sola.- Diu el Joel una mica atabalat.
- Viu sola?? Doncs amb lo bona que està, jo també m'hauria fet amic seu.- Diu l'Ignasi fent una rialla.
- Així que viu sola. A veure tio explica't.- El pressiona el Miquel.
- A veure. Fa uns dies va venir a portar-me un encàrrec que li havien deixat per mi, em va dir que es deia Natàlia i va marxar. Al cap d'uns dies, arribava a casa i em vaig trobar la seva mare, que em va reconèixer i que em va fer recordar-la; com que havia estat molt amiga de la meva mare s'hi va posar en contacte i van voler fer una trobada, vam quedar per fer un cafè i avui ha vingut a ensenyar-me unes fotos que havia trobat. Fi de la història. Quina pel·lícula voleu mirar?
- No, no, no. Res de pel·lícules... Així que heu fet una trobada amb les mares, que cutre tio, perdona que t'ho digui, i la xiqueta, que tan petita no deu ser, se't presenta a casa amb fotos de quan éreu petits. Uiuiui! Aquesta tia se't vol follar.
- Però què dius? Tu és que més sortit no pots anar, només penses amb la polla.
- A veure tio, si ha perdut temps en seleccionar unes fotos on tu, que ni sabies qui era, apareguessis de petit, és que buscava una excusa per venir a casa teva.- Diu l'Ignasi amb un to que intenta aproximar-lo a la objectivitat.
- Pots comptar que se n'ha posat una a la tauleta de nit i tot.- Diu el Miquel burleta.
- Ei tios, aquesta noia té 5 o 6 anys menys que jo i a més feia tant anys que no ens veiem que ni tant sols ens coneixem, ha volgut ser simpàtica, m'ha portat unes fotos, heu arribat i ha marxat. No sigueu flipats ara. I si voleu que us sigui sincer... jo passo de mirar pel·lícules ara. Vull anar a dormir aviat que dma vaig al metge a primera hora perquè em mirin el colze.
- Bueno tio. Ja marxem. Ja veig que al final només t'hem molestat.- Diu el Miquel aixecant-se del sofà.
- Ei, que no m'heu molestat, però ja és tard i no em ve de gust enredar-me a...
- Ei tranquil, ja vindrem un altre dia. Vinga Miquel, marxem i si vols nem a fer una birra al Paco.
- Au anem!
I el Joel acompanya els amics a la porta i torna al sofà.
En seure veu que, a terra, sota la tauleta hi ha quedat una fotografia, és d'ell quan tenia uns deu anys amb la Natàlia, molt petita, penjada a la seva esquena com un sac de patates... I s'adona que no recorda gaires coses de la seva infància. No havia recordat mai més la Natàlia.


A veure si comença a fer memòria el Joel...

Fins la propera escena!


Si voleu llegir els capítols anteriors seguiu els enllaços:

dilluns, 21 de febrer del 2011

A l'altra banda de la paret (13)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a…

A l'altra banda de la paret
(Per veure l'escena 14 seguiu l'enllaç a ricderiure bloc)


Escena 13

Divendres a les 20 h.

El Joel torna a casa, bastant desmoralitzat. S’ha passat la setmana sense fer res i amb el braç penjant, i ja n’està cansat, fins i tot té ganes de tornar a la feina; i això que quan estudiava INEF no s’imaginava pas que acabaria guanyant-se la vida donant classes majoritàriament a dones que superen els 45 anys. La veritat és que ja n’està bastant fart d’aguantar-les a elles i les seves tonteries, sempre parlant de dietes, culebrons i històries amb els seus marits, que la majoria no suporten; però tal i com està el panorama no és pas el millor moment per deixar la feina i buscar-se la vida.
Distret amb els seus pensament, el Joel puja les escales de casa i en arribar al replà sent.
- Bona tarda noi!
- Bona tarda.
Una dona d’uns 50 anys molt ben vestida és asseguda al banc de la veïna.
- Que vius aquí?
- Sí
- I que ja has conegut a la Natàlia?
- Mmm... sí, ens hem vist alguna vegada.
- Jo sóc la Teresa, la seva mare.
- Encantat, jo sóc el Joel.
El Joel intenta escurçar la conversa i entrar a casa, però la dona es veu que té ganes de xerrar.
- L’estic esperant que avui anem a sopar al Xino, tots els divendres ho fem. Així que et dius Joel, sempre m’ha agradat molt aquest nom, perquè abans teníem uns veïns que tenien un fill que s’ho deia i de petit sempre venia a casa a fer-li companyia a la Natàlia. Llavors la Teresa es mira fixament al Joel
- Ara que et miro bé... deus ser de la mateixa edat que aquest noi que dic jo, perquè ara ja fa més de 15 anys que no ens veiem.
- Recordo que una vegada es va trencar el nas intentant baixar en monopatí per les escales del bloc i li va quedar així una mica tort com tu. Perquè... com es diu la teva mare?
- Montse.
- Montse Guardiola?
- Sí, Guardiola.
- Ai, Joeeel! Mare meva! Quina alegria! Ohohohoh! I que alt i maco que t’has fet, tant baixet i rabassut que eres abans. Hahahahha! Ai, deixa’m que et faci un petó.
Amb eufòria, la Teresa l’abraça i li fa un petó d’aquells que sonen tres segons seguits.
- Ai tu quina alegria. I com estan els teus pares? Que encara viuen al bloc?
- Doncs... sí, encara hi viuen.
- Oh! Com m’agradaria de tornar-los a veure. Després de canviar-nos de casa havíem quedat alguna vegada, però és clar, amb el temps vam deixar de trucar-nos. Érem tan amigues la teva mare i jo. Com que vivíem paret amb paret, tot ho fèiem juntes. També recordo que quan la Natàlia era petita, tu sempre li feies companyia i et quedaves amb ella perquè jo pogués anar a treballar.
Just en aquell moment s’obre la porta del pis i surt la Natàlia que es queda sorpresa de trobar-se al Joel i a la seva mare parlant. Llavors la Teresa, agafant al Joel li diu a la Natàlia.
- Natàlia, nena! Que no saps qui és?
- Bueno... sí, ens vam conèixer l’altre dia.
- És el Joel!!
- Ja m’ho va dir...
- El Joel Llaberia, el fill del Julià i la Montse, el veïns d’abans.
- Ai mama, no me’n recordo.
- Sí dona, que de petits us passàveu molt temps junts a casa.
- Si, potser si...
Llavors la Teresa torna a mirar-se al Joel i li diu.
- I tu Joel, tu si que te’n recordes, oi?
- És clar, vaig passar-hi moltes hores amb la Nat.
- Escolta, que també vius sol tu?
- Mamaaa! Deixa’l. - Diu ruboritzada la Natàlia.
- Mmm... sí, visc sol.
- Ai! Veus que bé, així aquí al replà no hi deu haver gaire soroll. Perquè aquí sota hi he sentit una família que feien molt d’escàndol. I a més, em quedo més tranquil·la que la Natàlia tingui per veí una persona coneguda.
- Bueno mama, marxem i deixa al Joel tranquil - Diu la Natàlia agafant pel braç a la seva mare. Però la Teresa no es mou de lloc.
- Joel. Que els hi donaràs records de part meva als teus pares?
- Si, i tant.
- I els hi podries donar el meu número de telèfon, o donar-me tu el seu, que em faria gràcia que en trobéssim un dia.
- Mmmm... d’acord.
- Ai, però just avui m’he deixat el mòbil. Natàlia, perquè no te l’apuntes tu?
Amb molta desgana i amb cara de vergonya, la Natàlia treu el mòbil i apunta el número que li dicta el Joel. Tot seguit, el Joel s’acomiada i entra ràpidament a casa i pensa.
- Clar, per això em sonava tant Natàlia Cabestany; és la Nat! Que fort!


I després d'haver embolicat una mica més la troca, ja veurem què els hi passa a aquests dos...

Apa, fins la propera!


Si voleu llegir els capítols anteriors seguiu els enllaços:

divendres, 18 de febrer del 2011

"A l'altra banda de la paret" - Així és el Joel!!

A partir d’avui posarem cara als personatges principals de “A l’altra banda de la paret”.
Des de aquesta escena podrem imaginar les històries que passen a la sèrie tenint més clars els perfils dels personatges gràcies a la Luján, la dibuixant que donarà una mica de vida i color a la nostra història, il·lustrant les escenes.

Aquest és el Joel
(Si voleu conèixer la Natàlia seguiu l'enllaç cap a ricderiure bloc)


                                                                                                      Que guapot, no??

A partir d’aquí “A l’altra banda de la paret” ja és una cosa de 3 persones. El Ric, la Luján i jo! Estem tots molt motivats, i mentre els diumenges publiquem i valtros aneu llegint, la història continuarà!!

Esperem que us agradi i que seguiu llegint i mirant els dibuixos.

Fins el diumenge!!