"A l'atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida, i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."
M. Mercè Marçal
Fes un tomb i...

llegeix, opina, crítica, comenta, etc.

dijous, 31 de març de 2011

Qüestió d'espècies

Nou joc de Sant Jordi del bloc Tumateix Llibres; jo hi participo!! 
Que vagi de gust...


  Ja feia dies que la Laura no... El Màrius ja no podia més, la tensió podia tallar-se amb una serra. Va decidir seduir-la amb el poder afrodisíac de les espècies. Una amanida amb mostassa, uns espaguetis amb alfàbrega,  i galetes de canyella... A mitja tarda, el llit cremava.





dimecres, 30 de març de 2011

Verí 147



 Feia anys que ho preparava. Aquell era el seu dia.Va barrejar-se entre la resta d'emmascarats de la comparsa. Era impossible distingir homes de dones . Ni tan sols les formes eren clares. Va esperar fins al carrer més cèntric, hi havia milers de persones mirant i xisclant al voltant de la rua, i tots ells anaven canviant de lloc contínuament. Quan la va tenir davant, entre cortines de confeti, va tirar-li el dard directament al coll, on va quedar enganxat fins al final de la rua. Només faltaven 147 minuts i tot s'acabaria. Ell ja seria al cotxe en direcció a casa, i ella... ella ja seria morta.



Nova aportació a
Relats conjunts!!




diumenge, 27 de març de 2011

A l'altra banda de la paret (24)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a…

A l'altra banda de la paret
(Per veure l'escena 23 seguiu l'enllaç a ricderiure bloc)






Escena 24
diumenge 19 h.

El Joel està estirat al llit, llegint un llibre, quan sona el timbre de casa.
- Ei Joel! Què fas? Estàs igual que et vaig deixar ahir... - Diu el Miquel quan el Joel li obre la porta del pis.
- És que des de divendres que no he tornat a sortir de casa...
- Ja ho vam veure ahir, que ens vas deixar penjats al Paco a mi i a l’Ignasi.
- Tio, ja us ho vaig dir que no sortiria...
- Bueno home, doncs ara vesteix-te que anem a veure el Barça.
- Hosti, havia pensat escoltar-lo per la radio... A més, passo de birres, tapes, etc. Que demà al matí he de ser a l’hospital perquè em treguin el guix i si puc després aniré a currar i tot.
- Joel tio, vesteix-te i marxem, i si vols beu coca-cola tu! Si jo tampoc vull que se’m faci gaire tard. A més, ja va sent hora que m’expliquis què va passar amb la Natàlia divendres, no?
- Brrrr! Va... està bé... Em dutxo, em vesteixo... però de la Natàlia no en vull ni parlar, no en vull saber res, quina rabia haver-la deixat venir a dormir.
- Però si semblava que tot anava bé, jo encara no em puc creure que no us emboliquéssiu. Ara, que tampoc entenc perquè la tia va arribar de mal rollo al pis i em va xutar del llit.
- Perquè no està bé del tarro Miquel!
- Tio, alguna cosa havia de passar, i si no m’ho expliques tu, espero que m’ho expliqui la Joana.
- La Joana?
- Sí, demà he quedat amb ella, i suposo que la Natàlia li haurà explicat; les noies s’ho expliquen tot, saps?
- Però què dius?? Has tornat a quedar amb aquesta tia.
- Sí, què passa?? És súper simpàtica, està la mar de bona i naltros no ens vam quedar jugant a nines divendres al pis de la Natàlia, saps què vull dir, no?
- Espero que no li hagi dit res...
- Però tio, perquè no m’ho expliques? Si no hagués passat res no t’importaria que li hagués explicat a la Joana.
- Perquè si que va passar res Miquel. Va passar que jo sóc un imbècil!
- Va tio, calma’t i explica’m.
- Doncs vam arribar aquí, vam fer uns xupitos, vam anar al llit i ens vam embolicar... quan de sobte, en obrir el calaix de la tauleta per pillar els condons ella va veure unes calces, les calces que vaig trobar a la bústia, saps?
- Sí, i...
- I les calces eren seves.
- Uau!! O sigui que ella volia tema i per això te les va deixar... i quin problema hi ha?
- Doncs que la tia es va pensar que jo li havia robat, perquè ella diu que no me les va deixar, i enlloc de parlar-ne i deixar-me explicar, es va posar com una fera, em va insultar i se’n va anar súper picada.
- Què??? No entenc res!
- Doncs jo tampoc!! Au, me’n vaig a la dutxa.
Uns minuts després el Joel torna ja canviat i els dos amics es preparen per marxar. El Miquel obre la porta i surt primer, mentre espera que el Joel acabi d’agafar les coses. Llavors, s’obre la porta del pis del costat , d’on surten la Joana i la Natàlia.
- Ei Miquel! - Diu la Joana
- Hola xiques! - Diu el Miquel apropant-se a fer-li un petó a la galta a la Joana.
- Hola diu la Natàlia. - Que sembla que tingui molta pressa i estigui atabalada.
Just en aquell moment el Joel també surt i es troben els 4 al replà.
- Hola. - Diu el Joel molt serio.
- Hola. - Contesta la Joana.
I la Natàlia sense ni mirar-lo diu “Adéu” i comença a baixar ràpidament les escales en direcció al carrer. La Joana, amb cara de circumstàncies, es disculpa i també se’n va.
Els dos amics, es queden plantats al replà amb un pam de nas, i el Joel diu.
- Tu creus que és normal això?
- Va Joel, no hi pensis més... ja veuràs com aviat li passarà...
- M’és igual si li passa o no li passa, jo d’aquesta paia no en vull saber res més. Va marxem!
I els dos amics surten al carrer.



Sembla que les coses no van gaire bé entre aquests dos...
Voleu dir que ho arreglaran això??



Si voleu llegir els capítols anteriors seguiu els enllaços:

dilluns, 21 de març de 2011

A l'altra banda de la paret (22)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a…

A l'altra banda de la paret
(Per veure l'escena 21 seguiu l'enllaç a ricderiure bloc)



Escena 22 (Escena amb contingut X, no apta per a menors de 18 anys)

Dissabte a les 7.30 h.

El Joel és al llit i no sap si posar-se els calçotets i dormir, si esperar per si la Natàlia vol tornar-hi, si disculpar-se pel què ha passat o si posar-se a riure com ha fet ella. La situació li resulta bastant dramàtica i còmica alhora. Sent com la Natàlia tanca l'aixeta i segueix rient, instants després la veu tornar amb un somriure a la cara i el rollo de paper higiènic a la mà; el Joel s'incorpora una mica i resta expectant, mentre contempla el cos de la noia. La Natàlia se li acosta i li neteja el nas amb un tros de paper.
- Què tinc?
- Hahaha! Jo anava bruta, m'has fet un petó i... hahaha!
- Ostres em sap greu Nat...
- Tranquil, això passa a les millors famílies...
- Ja, però no era la meva intenció...
I mentre, la noia se li asseu a sobre, s'acosta a la seva orella i molt sensualment li pregunta - I quina era la teva intenció?
El Joel ràpidament torna a excitar-se, però no gosa fer cap moviment - A veure si tornaré a fer el pena..., però... sembla que ella vol...- Pensa mentre es deixa llepar l'orella per la Natàlia.
Tot seguit la Natàlia es posa sobre seu, separa les cames i l'apresa, poc a poc comença a fer moviments pelvis, cavalcant-lo lentament i respirant-li de forma compassada a cau d'orella. Això a ell el posa a cent.
- Bua Natàlia... m'encanta...- Diu molt fluix el Joel.
Sense pensar-s'ho més la besa apassionadament i l'acaricia. Ella li agafa les mans i les treu de sobre el seu cos, agafant-li fort els braços i estirant-lo del tot al llit mentre exagera encara més el moviment de la seva pelvis sobre el Joel.
- Uff! Natàlia!
Ella el mira, li somriu i pressiona els braços del Joel contra el llit perquè ell no pugui tocar-la. Lentament la Natàlia arrossega la seva llengua per sobre la pell d'ell, primer el coll, després el pit... - Ufffff! M'està llepant... m'encanta, però...-, mentre pensa això el Joel sent que la Natàlia el deixa anar i li acaricia el melic amb la llengua i poc a poc la fa arribar fins al ventre. - Buaaaa! He de fer alguna cosa... si em segueix llepant encara em passarà el d'abans...- Llavors li agafa el cap i l'estira amunt altre cop. I aprofita que la té a damunt per donar-se el tomb i posar-se sobre d'ella. Ella es deixa fer.
- Per fi tinc la situació controlada!- Pensa el Joel mentre li fa petons al coll, rere l'orella, a les espatlles,... i li acaricia els pits i la panxa amb els dits.
- Tornem-hi Joel? - Pregunta la Natàlia.
- Si.
- Condons?
- Al calaix de la tauleta. Agafa'l.
La Natàlia fa cas, obre el calaix de la tauleta de nit, obre el llum i quan mira d'agafar els preservatius, sorpresa! Veu unes calces que li resulten familiars... són les seves calces!!
- Tio, ets un pervertit! - Diu la Natàlia amb veu d'enfadada mentre fa un gest per treure's el Joel de sobre.
- Tia, què passa? - Pregunta el Joel tot estranyat.
- Això dic jo! Què passa? Perquè tens unes calces meves al calaix?
- Teves? Doncs tu sabràs perquè me les vas posar a la bústia?
- A la bústia? Però què dius, tio!! Ets... ets... ets un guarro! Un mentider! Un lladre! I encara em dius que les vaig posar jo, però tu de què vas??
- Natàlia, estàs sonada o què? Jo no te les he robat les calces, et juro que estaven a la meva bústia.
- Sí, igual que el meu pijama no? Au tio, vés a cagar! - I mentre diu això, s'aixeca del llit i comença a vestir-se.
- Ei! On vas? Tia! No podem ni parlar-ne!
- Passo! Ja t'aclariràs, pensava que eres d'una altra manera...
- Tia! Si no em deixes ni explicar-te..., jo també em pensava que eres diferent, veig que segueixes sent una cria!
- Joel... vés a la merda! I les calces te les pots confitar! - I la Natàlia agafa les seves coses i se'n va!
El Joel sorprès, enfadat i decepcionat es queda sol i despullat a sobre el llit. - No m'ho puc creure! Però de què va aquesta, què es creu, que sóc un acossador sexual o què?- Enrabiat i ressacós, es posa els calçotets i va a la cuina a menjar alguna cosa abans d'adormir-se; llavors sent el timbre de la porta de casa. - Serà la Natàlia? - Pensa ell. Obre la porta i veu al Miquel amb calçotets, descalç i amb la roba a la mà.
- Tio, què li has fet a la Natàlia? - Pregunta el Miquel amb cara de pocs amics.
- Jo? Res! Per què?
- Xeic, ha tornat al pis, m'ha despertat, m'ha donat les meves coses i m'ha fet marxar. La Joana ni se n'ha enterat perquè dormia, i no li he pogut ni dir adéu. Així que... algo haurà passat aquí, no?
- Miquel, aquesta paia està sonada! Jo... vaig a dormir!


Tot i publicar amb un dia de retard... espero que hagi valgut la pena esperar!
Hi ha hagut marro, però s'ha montat un sidral...
Això com s'ha d'arreglar ara?

Si voleu llegir els capítols anteriors seguiu els enllaços:

dimecres, 16 de març de 2011

Caos al Japó

Aquests dies estem rebent molta informació sobre les conseqüències del terratrèmol del Japó; un malson que encara no ha acabat, igual que no han acabat les rèpliques del sisme.


 

La situació nuclear pinta molt malament, els desastres humans no paren de ser notícia, l'economia flaqueja, la situació comercial és desesperant, les botigues es buiden i algunes ja no obren, i si ho fan les cues de compradors són eternes, falta d'informació als habitants i si n'hi ha és contradictòria, ... viure al Japó ha de ser un infern!

Des de que tot això va començar m'he enllaçat al bloc d'un català que viu a Tokio, i tot i que les seves entrades són dures, val la pena seguir la situació amb informació de primera mà! Si voleu entrar-hi aquí us deixo l'enllaç http://tobuushi.blogspot.com/

Última hora: 

El comissari europeu de l'Energia torna a alertar d'una "gran catàstrofe" al Japó en les pròximes hores

diumenge, 13 de març de 2011

A l'altra banda de la paret (20)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a…

A l'altra banda de la paret
(Per veure l'escena 19 seguiu l'enllaç a ricderiure bloc)


Escena 20

Dissabte 5.30 h.

Mentre el Joel busca les claus de casa, la Natàlia ja ha obert la porta del carrer i tots pugen cap al seu pis. En arribar, el Miquel ràpidament busca el lavabo. Mentre, la Joana, traient-se les sabates, es llença al sofà i li demana a la Natàlia l'ampolla de xupito per rematar la nit. El Joel, mig marejat, s'asseu al costat de la Joana i li reclama a la Natàlia les galetes de xocolata que els hi ha promès. La Natàlia va cap a la cuina a buscar-ho tot i crida.
- Ei! que algú em vingui a ajudar, que entre ampolla, gots i galetes no puc!
La Joana, descaradament fa una empenta al Joel animant-lo a anar-hi mentre ella s'acaba d'estirar del tot al sofà. El Joel s'aixeca per ajudar a la Natàlia i va cap a la cuina.
- Va marreca! Que ja veig que, com quan eres petita, em necessites perquè et faci de mainadera... hahaha!
- Calla i ajuda'm tontet! - li diu la Natàlia amb un somriure de complicitat mentre l'omple de gots, tovallons i altres menesters.
Mentrestant, el Miquel surt del lavabo i s'asseu al costat de la Joana, que li demana que li faci un massatget als peus. Ell hi accedeix, però aprofita per fer-li pessigolles... Així, comencen una batalla de pessigolles i rialles escandaloses que fan que la Natàlia tregui el cap de la cuina per demanar-los-hi que baixin la veu, perquè són quasi les 6 de la matinada i els veïns dormen. Llavors el Joel l'agafa d'un braç, l'estira cap a dins i li diu.
- Nat, deixa'ls que facin!
- Home Joel, que amb aquest escàndol despertaran tota l'escala.
- Però si el veí principal sóc jo i també sóc aquí, i els altres ni ens senten... i si ens senten, no passa res que un dia és un dia. A més, així els hi donem algun tema per parlar demà al matí i no s'avorreixen tant.
- Ostres... doncs a mi no m'agradaria que malparlessin de mi, que encara fa massa poc que visc aquí.
De sobte les rialles del Miquel i la Joana s'aturen, i quan el Joel i la Natàlia surten carregats cap al menjador, se'ls troben l'un damunt l'altre embolicant-se de valent.
- Uff! Tio, què fem ara??
- No sé, jo quasi que me'n vaig cap al meu pis que em sembla que aquí faig nosa.
- Si home, a mi no em deixis aquí sola amb el marron.
- Ai ella! Sempre necessita ajuda, no deus tenir por que el Miquel també se't tiri a sobre... hihihi!
- Aiii Joel! Va... què faig ara? Pren al teu amic, no?
- Noooo! Això no m'ho perdonaria mai el Miquel... però si vols vine a casa meva i demà ja els vindrem a despertar...
La Natàlia, en sentir la proposta del Joel, es posa vermella com un tomàquet preguntant-se si això ho diu per fer-li un favor o si és una proposta d'una altra mena; però sense ni repensar-se'n, segueix al Joel que ja ha obert la porta del replà.
- Nat, prenc les galetes, però els xupitos per part meva ja els pots deixar, que em sembla que ja hem begut prou...
- Vols dir?? Si em pensava que eres un noi valent i atrevit tu... i que la cria era jo... va home, fem l'últim xupitet i a dormir!
- Què vols dir? que no em veus capaç de fotrem un xupito? Si ho faig per tu, que ja vas molt torta i no m'agradaria que em vomitessis al pis...
- Vomitar jo, vaaaa... que quan vulguis et tombo a xupitos!
- Va valenta, agafa l'ampolla doncs!
Només entrar al pis el Joel agafa l'ampolla d'anís sec que porta la Natàlia i en serveix dos gotets.
- Au Nat, a la teva salut! Cap a dins! - i d'un glop es veu el seu got.
- Què? Que no em veus capaç... mira! - I la Natàlia també se'l beu.
- Un altre doncs? - Diu el Joel mentre reomple els gots de nou.
- D'acord! Però aquest cop brindem per...
I tot agafant el got, la Natàlia es treu les sabates i s'asseu al sofà amb els peus a sobre. El Joel, també amb el got a la mà s'asseu al seu costat i pregunta...
- Per què vols brindar?
- Mmmm... per... mmmm... per nosaltres!
- Vaaaa... que típic... no se t'acut res més original...
- Hahaha! I a tu? Em pensava que tenies més iniciativa...
- Que xulilla tu, si no recordo malament ja ho eres bastant xuleta de petita.
- Va calla, que ho devia aprendre de tu lo de xulejar, perquè era el que em feies sempre!
Llavors, el Joel d'esquitllevi veu el rellotge del menjador que marca les 6.30 h.
- Ostres tia, ja són dos quarts de 7.
- Buff! Si ja es fa de dia... què fem? Anem a dormir?
- Quasi que si, no?
- Doncs on dormo?
- Ostres, l'habitació de convidats està super enredada, hi tinc la bicicleta, l'ordinador, i tota la roba que he tret de l'estenedor per sobre del llit, quasi millor que dormis a la meva habitació i jo ja dormiré al sofà.
- Ei, em sap greu, si vols ja dormo jo al sofà...
- No, no, que ni la teva ni la meva mare m'ho perdonarien això... així que dorm tu al llit que jo ja m'espavilo.
- Vinga, doncs decideix el brindis!
- Mmm... ja ho sé! Brindem per una convivència veïnal tant divertida com aquesta nit....
- Ai... que et poses tendre! Hahaha! Au doncs, brindem per això...
Xoquen els dos gotets, amb tant mala sort que el Joel fa un mal gest amb el braç enguixat i dóna un cop massa fort al got de la Natàlia, i els dos xupitos cauen per sobre del sofà.
- Ala! Què has fet? - Diu la Natàlia fent un salt del sofà.
- Hosti, m'ha agafat una punxada al braç i he hagut de canviar la postura, ho sento.
- Tio, però has mullat el sofà, demà farà una pudor d'anís insuportable, i avui ja no hi podràs dormir.
- Bueno, ja posaré una manta o algo i m'hi estiraré a sobre...
- No home, no! Que això ho has de deixar ventilar...
- Però és que l'altra habitació ja t'he dit que...
- Ei, podem dormir junts Joel, que no passa res, i no és la primera vegada que dormo amb un noi eh...
- Ja, però... no sé, em sap greu...
- A veure, per part meva no hi ha cap problema, però si tu no vols jo no t'insistiré que ja tinc moltes ganes d'anar a dormir.
- D'acord, està bé... dormim al meu llit...


Uau!! Dormen junts!!!
Uff... i ara què passarà entre els llençols??



Si voleu llegir els capítols anteriors seguiu els enllaços:

dissabte, 12 de març de 2011

Tempesta solar - Octubre del 2012

Ahir, el dia va començar amb les informacions sobre el terratrèmol del Japó i el tsunami posterior que ens va deixar a tots impressionats davant una catàstrofe de tanta magnitud. Al llarg de tot el dia (igual que avui) els mitjans de comunicació ens han anat donant informació detallada de tot el que va passant al Japó i a la resta de la terra que voreja l'oceà Pacífic però, és clar, per més que tots estem espantats i ens sentim totalment indefensos davant les forces del planeta, com que no hem viscut aquesta situació, no podem entendre-ho en pròpia pell, i tampoc ho desitjo pas.

Bé, anem al tema. Ahir al vespre, anant amb cotxe escoltava RAC1, on anaven entrevistant a espanyols i catalans residents al Japó i geòlegs i altres entesos en terratrèmols, en una de les entrevistes a no sé quin geòleg, li van preguntar quina importància tenia el fet que, com a conseqüència del sisme, s'hagués desplaçat l'eix central de la Terra, la qual cosa sembla una catàstrofe, i l'home va dir que no tenia cap importància per la vida ni per la natura, que el moviment de l'eix, tot i modificar la rotació del planeta en relació al Sol, només es percebia com a modificacions en la llum solar en mil·lèsimes de segon i que això era pràcticament imperceptible per les persones. Tot seguit li van preguntar sobre possibles catàstrofes com aquesta al nostre país i sobre altres perills relacionats amb els elements naturals del planeta Terra. L'expert, després de dir que era improbable que un terratrèmol així afectés a la Península Ibèrica, tot i que no és un fet impossible, va dir que el que realment ens hauria de preocupar a tots és la tempesta solar que afectarà al nostre planeta a l'octubre del 2012; i també va dir que no havíem de relacionar aquesta tempesta amb la fi del món, augurada pels Mayes el desembre del 2012. En aquest cas, l'especialista deia que no ens hem de preocupar per si passarà o no passarà, perquè passarà segur, el que ens ha de preocupar és saber si estem preparats per assumir les conseqüències d'aquest fet i si aquestes es poden prevenir d'alguna manera.



Com no, els periodistes van demanar més informació sobre aquesta tempesta solar de la qual no havien sentit a parlar, i el geòleg va dir que la tormenta solar es preveu que sigui la de màxima magnitud mai registrada a la Terra, i que afectarà principalment a les comunicacions del planeta, sobretot a les comunicacions via satèl·lit, la qual cosa provocarà molt problemes en un món com l'actual. Per altra banda, també va informar que, les tempestes solars, afecten molt a les persones, sobretot a aquelles que pateixen algun tipus de malaltia mental, i que, principalment, afecten a les persones que viuen als Països Nòrdics.

Jo, en tot el dia no he pogut deixar de pensar-hi, i a més m'he dedicat a informar-me millor sobre el tema, tot i que per Internet hi ha molta informació contradictòria, però bé, el que està clar és que si els satèl·lits s'espatllen o es cremen, que és el que pot passar, els sistemes elèctrics donaran molts problemes, es veuran afectades les emissores de radio de tot tipus (navals i aèries sobretot), l'Internet, els telèfons mòbils, el GPS i els aparells electrònics com poden ser les targetes de crèdit. Així doncs, el problema principal, és que avui en dia tenim una gran dependència de tots aquests aparells, per la qual cosa, en algunes publicacions s'opina que, davant l'actual impossibilitat de prevenir una tormenta solar que pot provocar grans problemes, els governs mundials haurien de cooperar i elaborar estratègies que permetin compartir tota la informació que permetria anticipar-se als problemes que la tormenta pot provocar, però que avui en dia, no hi ha ni la més mínima informació sobre cap protocol d'actuació unitari, ni res que s'hi assembli, almenys a Internet.



Dit això, molt em temo que, si alguna cosa pot anar malament... anirà malament; així que blocaires, prepareu-vos que venen maldades, i aprofitem aquests mesos per utilitzar la xarxa que potser d'aquí quatre dies ja no la podrem fer servir.

divendres, 11 de març de 2011

L'alliberament.



Portava tants anys allà apretat, agafant pols, patint fred, i sobretot, sentit-se sol, tot i estar rodejat d'altres com ell. Feia anys que ningú se'l mirava, que ningú hi passava els dits per sobre i n'acariciava les pàgines. Ja no ho suportava més. Necessitava sortir d'allà, necessitava sentir-se útil, que l'estimessin i se l'emportessin al llit, a la platja, al parc... Però des que l'havien col·locat allà dalt, mai ningú s'havia molestat ni en canviar-lo de lloc.

Aquella tarda es respirava una tensió estranya en aquella habitació, tot de gent entrava i sortia transportant trastos de dins cap enfora. De sobte es va sentir un soroll d'escala, i lentament, va sentir un alè que s'acostava al seu llom. Uns ulls que no reconeixia se'l miraven d'aprop i tot d'una, va sentir com, entre dos dels seus companys, el rescataven de la seva presó i el deixaven caure sobre un sac ple d'altres vells amics. Però l'alegria de sentir-se lliure, ràpidament va passar a l'angoixa del qui veu la mort a prop. En sortir al carrer, va sentir la flaire de paper i fusta cremada, entre unes flames abrasadores que li colpien l'ànima. Era la foguera de Sant Joan.

Resignant-se, acceptava aquell foc, com el final de la seva condemna, com l'alliberament de tot heroi caigut; fins i tot desitjava ser dels primers en cremar-se, per no haver d'allargar més aquell patiment. I quan ja ho havia donat tot per perdut, va sentir la veu d'una nena que deia:

- Mare, aquest no és el llibre que tant li agradava a l'àvia.

I va tornar a sentir de nou com unes mans l'abraçaven amb dolçor. Va tornar a notar l'emoció de qui és retrobat. La passió del desitjat. Va recordar l'objectiu de la seva existència.

- I tant que ho és. D'on l'has tret.
- Era en aquell sac...
- A veure... Aquest sac no es pot llençar! Són els llibres de l'àvia!
- Però el pare diu que ocupen molt d'espai i que mai els llegeix ningú.
- Té raó, però... em sap greu llençar-los.
- Mare, tinc una idea! I si els regalem?
- Però a qui?
- A tothom... podem anar a fer una volta i regalar-los a aquells que els vulguin. Si els anem deixant en llocs per on passi gent, segur que hi haurà qui voldrà llegir-los.
- Molt bona idea! Anem?
- Anem!

I des de llavors va tornar a ser lliure.
Va viatjar per diferents països, va conèixer moltes persones, va estimar-lo molta gent, i sobretot, va ser útil per sempre més.


I amb aquesta història participo de nou als Jocs Literaris de Tens un racó dalt del món. Espero que us agradi!

diumenge, 6 de març de 2011

A l'altra banda de la paret (17)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a…

A l'altra banda de la paret
(Per veure l'escena 18 seguiu l'enllaç a ricderiure bloc)


Escena 17

Dimarts 20 h.

El Joel deixa la fotografia de la Natàlia sobre la taula i recorda que fa una estona l'ha trucat la Rosa i no li ha agafat el telèfon, i pensa...

- Hauria de trucar a la Rosa, però... em fot un pal. Segur que diu de veure'ns i jo ja en començo a estar cansat d'aquest rollo, perquè com sempre, quedarem, farem un te, en explicarem coses banals, ella m'explicarà que ara és molt feliç i que fa allò que sempre havia desitjat, amagant que amb mi no ho podia fer, i després se n'anirà deixant-me 4 dies seguits pensant en ella per res. Saps què, que ara no la trucaré, ja ho faré demà.

I just en aquest instant li sona el telèfon. És la Rosa.

- Hola Rosa.
- Hola Joel, abans t'he trucat.
- Si, ho acabo de veure, ara t'anava a trucar.
- Què tal? Com va el colze?
- Doncs mira, anar fent... la veritat és que ja no em fa gens de mal, però encara l'hauré de portar penjant unes setmanes més.
- Bueno... que les setmanes passen ràpid i d'aquí a dos dies ja podràs tornar a entrenar!
- Si. Bé, i què volies? per què em trucaves?
- No... perquè fa dies que no ens veiem i per si volies quedar per sopar...
- Per sopar? - Llavors el Joel, com cada vegada que la Rosa li proposa fer alguna cosa junts, s'emociona i en té moltes ganes, però a l'hora pensa que potser no li convé, que potser no ho hauria de fer, que potser no l'hauria de veure més, i li diu...
- D'acord, on vols anar?
- Bé, havia pensat de venir a casa teva i fer unes pizzes casolanes, què et sembla?
- Mmmm... bueno, crec que tinc els ingredients, a mi ja em va bé si vols venir...
- Perfecte, doncs en ½ hora sóc a casa teva.
- D'acord, fins ara.

En penjar el telèfon el Joel es comença a posar nerviós i es pregunta com pot ser que el cor encara se li acceleri quan sap que ha de veure a la Rosa. Ja fa 3 anys que ho van deixar, i que ella va marxar del pis amb un munt de projectes a fer, volia viatjar, volia anar a Nicaragua amb una ONG, volia una altra vida... i no el volia a ell. En el primer moment, ell va creure que era una rabieta i no li va donar gaire importància, però al cap de poques setmanes, es va adonar que l'havia perdut; i tot i que la Rosa no va viatjar gaire, no va anar a Nicaragua, i va tornar a viure a casa dels seus pares... com diu el Miquel, la decepció va ser tan gran que el Joel, tot i haver-se embolicat amb algunes noies (i amb una dona de més de 40), no havia pogut oblidar-la. 
Des de llavors, té pànic a pensar en dones i relacions... no vol tornar a patir.

"ding-dong"
- Hola Rosa, que rapida.
- Sí, és que tenia moltes ganes de veure't...


Ui! Quin enredo!
Voleu dir que alguna dona li farà passar la por?



Si voleu llegir els capítols anteriors seguiu els enllaços:

divendres, 4 de març de 2011

Aberració televisiva...

L'altre dia mirant l'APM em vaig quedar impactada, una vegada més, del tipus de programació de la TV. Sobretot si parlem de T5.

Avui, després de llegir l'entrada de la Srta. Tiquismiquis, on comenta l'assatjament que realitzen alguns periodistes, en aquest cas l'Anna R. Quintana, dient que aquesta és la seva feina (que vergonya se n'haurien de donar), m'ha vingut al cap una altra imatge que aquesta setmana m'ha deixat bocabadada. No sé si la vaig veure a l'APM o en un programa de zapping, la qüestió és que no m'ha costat gaire trobar el video al youtube, i com que diuen que una imatge val més que 1000 paraules, directament us el penjo.

En realitat no cal veure'l tot (perquè és un pal), només és cal mirar del minut 7.30 al minut 9.50.




No és molt fort que aquest "presentador" i els seus "companys de feina" surtin cada dia moltes hores a la TV fent aquestes coses? No és increïble que això s'accepti com a normal i no tingui conseqüències? I a més, si no m'equivoco, aquest programa es va emetre i s'emet en horari infantil.

Em pregunto per què ens mirem aquest programes? Per què no és il·legal això? Per què no hi ha denúncies? Per què es censura cert tipus d'informació i en canvi aquesta gent pot dir i fer el que li dóni la gana amb total llibertat? Per mi la llibertat d'expressió és una altra cosa, no pas el que es veu al video.

Ja sé que hi ha molta gent que ho mira i que per això aquests programes asquerosos triomfen, fins i tot jo em sento culpable perquè de vegades també pico de la "merda televisiva", però, és que jo tinc la sensació que només fan programes d'aquests, si en féssin d'altres la gent també els miraria suposo.

Algú hi hauria de posar la mà en això, no? A mi m'agradaria que els mitjans de comuniciació servissin per una altra cosa. No sé, potser desvarieixo però jo crec que és tan perillós com moltes substàncies addictives i igual de contaminant això que ens dónen a través de la tele. Aquesta merda també provoca malalties mentals, segur.

No sé quant de temps ha de durar això...

Espero arribar a veure una altra cosa algun dia...