"A l'atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida, i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."
M. Mercè Marçal
Fes un tomb i...

llegeix, opina, crítica, comenta, etc.

dilluns, 28 de febrer de 2011

A l'altra banda de la paret (16)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a…

A l'altra banda de la paret
(Per veure l'escena 15 seguiu l'enllaç a ricderiure bloc)

Escena 16

Dimarts 19:00

Sona el timbre. El Joel i la Natàlia estan asseguts al sofà rient davant un escampall de fotografies de la seva infància.
- És timbre de casa, no? - Pregunta la Natàlia
- Sí. No sé qui deu ser, vaig a mirar.- El Joel s'aixeca, obre la porta, i abans que pugui veure qui és, el Miquel i l'Ignasi li entren fins al menjador tot xerrant sobre una pel·lícula que porten per mirar amb el Joel.
- Ai! Hola...- Diu el Miquel en veure la Natàlia asseguda al sofà amb un parell de fotografies a les mans.
- Hola.- respon tímidament la Natàlia, mirant l'Ignasi que entra darrere el seu amic..
- Ei, perquè no m'heu trucat? - Pregunta el Joel, mentre veu que la Natàlia es posa vermella com un tomàquet.
- Pensàvem que estaries avorrit...- Diu l'Ignasi amb una mitja rialla als llavis.
- No volíem molestar... si vols marxem i ja la mirarem demà. - Diu el Miquel mirant al Joel amb cara de complicitat.
Llavors, la Natàlia que ja té quasi totes les fotos recollides diu.
- No, no... si jo ja he de marxar..
Guarda les últimes fotos dins la caixa, l'agafa i s'aixeca sense mirar a cap dels tres nois, dirigint-se a la sortida.
El Joel, una mica descol·locat, l'acompanya a la porta i li diu.
- Em sap greu Natàlia, ja ens veurem un altre dia.
- No et preocupis, jo també he vingut sense avisar, i la veritat és que no pretenia estar tanta estona.
- Bé... fins aviat.
- Adéu.
El Joel tanca la porta i quan entra es troba als dos amics totalment callats i mirant-lo fixament. Llavors el Miquel diu.
- Tio, ni ens has presentat la veïna? Què hi feia aquí?
- Ha vingut a ensenyar-me unes fotos de quan érem més petits...
- Unes fotos de quan vosaltres éreu petits?- Pregunta l'Ignasi sorprès.
- Sí. Perquè resulta que fa anys la seva família vivia al bloc dels meus pares, i les nostres mares eren amigues, i sovint jo li feia com de cangur.
- Xeic, que fort! Com és que no ens n'havies dit res? L'última notícia que en tenia és que no suportaves als nous veïns perquè et posaven bancs-traveta, et tiraven gats quan pujaves per les escales, t'ocupaven l'estenedor... I ara resulta que sou amics.- Diu l'Ignasi.
- Home, amics, amics no som...- Intenta explicar-se el Joel.
- Ignasi, és que tot va canviar el dia que el Joel va descobrir que la veïna era lesbiana...- Diu el Miquel fent conya.
- Ei! Que allò eren suposicions... però crec que m'equivocava. Vaja, no sé si és o no és lesbiana, però ara sé que viu sola.- Diu el Joel una mica atabalat.
- Viu sola?? Doncs amb lo bona que està, jo també m'hauria fet amic seu.- Diu l'Ignasi fent una rialla.
- Així que viu sola. A veure tio explica't.- El pressiona el Miquel.
- A veure. Fa uns dies va venir a portar-me un encàrrec que li havien deixat per mi, em va dir que es deia Natàlia i va marxar. Al cap d'uns dies, arribava a casa i em vaig trobar la seva mare, que em va reconèixer i que em va fer recordar-la; com que havia estat molt amiga de la meva mare s'hi va posar en contacte i van voler fer una trobada, vam quedar per fer un cafè i avui ha vingut a ensenyar-me unes fotos que havia trobat. Fi de la història. Quina pel·lícula voleu mirar?
- No, no, no. Res de pel·lícules... Així que heu fet una trobada amb les mares, que cutre tio, perdona que t'ho digui, i la xiqueta, que tan petita no deu ser, se't presenta a casa amb fotos de quan éreu petits. Uiuiui! Aquesta tia se't vol follar.
- Però què dius? Tu és que més sortit no pots anar, només penses amb la polla.
- A veure tio, si ha perdut temps en seleccionar unes fotos on tu, que ni sabies qui era, apareguessis de petit, és que buscava una excusa per venir a casa teva.- Diu l'Ignasi amb un to que intenta aproximar-lo a la objectivitat.
- Pots comptar que se n'ha posat una a la tauleta de nit i tot.- Diu el Miquel burleta.
- Ei tios, aquesta noia té 5 o 6 anys menys que jo i a més feia tant anys que no ens veiem que ni tant sols ens coneixem, ha volgut ser simpàtica, m'ha portat unes fotos, heu arribat i ha marxat. No sigueu flipats ara. I si voleu que us sigui sincer... jo passo de mirar pel·lícules ara. Vull anar a dormir aviat que dma vaig al metge a primera hora perquè em mirin el colze.
- Bueno tio. Ja marxem. Ja veig que al final només t'hem molestat.- Diu el Miquel aixecant-se del sofà.
- Ei, que no m'heu molestat, però ja és tard i no em ve de gust enredar-me a...
- Ei tranquil, ja vindrem un altre dia. Vinga Miquel, marxem i si vols nem a fer una birra al Paco.
- Au anem!
I el Joel acompanya els amics a la porta i torna al sofà.
En seure veu que, a terra, sota la tauleta hi ha quedat una fotografia, és d'ell quan tenia uns deu anys amb la Natàlia, molt petita, penjada a la seva esquena com un sac de patates... I s'adona que no recorda gaires coses de la seva infància. No havia recordat mai més la Natàlia.


A veure si comença a fer memòria el Joel...

Fins la propera escena!


Si voleu llegir els capítols anteriors seguiu els enllaços:

dilluns, 21 de febrer de 2011

A l'altra banda de la paret (13)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a…

A l'altra banda de la paret
(Per veure l'escena 14 seguiu l'enllaç a ricderiure bloc)


Escena 13

Divendres a les 20 h.

El Joel torna a casa, bastant desmoralitzat. S’ha passat la setmana sense fer res i amb el braç penjant, i ja n’està cansat, fins i tot té ganes de tornar a la feina; i això que quan estudiava INEF no s’imaginava pas que acabaria guanyant-se la vida donant classes majoritàriament a dones que superen els 45 anys. La veritat és que ja n’està bastant fart d’aguantar-les a elles i les seves tonteries, sempre parlant de dietes, culebrons i històries amb els seus marits, que la majoria no suporten; però tal i com està el panorama no és pas el millor moment per deixar la feina i buscar-se la vida.
Distret amb els seus pensament, el Joel puja les escales de casa i en arribar al replà sent.
- Bona tarda noi!
- Bona tarda.
Una dona d’uns 50 anys molt ben vestida és asseguda al banc de la veïna.
- Que vius aquí?
- Sí
- I que ja has conegut a la Natàlia?
- Mmm... sí, ens hem vist alguna vegada.
- Jo sóc la Teresa, la seva mare.
- Encantat, jo sóc el Joel.
El Joel intenta escurçar la conversa i entrar a casa, però la dona es veu que té ganes de xerrar.
- L’estic esperant que avui anem a sopar al Xino, tots els divendres ho fem. Així que et dius Joel, sempre m’ha agradat molt aquest nom, perquè abans teníem uns veïns que tenien un fill que s’ho deia i de petit sempre venia a casa a fer-li companyia a la Natàlia. Llavors la Teresa es mira fixament al Joel
- Ara que et miro bé... deus ser de la mateixa edat que aquest noi que dic jo, perquè ara ja fa més de 15 anys que no ens veiem.
- Recordo que una vegada es va trencar el nas intentant baixar en monopatí per les escales del bloc i li va quedar així una mica tort com tu. Perquè... com es diu la teva mare?
- Montse.
- Montse Guardiola?
- Sí, Guardiola.
- Ai, Joeeel! Mare meva! Quina alegria! Ohohohoh! I que alt i maco que t’has fet, tant baixet i rabassut que eres abans. Hahahahha! Ai, deixa’m que et faci un petó.
Amb eufòria, la Teresa l’abraça i li fa un petó d’aquells que sonen tres segons seguits.
- Ai tu quina alegria. I com estan els teus pares? Que encara viuen al bloc?
- Doncs... sí, encara hi viuen.
- Oh! Com m’agradaria de tornar-los a veure. Després de canviar-nos de casa havíem quedat alguna vegada, però és clar, amb el temps vam deixar de trucar-nos. Érem tan amigues la teva mare i jo. Com que vivíem paret amb paret, tot ho fèiem juntes. També recordo que quan la Natàlia era petita, tu sempre li feies companyia i et quedaves amb ella perquè jo pogués anar a treballar.
Just en aquell moment s’obre la porta del pis i surt la Natàlia que es queda sorpresa de trobar-se al Joel i a la seva mare parlant. Llavors la Teresa, agafant al Joel li diu a la Natàlia.
- Natàlia, nena! Que no saps qui és?
- Bueno... sí, ens vam conèixer l’altre dia.
- És el Joel!!
- Ja m’ho va dir...
- El Joel Llaberia, el fill del Julià i la Montse, el veïns d’abans.
- Ai mama, no me’n recordo.
- Sí dona, que de petits us passàveu molt temps junts a casa.
- Si, potser si...
Llavors la Teresa torna a mirar-se al Joel i li diu.
- I tu Joel, tu si que te’n recordes, oi?
- És clar, vaig passar-hi moltes hores amb la Nat.
- Escolta, que també vius sol tu?
- Mamaaa! Deixa’l. - Diu ruboritzada la Natàlia.
- Mmm... sí, visc sol.
- Ai! Veus que bé, així aquí al replà no hi deu haver gaire soroll. Perquè aquí sota hi he sentit una família que feien molt d’escàndol. I a més, em quedo més tranquil·la que la Natàlia tingui per veí una persona coneguda.
- Bueno mama, marxem i deixa al Joel tranquil - Diu la Natàlia agafant pel braç a la seva mare. Però la Teresa no es mou de lloc.
- Joel. Que els hi donaràs records de part meva als teus pares?
- Si, i tant.
- I els hi podries donar el meu número de telèfon, o donar-me tu el seu, que em faria gràcia que en trobéssim un dia.
- Mmmm... d’acord.
- Ai, però just avui m’he deixat el mòbil. Natàlia, perquè no te l’apuntes tu?
Amb molta desgana i amb cara de vergonya, la Natàlia treu el mòbil i apunta el número que li dicta el Joel. Tot seguit, el Joel s’acomiada i entra ràpidament a casa i pensa.
- Clar, per això em sonava tant Natàlia Cabestany; és la Nat! Que fort!


I després d'haver embolicat una mica més la troca, ja veurem què els hi passa a aquests dos...

Apa, fins la propera!


Si voleu llegir els capítols anteriors seguiu els enllaços:

divendres, 18 de febrer de 2011

"A l'altra banda de la paret" - Així és el Joel!!

A partir d’avui posarem cara als personatges principals de “A l’altra banda de la paret”.
Des de aquesta escena podrem imaginar les històries que passen a la sèrie tenint més clars els perfils dels personatges gràcies a la Luján, la dibuixant que donarà una mica de vida i color a la nostra història, il·lustrant les escenes.

Aquest és el Joel
(Si voleu conèixer la Natàlia seguiu l'enllaç cap a ricderiure bloc)


                                                                                                      Que guapot, no??

A partir d’aquí “A l’altra banda de la paret” ja és una cosa de 3 persones. El Ric, la Luján i jo! Estem tots molt motivats, i mentre els diumenges publiquem i valtros aneu llegint, la història continuarà!!

Esperem que us agradi i que seguiu llegint i mirant els dibuixos.

Fins el diumenge!!

dijous, 17 de febrer de 2011

Desitjos inconfessables

Un cop més en Jesús Tibau, a través del blog Tens un racó dalt del món ens proposa un joc literàri molt divertit, escriure un relat de gènere negre dins un Post-it. 

Jo ja l'he fet, intentant apropar-me a aquest gènere, així que aquí us en deixo dues versions.


Versió "manual"





Versió "digital" (Perquè no us hi hagueu de deixar la vista ni trencar-vos el cap desxifrant les lletres)

Tant de bo us agradi!

Fins aviat!

La mirada des d'aquell forat

Participació a la proposta del blog Mar i Cel.


Ella no era guapa, no tenia un cos maco, els homes sempre s'havien rigut d'ella i l'havien ridiculitzat. Però ella era molt intel·ligent. 
L'altra era guapa, amb un cos esbelt i desitjada per tots els homes, també pels més rics i poderosos, però com es sòl dir, li faltaven deu minuts de bullir, era més aviat justeta, tot i que prou espavilada en les arts de la seducció. 

Ja feia anys que s'afavorien l'una a l'altra. Ella feia la feina bruta (que en aquest cas no quedava clar quina era més bruta de les dues) mentre l'altra s'encarregava de les tasques amatòries.
Ella esperava al cuarto fosc, mentre l'altra s'emportava a l'habitació contigua als mascles lascius que esperaven poseir-la. 
En entrar a l'habitació els despullava i posava la seva roba al penjador de la paret, on sempre hi havia alguna peça de roba penjada.
Un cop nuets, els allitava. 

Mentre, ella mirava a través del forat fins que veia que el nivell d'excitació de la parella arribava al punt més àlgid, i aprofitant els crits que els amants feien, escudrinyava fins a l'última butxaca de la roba dels homes a través d'aquell forat. 

A ella, la mirada des d'aquell forat li permetia guanyar-se la vida i a l'altra també.


Relat enllestit!

Espero que us agradi!


(Basat en la feina de les gateres, que vaig conèixer a través del Llibre "La Barcelona calenta" d'Elisabet Parra)


dilluns, 14 de febrer de 2011

A l'altra banda de la paret (11)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a…

A l'altra banda de la paret 
(Per veure l'escena 12 seguiu l'enllaç a ricderiure bloc)
 

Escena 11

Dilluns 17:00

El Joel torna a casa després de dinar amb els seus pares i en obrir la porta del carrer es troba al carter que l’atura.
- Perdona, tu vius aquí, oi?
- Sí.
- És que tinc una carta adreçada a Natàlia Cabestany. M’hi posa el número, però no m’hi posa el pis. Tu la coneixes?
- No. Aquí, que jo sàpiga, no hi viu cap Natàlia.
- Doncs es deuen haver equivocat...
El carter mostra intenció de marxar i llavors el Joel reacciona.
- Espera, espera. Em sembla que hi ha veïns nous al 4t 1a; potser són ells?
- Potser si. Mira, jo la deixo aquí sobre les bústies, i si demà veig que no l’ha recollit ningú la tornaré a correus perquè la retornin al remitent. Au, adéu!
- Adéu.
Mentre tanca la porta i accedeix al bloc no es pot treure el nom de la suposada veïna del cap.
Natàlia Cabestany, Natàlia Cabestany... de què em sona Natàlia Cabestany?
Potser és alguna ex companya de classe.
Però deu ser de l’escola, perquè em sona de molt lluny.
O potser una usuària del gimnàs?
No, això no, segur que me’n recordaria.
No sé, em dec haver confós.
En entrar s’adona que a la seva bústia també hi han deixat cartes. Hi posa les claus i a pesar que la clau gira, la porta no es pot obrir. Intenta estirar amb força, però com que només té un braç útil, segueix sense poder obrir. Llavors decideix treure les dues cartes que sobresurten i posar els dits pel forat de les cartes, ho fa i de seguida toca alguna cosa extranya.
Això què és?
Què m’han posat a la bústia?
Sembla roba...
Amb dos dits fa la pinça i estira amunt, adonant-se que indubtablement està estirant un tros de roba. A la segona estirada, de cop, aconsegueix treure-ho. És un tros de roba negra.
Són unes calces? Unes calces?
Qui m’ha posat unes calces a la bústia?
Mare meva, a veure si tornarà a ser alguna de les marujes del gimnàs.
Hosti, espero no tornar a estar en un embolic.
Ara, que mirant-les bé, semblen calces de cul petit; o sigui, que probablement són d’una noia jove.
El Joel mira les calces, i de forma instintiva les olora.
Mmm... fan bona olor! Són calces netes. I amb aquestes puntetes negres realment em semblen molt sexis.
Però, qui pot haver-me posat unes calces a la bústia?
En Joel, amb les calces a la mà puja cap al pis, obre la porta de casa, entra a la seva habitació. Està cansat, perquè ahir va anar a dormir tard i s’ha hagut d’aixecar aviat per anar al metge. Un cop estirat al llit, torna a mirar-se les calces intentant esbrinar qui els hi ha pogut deixar, i sense adonar-se s’adorm amb les calces a la mà.

Si voleu llegir els capítols anteriors seguiu els enllaços:


dissabte, 12 de febrer de 2011

La mirada des d'aquell forat

Aquest matí he rebut la informació d'una nova iniciativa de la blogosfera,

La Laura des del seu blog Mar i Cel ens convida a fer una història, del gènere que sigui, sobre el que ens suggereix la següent imatge:




Espero que aquesta, com la resta d'iniciatives, tingui molt bona rebuda per tothom... jo a partir d'ara ja començo a pensar-hi!

Apa, a trencar-s'hi el cap!

dimecres, 9 de febrer de 2011

Recordes quan...

Record que quan era infant
no era gentil en la conversa ni en el tracte
i una tendra inclinació al pecat...
Endebades vaig cercar un aixopluc
i, per això,
se m'ajupiren les ales del cor.
Miquel Bauçà



Hi ha records, que de tant bonics, de vegades m'agradaria esborrar-los. 

De fet el que m'agradaria és poder recordar sel·lectivament, escollir els records, només quan a mi em convingués. Per exemple, hauria de ser una cosa així: Ara vull recordar quan...


...en despertar-me em posava dins el llit de la meva àvia i em tornarva a adormir
...esperava que el meu pare esmorzés, només perquè em deixés menjar l'última engruna amb la seva cullera
...quan els amics, de tan amics, eren germans
...jugava a "canicas" fins a altes hores de la matinada (i només era mitja tarda)
...anava d'excursió amb el meu pare, envoltada de cabretes
...vaig abraçar la meva neboda per primera vegada
...es va adormir als meus braços per primer cop
...quan vaig pujar per primera vegada a sobre un escenari
...em van fer el primer petó
...vaig sentir i tenir el primer amor
...em vaig fumar el primer porret d'incògnit, com si el món pogués acabar-se si ens descobrien
...vaig dormir per primera vegada acompanyada
...em vaig banyar dins el mar de nit i nueta
...la mort va arribar a la meva vida per primera vegada
...em vaig emborratxar i no podia tornar a casa
                                       
           
Inevitablement, també recordo allò que no es pot explicar, perquè no està bé o perquè no cal dir-ho...

Però fins i tots fent tria dels records se'n col·la algún d'inesperat. Així que hauré d'agraïr no oblidar.      


Salut i fins aviat!

dilluns, 7 de febrer de 2011

A l'altra banda de la paret (9)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a…

A l'altra banda de la paret

(Per veure l'escena 10 seguiu l'enllaç a ricderiure bloc




Escena 9

Dilluns 10 h.

El Joel de bon matí ha hagut d’aixecar-se per anar al metge a buscar la baixa. Després torna a casa i espera que el Miquel, que no treballa, el passi a recollir per anar a portar la baixa a la feina.
- Uolaaa! El metge m’ha donat un mes de baixa tio, i estic cagat! A veure si ara aprofitaran i em fotran al carrer!
- Doncs ja en serem dos.
- Bueno, més val no pensar-hi, que ja fa 4 anys que hi treballo i no crec que ho hagi fet tan malament.
- Què va! Si tens a totes les dones enamorades, sortirien a manifestar-se totes amb malles i banyador si sabessin que t’han fotut al carrer. Jajaja!
El Joel puja al cotxe i paren just davant del Gimnàs Penya-roja. El Joel baixa nerviós, entrega la baixa, observa que ningú se’l mira malament, i surt més tranquil.
- Vinga va, anem a fer un entrepà que et convido a esmorzar.
Deixen el cotxe aparcat allà mateix i deambulen pel carrer buscant un bar, quan de sobte una noia que es creuen pel carrer els hi fa un somriure i saluda al Miquel picant-li l’ullet.
- Tio, aquesta paia t’ha picat l’ullet! Qui era? Està boníssima!
- Ei! Era la teva veïna, vaja... no ho sé segur però ahir sortia de la porta del davant de casa teva amb una altra noia.
- Però què dius?? Mare meva, no me la imagino amb aquell pijama tan horrorós. I estic cagat de trobar-la a l’escala per si em diu algo de lo de la roba estesa.
- Què va, si segur que ni se n’ha adonat.
- I com és que t’ha picat l’ullet??
- Perquè sóc un seductor!
- Va, calla!
- Jajaja! Ahir quan baixava amb l’Ignasi de deixar la roba al terrat les vam veure sortir i ens vam saludar, i li dec haver agradat.
- Què dius? Us van pillar baixant del terrat!
- No, no ens van pillar, només ens van veure baixar les escales, podríem haver pujat a fumar, a mirar els estels, a prendre l’aire... no ens van veure pas amb la roba, a més la vam deixar ben penjada allà on l’haviem trobat.
- Hosti Miquel, espero que no se n’hagi adonat, a veure si vindrà amb el seu novio a demanar-me explicacions.
- Quin novio? Aquesta que ens hem creuat té novio??
- Bueno, si és la meva veïna... Ahir quan em vaig posar al llit vaig sentir perfectament com fotia un polvo, i no es tallava ni un pèl, perquè fotia uns crits que em posaven catxondo i tot.
- En serio. Ostres, jo també n’hi fotria un de polvo a aquesta. I a la que anava amb ella també.
- Ei! Ara que hi penso, no vaig sentir cap veu masculina en l’acte sexual “transparedal”; hosti, vols dir que són lesbianes?
Entren a un bar i continuen la conversa tot esmorzant.
- Ei nen!! Quina passada! Tens unes lesbianes de veïnes! M’encanta... la meva fantasia sexual és veure dues lesbianes follant i després unir-me al joc!
- Si són lesbianes no t’hi voldràn, ruc!
- Ei, que jo vaig veure una peli on...
- Va, no m’expliquis pel·lícules. Pensant-hi bé, si al terrat només hi havia roba de noia és que, probablement no hi ha cap home al pis, i a més, hi havia un fart de calces i tangues estesos, que no crec que tots siguin d’una sola persona.
- Uaa! Segur que són lesbianes.
- Doncs la veritat és que a mi això ja em deixa més tranquil.
- I a mi em posa calent, mmm... ara vindré més a visitar-te!
- Va tio, no siguis rastrero!
- Va Joel, no em diguis que no et dóna morbo tenir unes veïnes lesbis?
- A mi tant me fa, total jo no n’he de fer res...
- Hosti Joel, no t’entenc, des de que ho vas deixar amb la Rosa que vas perdre l’interès amb les dones! Bé, amb les de menys de 30 anys, perquè ja sé que a les del gimnàs les tens contentes! Hehehe! A veure si encara et trobarem un dia acompanyat d’una senyora de 50 anys!
- Tio, tu ets ruc o què? A veure si em tiraré a ta mare que últimament ve molt a la classe d’spinning!
- Pobre de tu capullo!
- Doncs calla i deixa’m en pau! I acaba’t l’esmorzar que ja me’n penedeixo d’haver-te convidat!
El Joel, de mal humor, s’aixeca i va cap al mostrador a pagar.
- Va, no t’emprenyis! Però tenint unes veïnes tan maques, ja t’hi podries relacionar, no? T’hi presentes i els hi dius: Hola, sóc el Joel i visc al davant, si necessiteu qualsevol cosa només cal que truqueu al timbre!
- Tu has vist moltes pel·lícules americanes, no? Tu creus que aniré a presentar-me? Que vinguin elles, o ells, o els que siguin, que són els que venen nous. A més, no tinc cap necessitat de conèixer nova gent. Vinga va. Marxem.
Els dos amics surten al carrer, pugen el cotxe i van fins a casa dels pares del Joel, on l’esperen per dinar. Una mica més contents que minuts abans, els dos amics s’acomiaden i acorden trobar-se al dia següent.


Això és tot per avui! 
Fins aviat!


Si voleu llegir els capítols anteriors seguiu els enllaços:


dijous, 3 de febrer de 2011

Dropejant...

Aquesta és la meva primera participació a "Xim Xim d'historietes" a través d'aquesta imatge. 

Vosaltres què creieu que es dirien aquest parell si parlessin?? 
Per mi que la cosa devia anar més o menys així... 




- Paco tio, vols fer el favor de deixar de jaure, que només hem caminat 2 minuts, no t'aprimaràs mai així!!
- Lolo, deixa'm que estic cansat i ja saps que tinc una mica d'asma.
- Asma?? Vinga va, a primavera és l'al·lèrgia i a l'hivern l'asma... el teu ritme no hi ha qui l'aguanti, ets un dropo!
- Escolta que jo a la teva edat també corria darrere les gosses encara eh...
- Mira que si et sent algú! Que només tens 2 anys més que jo, no n'hi ha per tant. És que no m'extranya que després la gent utilitzi l'expressió "ets un gos" o "no facis més el gos" quan algú dropeja, és per culpa de gossos com tu que tenim aquesta reputació!!
- Ai! Mira que ets pesat... ja m'aixeco!
- Vinga va! Que per allà al davant ve la Nuca i encara es creurà que jo també sóc un dropo i no voldrà passejar més amb mi.


I el conte s'ha acabat!

dimarts, 1 de febrer de 2011

Efímer

Intentant seguir el poema efímer d'autor "desconegut", participo per primera vegada a la proposta del blog Itineràncies poètiques.

Amb més esforç cada vegada
empenyo la vida,
acceptant dia a dia
que tots els somnis em caduquen
i que el temps no s'atura
a desxifrar el meu cúmul d'incerteses.